Una treballadora de llar interna: «Cobrava 350 euros per treballar d’interna 150 hores setmanals»

Diana Marcela López és treballadora de la llar i cures. Aquesta va ser la seva primera experiència laboral com a interna, amb 23 anys, que va acabar el 2019. El novembre del 2020 va decidir denunciar el seu últim ocupador, que li va oferir treballar com a «voluntària» a canvi de sostre i menjar «i potser la meva mare et regala alguna camisa». La jornada havia de ser d’interna, de dilluns a diumenge, i les 24 hores ficada en una casa, cuidant dos avis totalment dependents. Quan va decidir que no ho acceptava i va demanar la seva liquidació, els seus ocupadors s’hi van negar. «Em van dir que no tenia drets i que era il·legal, així que no em pagarien res», explica. Va decidir buscar un advocat i reclamar. Recentment va arribar a un acord amb els ocupadors per evitar el judici que s’havia de celebrar, i, tot i que no li van pagar tot, sí que li van ingressar gran part del que li devien.

«Cobrava 350 euros per jornades de 150 hores setmanals», denuncia. En aquesta feina alternava cada set dies amb una altra treballadora, i passava tancada a la casa una setmana sencera. La seva companya no es va atrevir a denunciar.

Tot i que no ho sembli, aquesta és la realitat en moltíssims casos per a les treballadores de la llar i cures, un sector que exerceix una feina essencial a canvi de sous i condicions de misèria. La seva primera feina va ser al cap de cinc mesos d’arribar a Espanya, ella era la dona del director d’un banc, i els seus fills, un metge, una advocada i una enginyera. Li pagaven 750 euros i, quan va demanar un augment a 800, li van dir que «no era possible pujar tant».

Les condicions laborals a la casa eren les següents: treball d’interna set dies a la setmana i 24 hores, amb un descans de 15 minuts diaris en què la deixaven sortir per fer un volt. Al cap de vuit mesos va aconseguir lliurar les tardes de dissabte i diumenge. La seva ocupadora li va imposar els pantalons llargs, vivia en una habitació amb un armari minúscul i un llit, i fins i tot va haver de llogar una habitació per deixar les seves coses perquè l’ocupadora «no volia trastos». Li retreien demorar-se molt al lavabo o fer exercici al menjador, però tampoc li permetien sortir a córrer. Va passar allà 14 mesos. «No pots treballar de res més per la teva situació irregular, no tens alternativa», explica la Diana Marcela, que tampoc esperava que la feina fos així. Al final, gràcies al recolzament d’altres treballadores de la llar de l’Associació Intercultural de Professionals de la Llar i Cures (Aiphyc), va prendre la decisió d’escapar-se.

El pitjor escenari

La Diana Marcela mai va pensar que acabaria com a interna, però a l’arribar a Espanya va topar amb un mur. «Vaig venir per ajudar la meva família i perquè tenia persones aquí. Em van dir que vingués a l’estiu, perquè els restaurants necessiten més gent, fer d’interna era el pitjor escenari», explica.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Al principi, explica la Marcela en els dos casos, les ocupadores li van causar molt bona impressió. «Eren un amor, molt amables i transmetien molta confiança, però aviat vaig començar a veure l’aigua que corria, cada dia et tractaven pitjor i pitjor», explica.

A la carta a la seva ocupadora, la Diana explicava una cosa: que la seva feina, tan menyspreada, és el que permet que el seu fill metge, la seva filla advocada i la seva filla enginyera puguin fer la seva vida tranquil·lament. Que desenvolupa una de les tasques més essencials que existeixen, la de les cures, i que, com explica ella «si les treballadores de la llar ens poséssim en vaga hi hauria un col·lapse a Espanya».