Les ferides de la crisi climàtica a Espanya

Les devastadores pluges torrencials, que abans es presentaven una vegada cada 10 anys, arriben a la Península fent estralls en uns territoris que no estan preparats per a aquests escenaris climatològics extrems. Paral·lelament, el risc de desertificació avança des del Mediterrani cap a l’interior. En cas de continuar així, el 75% de la Península podria convertir-se en un desert. Les onades de calor es rabegen amb les grans ciutats. L’aridesa del terreny crea l’escenari idoni per a uns incendis cada vegada més freqüents i voraços. I les reserves de gel s’esgoten.

Fa dècades que la comunitat científica alerta de la situació. Un informe recent sobre el risc mediambiental a què s’exposa la conca del Mediterrani destaca que aquesta zona concreta es troba entre les més vulnerables del planeta. Aquí, l’escalfament global avança un 20% més ràpid que la mitjana. Aquest fenomen d’abast global es materialitza a petita escala posant en risc els recursos naturals de cada territori. Moltes espècies d’animals i vegetals han quedat exposades al perill d’un ecosistema inestable i canviant. Algunes migraran cap al nord a la recerca de fred. D’altres desapareixeran. La supervivència dels cultius també trontolla per una biosfera canviant. L’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO) adverteix que tots aquests canvis sobre el medi ambient posen en risc la seguretat alimentària. L’Organització Mundial de la Salut (OMS) recorda que aquests factors podrien afavorir l’aparició de noves malalties. En una Espanya cada vegada més càlida, per exemple, no podem descartar que el territori es mantingui immune a patologies tropicals.

EL PERIÓDICO i sis diaris més de Prensa Ibérica (‘Faro de Vigo’, ‘Levante’, ‘La Opinión de Múrcia’, ‘La Provincia de Las Palmas’, ‘El Periódico de Extremadura’ i ‘El Periódico de Aragón’) exposen en aquesta sèrie de reportatges les ferides que ja ha deixat i deixarà la crisi climàtica a tot Espanya.

CATALUNYA: EL DELTA DE L’EBRE TRONTOLLA SOTA L’AMENAÇA D’INUNDACIÓ

Per Valentina Raffio

El fràgil ecosistema del delta de l’Ebre trontolla contra l’amenaça d’unes aigües embravides per la crisi climàtica. El temporal Gloria, que al seu pas per la Península va mostrar la cara més visible d’aquesta era dels extrems meteorològics, ha deixat una ferida al terreny que continua latent gairebé un mes després de la borrasca. En aquesta desembocadura del riu, les intenses pluges, unides a la bravura de les onades, van inundar unes 3.200 hectàrees de terreny. Els arrossars d’aquest extrem sud de Catalunya que van quedar sepultats sota una massa d’aigua salada ara lluiten per recuperar-se. Alguns, no obstant, estan perduts per sempre. Igual que les desenes de vivers de mol·luscos que van quedar destruïts pel vent i arrossegats a quilòmetres terra endins. Ja no hi ha res a fer per a aquests.

«Hi ha gent que ho ha perdut tot després d’aquesta tempesta», afirma Eric Callau Oliver, jove del municipi de Deltebre. «El problema no és si els cultius es recuperen després de les pluges. El problema és el futur. ¿Qui garanteix a aquestes persones que no ho tornaran a perdre tot si tornen a invertir per rescatar els seus terrenys? Sabem que tornarà a haver tempestes com aquestes i que, mentrestant, el nivell del mar continuarà pujant», diu. «El delta de l’Ebre fa 70 anys que viu com a zona catastròfica mentre tothom mira cap a un altre costat», afirma contundent mentre assenyala les àrees més afectades per la borrasca Gloria, on encara avui la vegetació destrossada es barreja amb les restes de fusta dels vivers de mol·luscos i trossos d’escombraries, sobretot plàstics, arrossegats pel mar.

En l’extrem oriental de la fletxa del Delta, una de les zones més exposades a les inclemències de la natura, l’illa de Buda, mostra la ferida més profunda de la crisi climàtica. L’aiguamoll més important de Catalunya, en el seu origen format pels sediments de l’Ebre, perd terreny a un ritme alarmant. En un futur no gaire llunyà és possible que aquest ecosistema desaparegui arrossegant gran part de la biodiversitat de la zona. «El delta es mor per on més valor té», diu contundent Guillermo Borés, copropietari de la part més vulnerable d’aquestes terres. «Buda fa onejar la bandera de tots els problemes que se li acosten al Delta. El mar ens ha declarat la guerra i la de Buda és la primera batalla. Si perdem aquesta batalla el Delta patirà les mateixes conseqüències», afirma.

