Teràpies de conversió sexual: una «tortura» impune

«La impunitat fins ara és absoluta», assenyala Saúl Castro, president de l’Associació Espanyola contra les Teràpies de Conversió. Castro, advocat especialitzat en drets humans, té una missió. Des que a principis d’any va fundar la seva entitat, en la qual col·laboren més d’una desena de persones, lluita per perseguir aquesta «tortura». Obté dades, testimonis, rastreja els que ofereixen aquestes pràctiques, presenta denúncies i prepara querelles. Des que va transcendir la sortida de Novell, els casos que li han arribat es multipliquen: set en l’última setmana. No obstant, a curt termini, no és gaire optimista.  

Primer, pel perfil de les víctimes d’aquesta xacra. «Solen provenir d’entorns molt específics i conservadors –explica–. En molts casos, són els pares qui els han portat fins allà. El que els solem dir és que malgrat que després hi hagi una comunitat religiosa recolzant el que ells han patit, cal anar contra la família. I no volen. És una espasa de doble tall: són els teus pares, ho han fet sense maldat, però t’han fotut la vida, i tampoc vols deixar d’estar vinculat a ells».

Però sobretot, continua Castro, per la manera de perseguir aquestes pràctiques. Aragó, Andalusia, Madrid, Múrcia, València i les Canàries les prohibeixen en les seves respectives legislacions. Totes aquestes autonomies imposen sancions administratives als qui portin a terme aquestes pràctiques, però de moment l’impuls, pel «desinterès o la lentitud» dels seus governs, diu Castro, no s’ha traduït en res. O, en rigor, en molt poc. L’única excepció és Elena Lorenzo, que es presenta a la seva web com una «coach professional especialitzada en identitat personal» que treballa amb «persones amb atracció al mateix sexe que desitgen un acompanyament i creixement personal». 

Lorenzo, que va rebutjar les sol·licituds d’entrevista amb aquest diari, és una espècie estranya dins d’aquest submon. A diferència d’altres perpetradors, com el bisbat d’Alcalá de Henares, que almenys fins al 2019 oferia teràpies de conversió, publicita els seus serveis. «Sí, pots recuperar la teva heterosexualitat», assenyala a la seva pàgina. Va ser denunciada el 2016, i van haver de passar 31 mesos fins que la Comunitat de Madrid li imposés una multa de 20.001 euros. Lorenzo va recaptar en pocs dies aquests diners a través d’una campanya de finançament col·lectiu i va presentar un recurs judicial. A finals del juliol passat, el Tribunal Superior de Justícia de Madrid li va donar la raó, i va anul·lar la sanció, a causa de la «durada excessiva» del procediment. 

«El tribunal va fer el que devia», diu Castro, que reconeix els defectes formals en què va incórrer l’autonomia. Cosa que, continua, només prova que l’actual enfocament, basat en la disposició a actuar dels governs de torn, «és ineficaç». 

Jutges o polítics

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

En teoria, la futura llei per a la igualtat de les persones LGTBI ha de revertir aquesta situació. Contempla multes de fins a 150.000 euros. Però a la pràctica, argumenta Castro, quan entri en vigor no canviarà «gran cosa». La norma, explica, no criminalitza les teràpies de conversió en el Codi Penal, com sí que fa Alemanya, per exemple. Tampoc defineix en què consisteixen, ni estableix recursos per a les víctimes. Juntament amb les denúncies que ja ha presentat o prepara, Castro defensa que aquestes pràctiques siguin un delicte, perquè així perseguir-les no depengui dels polítics, sinó dels jutges. I en qualsevol cas, creu que els qui les promouen sempre tindran on «pescar». 

«Totes les persones LGTB passem per una època en què no estem còmodes amb la nostra identitat –diu–. Podem comprar fàcilment un discurs que ens digui: jo et puc canviar, jo puc fer que siguis ‘normal’. Perquè al final tu el que vols és ser normal, amb totes les cometes posades». Ell mateix, acaba, «podria haver passat per això», si no hagués tingut uns pares que el van recolzar des del primer moment. «Entre els 16 i els 22 anys, dubtava –conclou–. No volia ser com era. Si el capellà de l’escola m’hagués portat a un d’aquests llocs, ho hauria acceptat».