D’un funeral a la catàstrofe del volcà de La Palma

El volcà de Tajogaite ha disparat la solidaritat. No només a través de donacions, també amb el treball de persones que han entregat el seu esforç i temps per ajudar els altres. Un d’ells, Manolo Villalba, és un símbol d’aquesta dedicació. Fuster ebenista, ferrer ganiveter i músic, és un referent en el social i en la vida cultural d’El Paso.

Notícies relacionades

És possible fidelitzar clients en marketplaces? Les claus per aconseguir-ho en un entorn digital competitiu

El món del papa Francesc

Però també és algú a qui els seus veïns saben que poden acudir davant qualsevol circumstància. Els seus valors són la solidaritat, la tolerància i, sobretot, el principi de compromís amb els que ho necessiten. El Manolo ha enllaçat probablement les dues setmanes més difícils de la seva vida. La primera, protagonitzada per l’hospitalització de la seva parella, Raquel San Blas, i la mort de la seva mare. La segona, sense pensar-ho, ajudant el dispositiu d’emergències. Amb la fortalesa d’algú que estima la seva terra, el Manolo no ha tingut cap dubte a abocar-s’hi, entregant-se en tot el que ha sigut precís per ajudar.

La setmana anterior a l’erupció «va ser fumuda», assenyala, i va acabar donant sepultura a la seva mare dissabte 18 de setembre, a qui Raquel tampoc va poder acomiadar al estar a l’Hospital General. Per això, quan «va rebentar», com es diu a La Palma, «disposava de tot el temps del món». A l’hora d’inici del procés eruptiu, el Manolo estava en una pizzeria al costat de casa seva. «Havia anat a demanar alguna cosa de menjar», per seguir a visitar la seva parella al centre sanitari. Va escoltar l’explosió i va sortir al carrer. «Es va sentir un espetec –descriu– i aquest so ha seguit fins avui». En aquell moment la gent va sortir corrents. El Manolo se’n va anar a casa seva, es va canviar de roba i després de trucar a la Raquel per informar-lo, es va posar a disposició de l’Ajuntament d’El Paso per ajudar en el que fos necessari. Així va ser quatre dies seguits, sense parar, «a pinyó».