Les tres millors empremtes de Barcelona a l’Àfrica

Namíbia va ser el primer país de l’Àfrica que va conèixer els raigs X. Van ser els alemanys els que van portar la primera màquina de radiografies a aquest continent. No era, però, per diagnosticar fractures i altres dolors. La van instal·lar pels volts de 1910 a Kolmanskop, la ciutat que es va improvisar al voltant d’una fructífera mina de diamants. S’utilitzava per comprovar que els miners no s’empassaven diamants en brut per comerciar amb ells en el mercat negre. Això seria el que, en termes culinaris, es podria considerar una reducció de la història de Namíbia. Punt. Encara és un país apartat, però aviat hi deixarà empremta una de les més commovedores i alhora menys conegudes organitzacions sense ànim de lucre de Barcelona, Foundawtion. Gràcies als seus donants i, sobretot, al virtuosisme del seu equip arquitectònic, ja va néixer fa poc al Senegal una escola que ensenya i, el que té més mèrit, s’ensenya, perquè és digna de ser visitada. L’aterratge de Foundawtion a Namíbia només pot ser, doncs, font de bones notícies.

Primer toca recapitular. Es va explicar fa ara un parell d’anys, en aquestes mateixes pàgines, el que Foundawtion estava creant a Thionck-Essyl, un poble de la regió més despenjada del Senegal, la que queda encaixonada entre Gàmbia i Guinea Bissau. Era una escola de secundària de nova planta concebuda per tapar la sagnia d’adolescents que, una vegada acabada la primària i davant el buit educatiu de la zona, acabaven potser emigrant. L’objectiu per si sol ja era encomiable, però el més inesperat va ser el com. Foundawtion va concebre un conjunt d’aules de formes gaudinianes, estilitzades i precioses, res a veure amb la insuportable arquitectura de xapa i formigó a la qual solen recórrer els projectes internacionals de cooperació a l’Àfrica. El disseny no era un simple plaer visual. Les aules són un perfecte exemple de refrigeració natural. L’escola Kamanar, així s’anomena, és avui una realitat.

Mirin la fotografia de l’aula d’informàtica. Ho resumeix tot. És una fusió formidable d’una versió de gran altura de la volta catalana amb l’arquitectura tradicional senegalesa. No té sentit que l’Àfrica hagi d’importar materials per aixecar edificis. Aquesta és una altra de les qualitats d’aquesta escola. Els maons amb què s’han construït els murs estan fets de la terra del lloc. El trencadís del terra són restes seleccionades de ceràmiques trencades. En realitat, i aquesta dada és important per al que s’explicarà després, l’únic exogen en aquell lloc és el 7% de formigó amb què es van coure els maons per garantir-ne la solidesa.

El que l’arquitecte barceloní David Garcia i el dissenyador Lluís Morón tenen ara entre mans són dos plans, un a Namíbia, que després comentarem, i un altre al Senegal, que està més avançat i en el qual aquest 7% abans citat, aquesta taca a l’expedient, pot ser que acabi desapareixent.

L’edifici projectat, aquesta vegada al centre de Thionck-Essyl, en un solar pròxim a l’ajuntament, serà una escola de formació professional. Ja té nom, Bajankusoor (traduït, es refereix al lloc sota un arbre on els més savis del poble es reuneixen per debatre), i està previst que a finals d’any cobreixi aigües la primera de les nou cúpules d’11 metres d’altura que envoltaran una àgora central. La recreació que l’estudi d’arquitectura DAW ha fet sobre com serà el lloc és realment suggerent. Però, com dèiem abans, el ‘rien ne va plus’ és la possible eliminació d’aquest 7% de formigó, no perquè sigui un material detestable (la primera obra confeccionada amb aquest producte a Barcelona va ser el mamut del parc de la Ciutadella, sigui dit de passada), sinó perquè aplicar a l’arquitectura el concepte de la compra de proximitat és gairebé una obligació en un projecte com a aquest.

Garcia explica que creuen que han trobat una inesperada solució per prescindir del formigó com a aglutinant.  Després de mesos d’assaig, els resultats apunten que és possible substituir aquest material pel carbonat càlcic obtingut a partir de la polvorització de les closques que s’acumulen a les platges del Senegal. Sigui amb o sense formigó, el compte enrere per veure el resultat final del que algun dia serà el centre de professional Bajankusoor es farà llarg, vista l’expectativa creada.

El cas és que Foundawtion, una organització nascuda el 2014 sense fer gairebé soroll, s’ha anat cultivant un nom en cercles potser petits, però molt compromesos, com el grup Shoot4change. L’eco del que ha passat a Thionck-Essyl era inevitable, així que els responsables van ser convidats a conèixer el colpidor cas de Namíbia, un país formalment independitzat el 1990, però on el primer equip de raigs X no va implicar cap avenç mèdic.

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Ho explica Luis Morón, patró de Foundawtion, que per conèixer la qüestió va viatjar fins a Gochas, un llogarret enmig del desert namibià, un poblat on amb prou feines cauen 120 mil·límetres de pluja a l’any, però el més àrid no és això, sinó l’esquerda social que de manera persistent castiga aquesta zona. La independència del país es va consumar de la pitjor manera. Els blancs van conservar la propietat de les terres més fèrtils del país. Els negres van ser condemnats a viure amb les més improductives o, el que és pitjor, a treballar a les terres dels blancs, situació que els obligava a deixar casa seva i, per tant, els fills. Aquesta mena d’abandonament infantil estructuralment inevitable és una tragèdia que sobre el terreny combat gent com Theo Paulina Goliath, una mena d’oenagé amb potes, directora de l’escola local, responsable del desafiament que ha acceptat Foundawtion: construir una llar amb capacitat per a 50 nens, un lloc que els serveixi de refugi per evitar el maltractament al qual solen estar sotmesos.

Namíbia, és cert, queda molt lluny d’Espanya. Més que el Senegal, per descomptat, però el que passa allà ja va ser mostrat l’any passat en un documental, ‘Los niños perdidos de Kalahari’, una producció a sis mans entre Espanya, Itàlia i Namíbia que pot donar com a fruit el projecte arquitectònic en el qual treballen ara els arquitectes de Foundawtion.