Antonio Franco, el covard més valent

«Aquí em tens, ‘Chinito’, fent-li pena a la tristesa» (Alfredo Bryce Echenique)

La ‘mainadera’ d’Alfredo Bryce Echenique no tenia manera més descriptiva per definir al gran autor, al seu Perú natal, l’estat en què es trobava quan estava més que trista, quan estava destrossada, quan, tot just moure’s, escoltava al seu pit el cascavellejar dels trossets del cor, fet miques, davant la desgràcia i la desolació que gairebé no deixava respirar.

Així estic jo. Així està la família d’un dels grans monstres periodístics que ha parit aquest país. Així està la meva família que era la seva («quan vaig conèixer el Carlitos, de seguida em va presentar el seu pare i, immediatament, em vaig convertir en un Pérez de Rozas més; ¡i això que jo ja tenia cinc germans!»). I així està el món de la comunicació, mut perquè se n’ha anat el covard més valent.

Sí, sí, perquè el gegant Antonio Franco (era meravellós arribar-li al melic, era impressionant que t’abracés, eren inoblidables els seus clatellots) va tenir el valor de reconèixer, recentment, a Josep M. Muñoz, a ‘L’Avenç’, que ell havia sigut un covard. ¿Ell, un covard? Ell, que parava les bales amb les mans i posava el seu pit per davant de tu perquè ni et freguessin. Ell, que quan feia dos dies sense que ningú li trucava per protestar iradament per alguna informació o article s’acostava a la teva taula i et deia «alguna cosa estem fent malament, Emilio, perquè fa dies que no em truca ningú per cagar-se en mi, així que colla els teus nois».

Els estic parlant del flautista d’Hamelin. Ell tocava, es posava a caminar i nosaltres el seguíem hipnotitzats. Només ell sabia on anava i a nosaltres, que érem legió, ens importava molt poc quina era la destinació. Anàvem amb ell i això, no només ens protegia, sinó que sabíem que faríem una cosa gran per al país, la societat i el periodisme. Com diu graciosament Florentino Pérez cada vegada que es troba un descregut: «Vostè encara no ho sap, però vostè és del Reial Madrid». Molts no ho sabien, però tots eren d’Antonio Franco. No es podia ser d’un altre pare, germà, cap, mestre, company i amic.

Contrastar mil vegades

Soc aquí per fer pena a la tristesa, però, sobretot, per dir a tots aquests joves emprenedors i moderns que viuen a les xarxes que ells se’l van perdre; però jo, nosaltres, sí que vam conèixer el més gran i vam treballar amb un ésser superior. Vam treballar i vam aprendre d’un supervivent d’un món ja desaparegut.

N’hi ha, insisteixo, que no ho saben, però van ser, són, bons perquè van acostar-se a Antonio Franco, són honrats perquè el van imitar, són caps perquè el van copiar, són referents perquè es van mirar al seu mirall, escoltant-lo parlar, sentint els seus crits, memoritzant les seves ordres, aprenent dels seus clatellots i patint les seves crítiques apassionades.

Aquest ganàpia ens va fer viure el món del periodisme, el de veritat, el del puto paper, el dels fets provats, el de les notícies contrastades una i mil vegades, el de les opinions sagaces («Emilio, aquest article és formidable, però, vinga, treu aquesta frase, aquest cagalló que sempre taca el teu text, és perfectament prescindible, treu-la i et quedarà rodó»), el de negre sobre blanc. Ens ho va fer viure i disfrutar amb passió, amb devoció, sense horari i, sí, sense família. Sense família, però, vaja, els nostres fills i nets l’adoren i estan ara, tots, com la ‘mainadera’ de Bryce Echenique.

Aquest ganàpia, un ésser incapaç de fer mal a ningú (volent), estava fet del material amb el que es fan els somnis. Però era dur perquè volia que fóssim els millors. O que ho intentéssim. Mai oblidaré quan acabaven els consells de redacció a mig matí i tots baixàvem pausadament les escales de l’entresolat de Concell de Cent, on ens reuníem, després de rebre les seves tremendes clatellades per aquell cagalló o certa indefinició.