A l’últim segle, la costa de Buda ha retrocedit 2,5 quilòmetres, ja que s’han perdut 800 hectàrees del segon aiguamoll en importància després de Doñana. Inicialment va ser la falta de sediments, però des de fa uns anys, s’hi ha afegit un enemic pitjor: el canvi climàtic, que causa la pujada del nivell del mar acompanyat de temporals cada vegada més freqüents i devastadors. «La gestió dels sediments retinguts als embassaments deixa de ser prioritària. Si volem salvar l’aiguamoll, hem de posar barreres físiques al mar per disminuir la força erosiva de l’onatge», diu Borés. I és que mentre el planeta tem la pujada del nivell del mar de fins a quatre metres que vaticinen els científics, el delta tremola per un augment de només uns centímetres. En un terreny en què el desnivell amb prou feines arriba a un metre, una mínima força de les onades fa que el mar envaeixi la terra i la sal devori el que trobi.

«L’efecte amortidor de les platges ja no existeix perquè ha desaparegut. Ara és necessari reconstruir aquestes platges amb aportacions de sorra molt superiors a les preteses, parlem de milions de metres cúbics. Però no podem compensar la pujada del nivell de les aigües gestionant recursos limitats com els sediments», afirma Borés. En aquesta remota zona del parc natural se censen gairebé la meitat de les aus que habiten al Delta, unes 350 espècies, de les quals la meitat nidifiquen. La intrusió d’aigua marina provoca la mort de la flora i la fauna, vertebrada i invertebrada, macròfits, algues i plantes superiors, propis d’una llacuna d’aigua dolça. Per això els habitants del Delta alerten que estem davant de la crònica d’un desastre anunciat en vista del qual hem de prendre mesures immediates.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

MADRID AVANÇA CAP A UN CLIMA AFRICÀ

Per Manuel Vilaseró

L’escalfament global avança per convertir Madrid en una ciutat africana des del punt de vista climàtic. Un original estudi liderat per experts de l’Institut Federal Suís de Tecnologia de Zuric (ETH-Zuric, Suïssa) pronosticava que l’any 2050 la capital d’Espanya registraria unes condicions de temperatura i precipitacions molt semblants a les d’avui a Marràqueix (Marroc).

L’augment de la temperatura mitjana del mes més càlid pujarà 6,4º C durant els pròxims 30 anys, i convertirà els estius en molt tòrrids, amb onades de calor constants i pluges escasses fora dels episodis torrencials, cada vegada més freqüents. Els hiverns també seran més suaus, amb un increment de la temperatura mitjana de 3,1ºC del mes més fred.

L’objectiu de la comparativa de l’ETH-Zuric, que incloïa 500 ciutats de tot el món, era aconseguir una cosa gens fàcil: «Traduir d’una manera comprensible per als ciutadans quins efectes tindria el canvi climàtic en la seva vida quotidiana», segons l’autor principal de l’estudi, Jean-François Bastin. Londres, per exemple, passarà a tenir un clima similar al de Barcelona. Ho van fer, a més, basant-se en un escenari «optimista» en què es produiria una important reducció de les emissions dels gasos amb efecte d’hivernacle. Si aquest no té lloc, les coses poden anar a pitjor.

Les ciutats són especialment sensibles a l’augment de les temperatures causat per la crisi climàtica. És l’anomenat efecte illa de calor, per la qual es produeix un plus tèrmic respecte a la perifèria a causa que els carrers i els edificis irradien més calor que la vegetació. L’efecte es produeix de manera més intensa «a les nits i de forma especialment rellevant durant les onades de calor», segons l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet).

A Madrid aquest fenomen ja s’ha traduït en un augment de les nits tropicals, aquelles en què la temperatura no baixa de 20 ºC. En el període 1971-2000 eren menys de 10, van passar a ser més de 20 entre 1981-2010 i en els últims anys s’han disparat, fins al punt que el 2017 en van ser més de 60, segons l’informe de l’Aemet ‘Efectes del canvi climàtic a Espanya’.

