Menjadors escolars: l’assignatura pendent per superar les «menjadores»

Les famílies més conscienciades amb l’alimentació saludable, les organitzacions no governamentals i els cuiners experts en dietes infantils emprenen –un any més– la batalla per fugir de les «menjadores». El seu objectiu és apostar per espais que formin part del projecte educatiu i en què es fomenti la salut, els bons hàbits alimentaris i la cura del medi ambient de la mà de productes locals i de temporada. És una cosa difícil de complir quan, a Espanya, el 70% de les cantines escolars estan en mans de grans empreses de càtering amb el preu i no la qualitat com a objectiu prioritari, denuncia Javier Guzmán, director de Justícia Alimentària, associació que promou un canvi en el sistema agroalimentari.

Des de finals dels anys 90 i principis dels 2000, les escoles amb cuina pròpia van començar a ser minoria davant les enormes firmes de subministrament de menjar, que van anar entrant al mercat amb preus molt barats i guanyant concursos públics.

No hi ha un model únic de menjador escolar, però el que preval és el de l’externalització. Hi ha excepcions. Territoris on les associacions de mares i pares són les que gestionen els menús, com Ourense. Hi ha col·les que continuen tenint cuines pròpies –i fins i tot hort– i altres on els cuiners són funcionaris.

El model català

A Catalunya, on està pendent l’aprovació d’una norma específica, el model que impera no és el de les grans firmes de subministrament d’aliments. La immensa majoria són petites i mitjanes empreses per a les quals l’hora de menjar a l’escola «forma part del projecte educatiu», defensa Pep Montes, gerent d’ACELLEC, associació que agrupa unes 40 empreses que gestionen menjadors en escoles públiques, concertades i privades. Els menús, destaca Montes, estan pensats des del punt de vista de la salut infantil i estan elaborats amb productes saludables, locals i de temporada.

«El menjador no és només una mesura de conciliació per a pares i mares. És un servei bàsic. Els nostres fills i filles no només van a l’escola a aprendre matemàtiques i llengua. També valors, sostenibilitat i hàbits saludables», destaca Olga Leralta, membre de la comissió de menjadors de la Ceapa (Confederació Espanyola d’Associacions de Pares i Mares d’Alumnat).

Fa anys que l’organització de progenitors lluita juntament amb Justícia Alimentària perquè al menjador –i també a les cafeteries dels instituts i les màquines de venda automàtica– no només s’ingereixin aliments, sinó que siguin una peça més del projecte educatiu. Espais on s’aprenguin hàbits saludables, es previnguin malalties, es lluiti contra l’obesitat infantil (que a Espanya arriba a la dramàtica xifra del 40%) i es fomenti la sostenibilitat del planeta combatent el canvi climàtic. «Ens hi juguem molt», adverteix el responsable de Justícia Alimentària.

L’administració educativa, ni cas

No obstant, les administracions educatives miren cap a una altra banda. «No fan gaire cas a les nostres peticions. Consideren que la seva tasca es limita als currículums i els plans d’estudi, però no hauria de ser així. L’alimentació també té càrrega pedagògica. Garantir un servei de qualitat ha de formar part de l’escola pública. En cas contrari, es produirà un efecte crida a la privada», insisteix la responsable de la Ceapa. 

En les reunions periòdiques que mantenen la Ceapa i Justícia Alimentària amb els partits polítics, els demanen normes coherents. «A Espanya no només tenim un problema d’obesitat infantil, també de pobresa. Hi ha nens i nenes que només fan una menjada en condicions al dia, i és la del col·le. No podem consentir que les famílies més vulnerables siguin les més mal alimentades», persisteix Leralta.

«No hi ha una voluntat política real de solucionar el problema. Seguim en mans de grans empreses de càtering, que mouen molts diners. No hi ha una visió social ni climàtica. Hauríem de recuperar la cuina pròpia a les escoles o el càtering més petit i social», afegeix Guzman.

L’exemple d’altres països

França i Itàlia demostren que una altra alimentació a les escoles és possible. En algunes regions d’aquests països, els menús escolars estan directament relacionats amb l’agricultura i ramaderia local i hi ha empreses de càtering que són cooperatives. «A molts territoris s’han recuperat les cuines pròpies dins els centres educatius o hi ha cuines municipals, que donen servei tant a les escoles com als hospitals», explica el director de Justícia Alimentària.

A Espanya s’han fet passos a favor d’una dieta escolar saludable. El xef i divulgador Juan Llorca porta els fogons d’una escola privada a València on la cuina forma part del projecte educatiu. A més, des de fa sis anys assessora escoles de tot Espanya (ja són gairebé 80) per transformar els menús i fer-los més verds, menys grassos i sempre amb productes locals i de temporada. «Necessitem voluntat política per revertir l’actual situació. Necessitem inversió. ¿No s’inverteix, per exemple, en un camp de bàsquet o en tecnologia? Doncs el mateix amb el menjador escolar», defensa el xef.

Llorca explica que hi ha moltes mares i pares conscients amb l’alimentació i altres a qui els costa més i prioritzen la quantitat abans que la qualitat. Un exemple. «Tu comences a posar bròcoli al col·le i resulta que alguns nens ni el tasten. Hi ha pares que s’atabalen i demanen menús amb més pollastre fregit amb patates fregides, una cosa que els seus fills devoren. Però cal donar-los temps i anar a poc a poc. Cal prioritzar la qualitat».

Notícies relacionades

Les millors ofertes per disfrutar tranquil·lament de l’estiu

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Segons el parer del xef, autor juntament amb la dietista nutricionista Melisa Gómez del llibre de divulgació ‘Leche con galletas’, la comunitat política i educativa hauria de tenir clar que menjar forma part de l’educació. «Menjar no és engolir. És socialitzar, és salut, és nutrició», afirma.

I acaba dient que les escoles i les famílies haurien d’anar de la mà en l’ensenyament dels bons hàbits a taula. «No pot ser que a classe els xavals mengin pizza perquè després no voldran el carbassó que els posen els seus pares per sopar. Ens hem de facilitar la vida els uns als altres», sentencia.