Erupcions explosives van provocar cinc grans tsunamis a Gran Canària, Lanzarote i Tenerife

Que a les Canàries no es produirà un tsunami a curt termini és una realitat amb què estan d’acord tots els científics que aquests dies investiguen el volcà de La Palma. L’erupció a la zona de Cumbre Vieja ha ressuscitat la teoria del megatsunami de La Palma que afectaria no només les illes Canàries, sinó que arribaria fins a la costa de l’Amèrica del Nord, una teoria que no descarten que pugui fer-se realitat en milers i fins i tot milions d’anys, tal com ha posat de manifest el vulcanòleg Joan Martí, director de l’Institut Geociències Barcelona, pertanyent al Consell Superior d’Investigacions Científiques. Martí ha estudiat el procés geològic en cascada que va experimentar Tenerife fa 170.000 anys, un procés que inclou erupció explosiva, esllavissament de terra i un dels almenys cinc megatsunamis que s’han produït a les Canàries. Aquests cinc grans tsunamis o sismes submarins van tenir lloc durant l’últim milió d’anys a les illes de Gran Canària, Lanzarote i Tenerife i van estar precedits d’esllavissaments de terra gegants i d’erupcions volcàniques explosives. Un d’aquests tsunamis que va afectar Gran Canària va arribar a generar onades de fins a 290 metres a Agaete.

Els cinc enormes tsunamis de les Canàries estan documentats per les investigacions de Mercedes Ferrer, de l’Institut Geològic i Miner d’Espanya (IGME), i Luis González de Vallejo, director de Riscos Geològics de l’Institut Vulcanològic de les Canàries (Involcan). Tots tres han indagat sobre els megatsunamis generats per grans esllavissaments dels flancs dels edificis volcànics insulars de les Canàries, un treball publicat a la revista GeoHazards l’agost passat. Aquest estudi presenta noves evidències geològiques i dades geocronològiques de fins a cinc megatsunamis a Tenerife, Lanzarote i Gran Canària.

Origen a Tenerife

D’acord amb els resultats de l’edat global dels dipòsits, les principals fonts de tsunamis a les illes Canàries durant l’últim milió d’anys poden haver sigut lliscaments que van afectar els flancs de l’edifici volcànic de Tenerife, on, almenys, set grans esdeveniments han ocorregut en aquest període: un a la vall d’Icod, tres a La Orotava, dos a Güímar i un a Micheque. Els principals resultats els van obtenir de les investigacions geològiques, geomorfològiques, paleontològiques i geocronològiques realitzades sobre els dipòsits de tsunamis identificats a Gran Canària, Lanzarote i Tenerife, així com de les seves possibles zones d’origen i freqüència.

Els llocs d’obtenció de material se situen a Teno i Isla Baja, Tenerife; a Agaete, Gran Canària; i a Piedra Alta, Lanzarote. La conclusió dels investigadors és que els trets sedimentològics, geomorfològics i paleontològics comuns en tots aquests dipòsits indiquen inequívocament que els va generar un tsunami. Per les determinacions d’edat dels estrats dels dipòsits investigats, observen que es van produir fins a sis tsunamis si es consideren com a episodis individuals els dos tsunamis successius d’Icod.

Es van produir en el Plistocè Mitjà

Els resultats generals de les datacions de material realitzades pels investigadors mostren que els dipòsits de tsunamis se’n van generar durant el Plistocè Mitjà, amb una edat menor de 168.000 anys per a Teno i Isla Baja, entre 140.000 i 200.000 a Agaete, i dins de l’interval d’edat 154.000-221.000 a Piedra Alta.

Les altures màximes d’ascens de tsunamis associades amb aquests dipòsits s’han calculat d’acord amb la seva elevació actual, edats estimades i la posició del nivell del mar coetani. Així, les dades suggereixen curses màximes d’onada de tsunami de 180 i 270 metres per a Teno i Isla Baja, respectivament; 290 metres per a Agaete, i 125 per a Piedra Alta.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les onades del megatsunami s’atribueixen, per tant, a grans esllavissaments de terra als flancs dels edificis volcànics de les Canàries i per a la investigació es van intentar establir relacions entre els dipòsits de tsunamis i els possibles esllavissaments de terra d’origen, en funció de les seves edats estimades i distribució espacial.

Considerant la freqüència de megalliscaments de terra durant l’últim milió d’anys a les Canàries, amb possiblement alguns d’ells superposats al mateix flanc d’illa, es pot afirmar que els esdeveniments de tsunami correlatius també han ocorregut amb una freqüència relativament alta durant el Plistocè Mitjà a l’arxipèlag, amb un interval mitjà de 80.000 anys, segons els investigadors.