A Madrid ja són cada vegada més freqüents les nits tropicals, quan la temperatura no baixa dels 20 ºC

Com recorda l’informe, l’augment tèrmic nocturn afecta el confort, és difícil ‘aclucar els ulls’, però sobretot té efectes negatius per a la salut, en particular per als grups de risc com gent gran, nadons i malalts.

A partir d’un determinat llindar de temperatura màxima, les morts augmenten de forma notable. Segons dades del Ministeri de Sanitat, Consum i Benestar Social, entre el 2006 i el 2017 van morir 83 persones per cop de calor i entre el 2004 i el 2016, 446 persones per exposició a la calor excessiva en el conjunt d’Espanya.

El revers de les onades de calor són les onades de fred, que s’han anat reduint perquè els hiverns són més suaus, cosa que ha contribuït a disminuir la mortalitat associada a les baixes temperatures. En els últims anys amb prou feines s’han produït gelades, cosa que està portant a introduir de manera experimental en alguns jardins espècies que no suporten les temperatures sota zero que fins ara no sobrevivien a la capital d’Espanya.    

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

VALÈNCIA: TEMPESTES CADA VEGADA MÉS EXTREMES I UN LITORAL EN REGRESSIÓ

Per Minerva Mínguez (www.levante-emv.com)

Gloria ho ha deixat clar, per si hi havia cap dubte. Hi haurà una extremització de les borrasques ja per si intenses a l’àrea mediterrània, i cada vegada seran més freqüents. Es registraran onades de rècord, marors ciclòniques i un augment preocupant del nivell del mar, com va certificar el mareògraf de Gandia el 20 de gener, quan va registrar una pujada de fins a 80 centímetres. Més de la meitat del litoral de la Comunitat Valenciana es troba en regressió, amb un 14% de la franja costanera afectada per la inestabilitat. En vista d’aquesta situació preocupant, el Govern ha proposat València per instal·lar un centre de vigilància de temporals extrems i ha plantejat a la Generalitat la creació d’aquesta entitat especialitzada en l’estudi i el seguiment de borrasques. 

Segons una radiografia elaborada per la Universitat Politècnica de València, el deteriorament també s’està produint als fons marins, amb la desaparició d’espècies que contribueixen a regular l’aportació de sorra, la reducció de l’aportació de sediments per la canalització dura dels cursos fluvials i l’efecte barrera que suposa l’excessiva urbanització. 17 punts, des del port de Castelló fins a Dénia, passant per Sagunt, València o Gandia, esperen unes obres que el Ministeri per a la Transició Ecològica considera de «prioritat alta», ja que l’erosió es veurà agreujada cada nou temporal.

Estan desapareixent espècies dels fons marins que contribueixen a regular l’aportació de sorra a les platges

Hi ha moltes veus que comencen a qüestionar actuacions costaneres no exemptes d’impacte per a la biodiversitat marina, cada vegada menys duradores. Com a exemple, l’enèsima regeneració de la platja de Les Deveses, a Dénia, que va batre un nou rècord en poca durada. El penúltim temporal, el desembre del 2019, va arribar quan l’empresa contractada per la direcció general de la Sostenibilitat de la Costa i del Mar estava en plena feina. L’onatge va engolir en qüestió d’hores les aportacions de sorra ja fetes. Un mes després, el gener passat, el Gloria tornava a colpejar aquest punt, un dels més castigats per la regressió. Una situació que es repeteix a les platges del sud de València, com el Saler, o el Brosquil i Cullera, afectades pel port, el principal condicionador de la costa perquè la divideix, sense connexió, entre el nord i el sud, alterant l’arribada de sediments.

Tot i que el Govern aquesta setmana ha injectat 9,6 milions d’euros per reparar els últims danys en vista de la imminència de la temporada turística, no va deixar escapar l’ocasió de qüestionar aquesta classe d’inversions extraordinàries que no garanteixen solucions definitives. De fet, ajuntaments com el de Bellreguard ja s’han plantejat no reconstruir l’avinguda marítima. L’alcalde, Àlex Ruiz, advoca per deixar la platja en el seu estat natural, «per no gastar milionades que el mar s’enduu cíclicament». 

