Mor Antonio Franco Estadella, un gegant del periodisme

El periodisme català i espanyol estan de dol des d’aquesta tarda, en què ha mort Antonio Franco Estadella (Barcelona, 17 de gener de 1947) després de 10 anys de convivència amb el càncer. Els metges del Clínic explicaran en futurs simposis l’exemple del gegant que va superar fins a sis vegades els tractaments de quimioteràpia, tota una fita. Franco era un lluitador en totes les facetes possibles. Un ésser incombustible que es va entregar a l’ofici de periodista abans d’arribar als 20 anys i que va protagonitzar una revolució en el periodisme de la Transició i el que va arribar després.

A ell li devem la irrupció en el mercat del primer diari modern de l’últim tram del segle XX i de l’adveniment del XXI, EL PERIÓDICO DE CATALUNYA, «un producte popular, de centreesquerra, catalanista i del Barça», la seva targeta de visita, en el qual va experimentar i va madurar cada un dels passos que van trastocar conceptes i maneres d’exercir l’ofici. Les hemeroteques conservaran la seva empremta al ‘Diario de Barcelona’, ‘El País’ i EL PERIÓDICO. Precursor de les portades en color, del ‘full color’, d’un règim laboral igualitari sense distinció entre reporters, compaginadors, fotògrafs i dibuixants, també va impulsar l’edició en català d’EL PERIÓDICO, un altre esdeveniment (octubre de 1996) en la defensa d’aquest país i que encara no ha rebut el reconeixement que es mereixia. A més, va ser el primer ‘comandant’ a submergir-nos en la recerca del nou espai on avui està embarcada la premsa escrita. Amb encerts i errors. De molts èxits i algun fracàs.

Tota una vida entregat al periodisme

Amb Franco se’n va un estil irrepetible, una manera de dirigir diaris personalíssima, igual d’irrepetible. Es recomana buscar la recent entrevista publicada a la revista ‘L’Avenç’, una mena de comiat sense dir-ho i en la qual aquest lleidatà de sentiment i arrels detalla els capítols més importants de la seva biografia.

Franco ha mort sense voler escriure el llibre on explicar tantes coses de les quals va ser testimoni i protagonista. «No seria honest perquè hi ha coses que es quedaran amb mi i no vull enganyar la gent», deia cada vegada que algun dels seus pròxims més íntims l’animava a deixar un testament, res a veure amb les vides de sants que li va tocar devorar en l’adolescència (va ser escolà) i que tanta empremta li van deixar a l’hora d’exercir l’ofici. Va néixer per manar, encara que li hauria agradat ser redactor d’esports o successos. Pertanyia a la generació del relleu professional després de la mort del dictador. Va arribar a director de diari amb 31 anys, un dels més joves d’aquella Espanya. Els franquistes del Generalíssim es van quedar enrere i van emergir els franquistes del periodisme, tots professionals en la vintena acompanyats del supervivent Josep Pernau.

Reconeixia com els seus grans mestres Santiago Nadal, Josep Pernau, Manuel Ibáñez Escofet i Josep Tarín Iglesias. Els còmplices en la immensa trajectòria, els (els seus) germans Carlos i Emilio Pérez de Rozas, Xavier Batalla, Xavier Roig, Xavier Vidal Folch, Àlex Botines i tants d’altres (com podem oblidar el savi fumador empedreït Miguel Ángel Bastenier o l’europeista que més en sap d’economia i finances Andreu Missé). I sempre amb ell, José Antonio Sorolla.

A la cartera, la foto d’Antonio Asensio Pizarro, aquell nano del barri de la Sagrada Família, fill d’un impressor, amb qui de petits jugaven partits de futbol al carrer i amb qui es va aliar per fundar EL PERIÓDICO fa ja 43 anys.

EL PERIÓDICO amb Franco va tenir dues etapes. La de la fundació, de 1978 a 1982, quan ingressa a ‘El País’ de Polanco i Cebrián, i la més extensa, de 1988 fins al 2006. Sota la seva direcció, el diari va arribar al cim i va superar les xifres de ‘La Vanguardia’. Un company de singladura el defineix com «un valent», un innovador que va construir una manera moderna de tractar la informació, de forjar equips, referent per a molts diaris espanyols i llatinoamericans. Va ser un avançat al temps de bonança que li va tocar al periodisme espanyol, quan no es reparava en despeses, fitxatges, corresponsals, viatges i projectes.