I sempre recordaré José Antonio Sorolla dient-me a l’orella: «Cada vegada que acaba un consell, hem de fer el boca a boca a algun dels caps». Tu pujaves a aquell entresolat creient, pensant, intuint, que havies fet un bon diari i ell, el ganàpia, el covard més valent, el paio a qui li fregaven les bales i, si no li disparaven, s’emprenyava, sempre tenia una cosa per dir-te...per millorar.

Això sí, poc després que Sorolla li hagués fet el boca a boca a algun dels caps (perdó, de nosaltres, ja que, tot i que fos el seu preferit, per ser el germà del Carlitos, també m’emportava els meus clatellots), l’Antonio apareixia per la teva taula i et pessigava, o li feia l’ullet al ‘maltractat’ de torn, o abraçava el qui havia sigut objecte de reprimenda al matí. Cregui’m, si a vostè no l’ha abraçat Antonio Franco (ja no hi arriba a temps), no sap per què se li diu ‘l’abraçada de l’os’.

Elogis limitats

La seva grandesa, la seva immensitat, només tenia un límit: l’elogi. No hi havia elogis. Tu havies d’endevinar que ho havies fet bé perquè el veies feliç, orgullós. Perquè el seu piropo més gran davant l’exclusiva o article més gran era «correcte». Si Antonio Franco et deia «correcte», tu tenies dret a passejar-te per passeig de Gràcia i dir al món que eres un triomfador. Però, amic, si en la classificació de Tercera Divisió apareixia que el Martinenc tenia tres punts menys dels que tenia, prepara’t, eres home mort. O, com a mínim, ferit. I ni el boca a boca de Sorolla et tornava la vida.

«Emilio, ha tornat a sortir el Martinenc amb tres punts menys i l’oncle del bar de sota de casa m’ho ha tornat a recordar, amb raó. ¿A qui he de matar?» A ningú, Antonio, no tornarà a passar. «Això em vas dir dilluns passat. ¿No enteneu que si el lector veu que el seu diari li falla en això té tot el dret del món a pensar que el que li expliquem del Govern central o del Banc d’Espanya també és mentida, o un error, o no està bé? ¿No ho enteneu?».

Jo no sé si Sorolla, o Iosu de la Torre, o Agustí Carbonell, o Xavier Vidal-Folch o el meu amic de l’ànima Ramon Besa seran capaços de reconstruir el meu cor fet miques, entre altres coses perquè prou feina tenen d’enganxar el seu. Jo només sé que després de tantes morts com he patit a casa («jo no he sigut, Emilio, més fort del que va ser el nostre germà Pepo suportant l’ELA; no ho he sigut, Emilio, no ho he sigut»), acomiadar-me d’aquest ganàpia va ser un viatge d’anada i tornada a l’infinit.

El puny en alt

Em va rebre al llit amb el puny dret en alt. «Mira qui ve, el dels pantalons curts». Li vaig dir com de gran era i com de providencial havia sigut per a tots nosaltres. Li vaig dir que era un merda per no haver escrit el llibre de la seva vida, per emportar-se amb ell la puta conversa amb Aznar després de l’atemptat d’Atocha. «Emilio, els que ho han de saber, ja ho saben i, als altres, no els importo». Li vaig dir que ens havia elevat al cel periodístic i que l’hi agraíem tots. Li vaig dir que per a uns havia sigut un pare, per a d’altres un germà, per a tothom ‘el cap’ i, per a mi, tot això i més: un exemple.

«Va estar bé, Emilio, va estar bé. Vam fer el que vam poder. Vam ser valents, però sempre es pot fer més, sobretot perquè hi ha molta gent que ens necessita i, potser, no vam fer prou», em va xiuxiuejar a l’orella. I vaig tenir valor per dir-li: «¿Què vols que fem ara?» «Que em recordeu i sobretot tu, cabró, no deixis d’empènyer perquè l’Elx no baixi».

Notícies relacionades

Mor Antonio Franco Estadella, un gegant del periodisme

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

I me’n vaig anar a plorar als braços de Mylene, Carlota i Andrés. I vaig recordar la frase que ‘The New York Times’ va escriure una vegada sobre Lola Flores: «No balla, no canta, però no se la perdin».

Buscaré el mòbil de Déu. El Carlitos i l’Antonio l’estan desafiant a un partit de botons.