El ministeri de Teresa Ribera apuntava que els pròxims mesos «es revisaran les delimitacions en domini marítim-terrestre per ajustar-los a la realitat física». Un punt no exempt de controvèrsia. A la Comunitat Valenciana el Govern del Botànic va tirar endavant en l’anterior legislatura el Pla d’Infraestrucutra del Litoral Verd, un document amb importants restriccions a l’ocupació i usos en primera línia, i contra el qual es van presentar nombroses al·legacions, recursos i impugnacions de particulars i empreses. Contra la insistència del Partit Popular per derogar-lo, les destrosses del Gloria van portar la Generalitat a anunciar, fa unes setmanes, una revisió per endurir-lo.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

GALÍCIA: ALDEES RESSUSCITADES PER LES SEQUERES, INCENDIS MÉS VORAÇOS, PEIXOS EXÒTICS

X. A. Taboada (www.farodevigo.es)

El 2017 Galícia va patir una de les sequeres més persistents que va forçar canvis polítics per garantir el proveïment a la població. El nivell de les aigües va baixar com mai i van aparèixer aldees, castres i altres ruïnes negades fa 50 anys que immediatament es van omplir de visitants. No va ser l’obra de cap operació turística per focalitzar la Galícia buida, sinó els efectes d’una prolongada sequera que va deixar la comunitat en una alerta que va durar 15 mesos.

Els embassaments, tant de proveïment com d’aprofitament elèctric, van descendir fins al mínim, cosa que va permetre deixar al descobert i trepitjar sobre terra seca Castro Candaz a Chantada (Lugo), el pantà de Belesar, i l’aldea d’O Marquesado, a Agolada (Pontevedra), a la presa de Portodemouros. Potser la causa remota va ser el canvi climàtic, si bé aquesta hipòtesi no és fàcil de demostrar amb criteris científics, però aquesta sequera entre gener del 2017 i abril del 2018 es va considerar un avís seriós, per part dels experts i de les administracions, del que passarà en el futur a Galícia amb més freqüència per l’escalfament global.

Bancals, fonaments castrencs, cases, murs, calçades i fins i tot nínxols mortuoris que van quedar destapats, així com el risc real de desproveïment de la ciutat de Vigo, es van convertir en un poderós toc d’atenció que va actuar com un detonador per a la modificació d’algunes polítiques institucionals. Entre aquestes, la promulgació d’una llei autonòmica que obliga els ajuntaments a adoptar mesures per afrontar futurs episodis de sequera i garantir el subministrament a la població sobre altres prioritats, a més de reparar les pèrdues registrades en les xarxes de distribució, o l’aprovació d’una estratègia gallega per enfrontar-se al canvi climàtic.

Els 10.000 rius que segons Cunqueiro recorren Galícia continuaran sent els mateixos, però els seus cabals, no. Les diferents projeccions indiquen que la comunitat no serà igual d’aquí a un parell de dècades. Les precipitacions es reduiran a la meitat en 30 anys, la seva distribució al llarg de l’any s’alterarà amb sequeres més prolongades i precipitacions concentrades en períodes de temps més curts, i les temperatures, a final de segle, s’incrementaran de mitjana entre tres i quatre graus.

Tot aquest còctel desestabilitzarà l’agricultura i la ramaderia i, segons el Govern gallec, també minvarà la població quan s’elevi la mortalitat per la combinació de l’augment de les onades de calor extrem, la creació d’un hàbitat propi per a la propagació de determinades malalties infeccioses i l’envelliment poblacional, que per si mateix ja dispara la vulnerabilitat d’aquest col·lectiu.

La població minvarà quan augmenti la mortalitat pel còctel de les onades de calor i la propagació de malalties infeccioses

L’any 2017 també va tenir lloc un altre fenomen estrany que, tot i que tampoc es pot atribuir directament a l’escalfament global, es va considerar un exemple de la tipologia que caracteritzarà els incendis futurs a Galícia. En un cap de setmana a l’octubre van cremar més de 49.000 hectàrees de muntanya, una xifra exagerada per a només dos dies, a què es van sumar altres singularitats: focs que van superar les 500 hectàrees cremades per focus, flamarades que van arribar als 20 metres d’altura i una velocitat d’avançament de 10 quilòmetres per hora, tot això amb una proximitat als nuclis urbans poques vegades vista. De fet, hi van morir quatre persones.

