El volcà submarí d’El Hierro compleix deu anys en ple apogeu del Tajogaite

El 22 d’octubre, el vaixell Ramón Margalef, de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO), ja navegava per aigües d’El Hierro i tan sols dos dies després, els científics en trobaven el con volcànic, el més jove mai cartografiat fins aleshores. El volcà tenia un diàmetre a la base de 700 metres, una altura de 100 i un cràter de 120 d’amplada.

El 27 d’octubre s’obtenien les primeres imatges del volcà per mètodes directes. Per a això es comptava, a més del Liropus2000, amb el trineu fotogramètric Politolana, i el 5 de novembre es registraven uns valors inèdits: l’aigua estava a unes condicions extremes que mai s’havien mesurat a cap oceà del món. L’oxigen dissolt era gairebé zero, la concentració d’àcids era mil vegades superior que en condicions normals i la temperatura als primers 200 metres de la columna d’aigua havia augmentat més de 10 graus.

En els tres mesos següents es van anar succeint noves batimetries i, gràcies als mapes obtinguts, va poder analitzar-se l’evolució del volcà, observant com es multiplicaven les boques per després unificar-se i com creixia en altura per després esfondrar-se.

Anys després de finalitzar l’erupció d’El Hierro, el volcà, que es troba 88 metres de profunditat, continua expulsant importants quantitats de ferro a l’oceà que «han anat fertilitzant de manera natural aquestes aigües i propiciat tota una explosió de vida en el que probablement serà el primer Parc Nacional Marí d’Espanya», tal com recollia un estudi realitzat per quatre investigadors de l’Institut d’Oceanografia i Canvi Global de la Universitat de Las Palmas de Gran Canària (IOCAG).

Discrepàncies científiques

Notícies relacionades

Un familiar compacte amb tecnologia d'avantguarda

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Mentre uns científics afirmen que la vida estava tornant a aquests fons marins a tota velocitat, que l’explosió del Tagoro havia suposat la creació de «condicions òptimes per a la regeneració de l’àrea», a l’elevar molt per sobre del normal els nivells de ferro dissolt i reduir el pH de l’aigua, altres afirmen, contràriament, que l’erupció no va produir cap fertilització biològica que accelerés la recuperació de l’ecosistema marí.

Segons aquests investigadors, els canvis tant en l’abundància de fitoplàncton com de clorofil·la a les aigües al sud d’El Hierro es van donar també a la resta de l’arxipèlag, principalment per la variabilitat estacional natural i en part també a la variabilitat interanual causada per l’oscil·lació de l’atlàntic nord (NAU). Malgrat aquestes discrepàncies, pescadors i bussejadors perceben el ressorgir de la vida submarina després de l’erupció del Tagoro fa deu anys.