No és exagerat dir que a final dels anys 90 gairebé es mor d’accident laboral. Un infart de miocardi el va enviar al box. Va tornar a la redacció mesos després amb ímpetu renovador. Havia imaginat com havia de ser el diari dels primers anys del segle XXI. I allà va ser, en la duríssima batalla.

En la seva trajectòria s’ha de recordar el pols que va mantenir amb Jordi Pujol durant el cas Banca Catalana; l’error de ‘congelar’ durant setmanes els papers del cas Filesa, que va fer trontollar el PSOE de Felipe González (el 1991); el duel amb José María Aznar l’11 de març del 2004, el de la gran mentida sobre l’autoria d’ETA en la matança dels trens de Madrid; l’impuls als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, i el lideratge des del diari del «‘No’ a la guerra» de l’Iraq (2003). Hi va haver moltes més coses, com aquell editorial sobre el 3% de CiU (2005) que va donar peu a la llegendària diatriba de Pasqual Maragall al Parlament.

El costat salvatge, gamberro

Antonio Franco també tenia un costat salvatge, que sempre va creure que tenia sota control. Va cofundar als anys 70 les revistes satíriques ‘Barrabás’ i ‘El Papus’, que avui no passarien la prova del #MeToo per gamberríssimes, irreverents i masclistes.

El noi de barri a qui li agradava jugar a la màquina del milió al bar de sota de casa, l’apassionat del joc de les xapes de futbol, els bocates d’escopinyes, el que advertia que tenia el cor «sempre a l’esquerra», va tenir moltes passions. La gairebé prioritària, el FC Barcelona. Darrere del pseudònim Antonio Bigatá (en homenatge a la seva companya, la Mylène), va escriure durant dècades sobre el Barça. Va ser Ibáñez Escofet el que li va recomanar que triés un altre segell, perquè un periodista de la projecció que anunciava aquell joveníssim llicenciat a l’Escola de Periodisme de l’Església el 1968 havia de preservar el millor patrimoni: la firma.

En els últims anys, Franco-Bigatá es va convertir en un expert imbatible del futbol internacional. Va repartir amors i odis en els diferents moments del barcelonisme. Va estimar Guardiola, Cruyff. També Messi, tot i que en l’adeu va quedar tocat, fotut amb el 30 del PSG. Es va barallar molt amb Josep Lluís Núñez, va ser massa caritatiu amb Josep Maria Bartomeu. Era un furibund antimadridista que admirava Zidane.

Bigatá se n’ha anat sense revelar per què era seguidor incondicional de l’Elx. Un secret de sumari, un amor per la samarreta blanca amb franja verda, que el va portar a viatjar quan podia a l’estadi d’Altabix, a empassar-se derrotes i empats i algunes victòries al costat del seu inseparable Carlitos Pérez de Rozas. I amb Pepito Martínez Ibáñez. El camp de l’Elx, així és com vam batejar el seu despatx a la redacció, on hi havia bronques desorbitades, reconciliacions, acomiadaments, readmissions, abraçades, somriures i algunes llàgrimes. No hi havia terme mitjà, tot era desmesurat, excessiu, tot i que aquest cos d’os amagava un tímid sentimental. No li agradava que l’assenyalessin com un misogin per les poquíssimes dones dels seus ‘staffs’ i es disgustava a l’assabentar-se que tenia reporters que li tenien molta por.

Antonio Franco, el de la generació del Maig del 1968, afrancesat de barba de balener, el que agitava el diari ‘Libé’ com a bandera, no ho hauria sigut ell sense la seva dona, la Mylène; sense els fills, la Carlota i l’Andreu; sense els seus elegits com a amics, entre els quals no s’ha d’oblidar Ildefonso Sánchez, confident i àngel de la guarda.

Va triar ser al costat de la gent corrent. No li agradaven els diners ni els oripells. Fugia dels palaus i dels casaments reials, preferia els passejos al costat del mar de la seva Barcelona i pels camps d’Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà). Disfrutava menjant, escoltant Sylvie Vartan, Peppino di Capri i els Beatles, i llegint premsa regional francesa.

Notícies relacionades

Això és EL PERIÓDICO

Antonio Franco, el covard més valent

El director que va fundar aquest diari va passar les últimes setmanes en un poblet a prop de Bordeus, a la desembocadura de la Garona, on va estiuejar sempre. Al tornar va tenir ànim per escriure el seu últim article, una reflexió sobre com han canviat els temps del periodisme, d’aquell paper que encara embolica entrepans i protegeix terres acabats de fregar i el del ‘clickbait’ vertiginós.

Una persona que no oblidarem.