I el mar tampoc s’escapa dels canvis. Cada vegada arriben a la costa gallega exemplars més estranys de peixos. El 2018 van ser de 16 espècies diferents habituals d’aigües més càlides. Una de les conseqüències afectaria de ple la cria del musclo, un bastió econòmic del sector pesquer. Una investigació de la Universitat de Vigo calcula que l’increment de la temperatura reduirà en un 60% els períodes idonis per al cultiu d’aquests bivalves, cosa que n’allargarà el període de creixement fins a arribar a una mida comercial, i per això proposa traslladar les safates a l’exterior de les ries, on les aigües seran més fredes.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

CANÀRIES: ZONES ENGOLIDES PEL MAR I ESPÈCIES EN PERILL

Per Martín Alonso (www.laprovincia.es)

Les dunes de Maspalomas (Gran Canària), la platja de Las Teresitas (Tenerife), la costa de la península de Jandía (Fuerteventura) o les Salinas del Río (Lanzarote) s’han utilitzat a les Canàries durant les últimes cinc dècades com a reclam turístic, un sector que a l’economia de les Illes genera més del 40% de l’ocupació i aporta més del 35% del PIB. Tots aquests paratges de l’Arxipèlag, idíl·lics per les seves condicions naturals i la bonança del clima durant bona part de l’any, poden desaparèixer en un termini de 30 anys –segons un estudi de ‘Climate Central’– per l’augment del nivell del mar derivat de la crisi climàtica. 

El problema mediambiental, a més de generar un doble desafiament per a la regió –natural i industrial–, no només es carregarà les millors platges de les Canàries –Maspalomas, El Inglés, Famara, El Cotillo, Sotavento, Corralejo, part de Las Canteras, Veneguera, Benijo, Valle Gran Rey o Nogales–, sinó que també projecta un futur apocalíptic per l’acció del mar a les grans ciutats de l’arxipèlag.

Las Palmas de Gran Canària, la ciutat més poblada de les Illes (amb gairebé 400.000 habitants) i que ha modelat el seu aspecte durant l’últim segle entossudida a guanyar terreny sobre l’Atlàntic per expandir-se, encara reptes majúsculs en vista de l’empenta de l’oceà per mantenir dreta la seva operativitat: el Puerto de La Luz –el cinquè d’Espanya per facturació i un dels més importants del món en l’àmbit de les reparacions navals– quedarà sepultat sota l’aigua si no es reverteixen les previsions sobre l’augment del nivell del mar. En aquest duel, la ciutat també perdria l’avinguda Marítima –una de les vies de comunicació més importants– i símbols com l’Auditori Alfredo Kraus o l’aquari del Poema del Mar.

A Gran Canària, l’augment del nivell del mar amenaça instal·lacions estratègiques: la potabilitzadora de Jinámar –una planta dessaladora que subministra aigua potable a gairebé la meitat de la població de l’illa–, l’aeroport de Gando o la central elèctrica de Juan Grande. A La Palma, els dos ports principals –Santa Cruz de La Palma i Tazacorte–, acabaran engolits per l’Atlàntic, mentre que La Gomera podria perdre els molls de Valle Gran Rey i Playa Santiago.

A Las Palmas, la pujada de les aigües podria sepultar l’avinguda Marítima i l’Auditori Alfredo Kraus

La crisi climàtica intimida espècies animals i vegetals que han convertit les Canàries en un reducte per a la seva subsistència. El canvi de la temperatura del mar genera diversos contratemps: acorrala l’angelot, un petit tauró en perill d’extinció, que en vista d’aquestes noves condicions del seu hàbitat topa amb més depredadors i destrueix ‘sebadales’, prades submarines on creixen peixos com el peix lloro, el pagell o el moll. Les previsions anticipen que, abans que acabi el segle, una de les plantes endèmiques de l’arxipèlag, el ‘Limonium ovalifum canariensis’, haurà desaparegut per l’augment del nivell del mar –es troba a la platja de La Concha de l’illot de Lobos–.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

ANDALUSIA: DOÑANA ENVAÏDA PER L’AIGUA DE MAR

Per Julia Camacho 

La Doñana que van conèixer els romans no és la que coneixem ara, però és molt probable que sigui la que coneguin les futures generacions. Fa 2.000 anys el que ara és un aiguamoll d’aigua dolça, el més gran d’Europa, era un golf d’aigua salada on els romans pescaven espècies marines. Amb el temps es va anar emplenant amb els residus que arrossegava el Guadalquivir al seu pas, evolucionant cap a una zona de maresma i un verger d’aigua dolça. Ara, amb el creixement dels oceans, l’escenari més probable que es plantegen els experts és que Doñana torni a ser envaïda per aigua de mar, un canvi que afectarà la biodiversitat de l’espai natural: algunes espècies desapareixeran, d’altres sobreviuran i n’arribaran algunes de noves.

La tendència climàtica global que s’observa en els últims anys és de fenòmens extrems més freqüents, cosa que afecta enormement un aiguamoll de gran fragilitat com Doñana, on qualsevol canvi altera l’equilibri del parc. Els períodes de sequera són més freqüents i duren més, un fet a què se suma una sobreexplotació dels recursos hídrics a causa de l’activitat agrícola als estreps del parc, cosa que augmenta aquest desequilibri entre l’aigua que rep i la que gasta el parc. L’impacte es nota al paisatge, amb la desaparició de llacunes estacionals a l’entorn dunar, però també a la vegetació, amb floracions a deshora (i el seu efecte en els insectes encarregats de la pol·linització) o una lenta substitució d’espècies, amb la desaparició del bruc i l’expansió del savinar, que té menys requeriments hídrics.

Alhora, els dos factors repercuteixen en la fauna, especialment les aus, de diversa manera. No només s’avança la data de migració d’algunes aus europees, sinó que espècies d’altres latituds més càlides han començat a albirar-se i a reproduir-se al sud espanyol. Al contrari, hi ha altres espècies que es ressenten per la falta d’aliment derivat del canvi de vegetació, com alertava Seo/Bird Life la tardor passada. «La meitat de les aus de Doñana per a les quals es coneix l’evolució de la seva població reproductora mostren una tendència descendent, el xarxet marbrenc es troba al caire de l’extinció, el morell xocolater pot considerar-se localment extint i cap parella de l’amenaçada fotja banyuda ha criat amb èxit aquest any a Doñana», van afirmar.

¿És una catàstrofe? Els experts no n’estan segurs, perquè diuen que Doñana no és la foto fixa que coneixem ara sinó un espai en contínua evolució, i el que pot fer la crisi climàtica és accelerar-la. «Les prediccions i escenaris s’estan complint, i fins i tot anem avançats, però cal tenir en compte que la natura fa el possible per adaptar-se», diu Ricardo Díaz-Delgado, tècnic de Teledetecció de l’Estació Biològica de Doñana (EBD), que destaca que «Doñana és un ecosistema molt dinàmic, passa d’un desert a un verger, el que significa que té molta resiliència». La clau, apunta, «és, per tant, conèixer quant pot aguantar i quin és el seu punt d’inflexió», per això el debat ha d’anar entorn de mantenir vigent aquesta capacitat de preservar-se.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

ARAGÓ: LA SERRALADA PERD LES SEVES GLACERES

Per David Chic  (www.elperiodicodearagon.com)

Els peixos que els investigadors de la Universitat de Saragossa han trobat a l’interior dels freds llacs pirinencs no són un bon senyal i mostren el variat impacte que l’ésser humà ha tingut en els ecosistemes del Pirineu. Aquests ivons, com se’ls coneixen a la província d’Osca, són un tresor natural format per la retirada de les glaceres i es troben afectats tant per l’activitat humana com per les variacions climàtiques que estan tenint lloc des de l’inici de l’Holocè. Tot això està accelerant una degradació de què alerta una investigació que intenta aclarir l’origen de les diverses partícules contaminants que es troben a les seves aigües i els seus fons.

Un grup multidisciplinari i eclèctic de científics i voluntaris puja als cims del Pirineu des del 2002. El geòleg Alfonso Pardo assenyala que tant les glaceres –amb més de segle i mig de retracció– com els ivons mostren de forma directa els efectes de l’escalfament climàtic des del final de la Petita Edat del Gel i la contaminació i activitat d’origen antròpic. Un exemple són els peixos que habiten les aigües dels ivons, que mai haguessin pogut arribar de forma natural a aquests espais i que hi han introduït pescadors. Això fa que l’ecosistema original, format per larves, insectes i amfibis, es transformi de forma radical. Es pot afirmar que no queda cap d’aquests llacs amb les seves característiques ambientals originals, per això és fonamental continuar amb l’estudi ja que, tret d’uns quants, es desconeix pràcticament tot dels gairebé 200 ivons que hi ha a l’Alt Aragó.

Malgrat tot, els ivons i la seva malaltia són només una part del mal que afecta tota la serralada i que ja ha deixat les glaceres tocades de mort. Segons constaten les principals recerques, aquestes masses de gel han experimentat una reducció del 88% de la seva superfície des del 1850. La temperatura ha pujat una mitjana de 0,3 graus per dècada i les precipitacions han baixat un 10%. Un exemple recent d’aquesta realitat alarmant és que l’octubre del 2019 la glacera del cim Arriel, a la capçalera de la vall de Tena, va desaparèixer completament.

A la província d’Osca, al llarg de 90 quilòmetres entre les valls dels rius Gállego i Noguera Ribagorçana, hi ha les últimes masses de gel funcionals de la serralada: Balaitús o Moros, Infierno, Vinyamala o Comachibosa, Mont Perdut o Tres Serols, La Munia, Posets o Llardana, Perdiguero-Cabrioules i Maladeta-Aneto. Però estan condemnades i es pot fer poc en un context com l’actual. Des del Govern d’Aragó estan treballant en un pla rector per protegir el que queda. Una vegada s’aprovi, substituirà l’anterior Pla de Protecció de l’any 2002, modificat el 2007, incorporarà noves mesures de protecció encaminades que es mantingui l’extensió gelada i les característiques geomorfològiques pròpies de l’alta muntanya, encara sabent que la realitat global supera el que aquest pla pugui proposar-se en aquesta matèria atesa l’amenaça generalitzada del canvi climàtic.

El portaveu d’Ecologistes en Acció a Osca, Chesús Ferrer, espera que aquest procés irreversible serveixi com a eina per conscienciar. «Les masses de gel han desaparegut en poques dècades, ja que el Pirineu s’escalfa a una mitjana superior que altres territoris», afirma. A tota la província d’Osca la temperatura mitjana anual entre 1961 i 1990 va ser de 13,4 ºC mentre que en el període de 1981 al 2010 va pujar fins als 14 ºC. «Com més dades tinguem, millor comprendrem la dinàmica ambiental dels ivons, i més preparats estarem per actuar i revertir els impactes antròpics que els amenacen», diu Bru a l’hora de valorar la importància de seguir presents als cims prenent mostres i fent analítiques i mesuraments. Parar la degradació de les glaceres és impossible, però creu que s’és a temps de curar la malaltia dels ivons. «El recorregut encara és llarg», afirma.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

MÚRCIA: UN MAR A PUNT DE MORIR

Per Alberto Sánchez  (www.laopiniondemurcia.es)

La marxa militar recorria la plaça de Lima a Madrid, al costat de l’estadi Santiago Bernabéu. Era el 12 d’octubre del 2019 i el focus mediàtic d’Espanya estava centrat en la desfilada de les Forces Armades. A 450 quilòmetres d’allà, a la platja de Villananitos, a San Pedro del Pinatar, el mar Menor havia començat a mostrar una de les pitjors imatges que es recorden a la Regió de Múrcia. Desenes de milers de peixos començaven a morir a la riba de la llacuna salada més gran d’Europa. Van ser víctimes d’un procés d’anòxia que va provocar que nedessin fins a aquesta platja del nord del mar Menor a la recerca de l’oxigen que els faltava.

La depressió aïllada en nivells alts, més coneguda com a DANA, que va fuetejar la comunitat murciana el setembre de l’any passat, va ser assenyalada pel Govern de la Regió de Múrcia com la principal causant d’aquesta anòxia que va deixar tones de peixos, crustacis i altres espècies marines mortes no només en aquesta platja del municipi de San Pedro del Pinatar, sinó també a La Manga i altres poblacions riberenques. Però científics i ecologistes no es van empassar aquesta justificació oficial i van apuntar cap a un desenvolupament agrícola i urbanístic desmesurat i la inacció durant dècades dels polítics murcians i de la Confederació Hidrogràfica de Segura com a responsables que el mar Menor arribés a viure un episodi així.

Durant anys els abocaments incontrolats de nutrients agrícoles a la llacuna procedents de cultius intensius de la comarca del Camp de Cartagena va ser constant. La transformació i erosió del terra de l’entorn del mar Menor per l’agricultura ha permès que en moments de fortes tempestes a la Regió de Múrcia entressin sediments a l’aigua a través de rambles de forma massiva. L’obturació del fons marí ha provocat que el mar Menor perdi en una dècada dos centímetres de profunditat cada any.

«En vista de la impossibilitat d’ocultar el desastre, el Govern regional es va afanyar a donar-li la culpa a un fenomen natural», afirmaven l’octubre del 2019 Ecologistes en Acció, mentre que l’Associació de Naturalistes del Sud-Est (ANSE) i WWF remarcaven que «les autoritats de la Comunitat han demostrat el seu desconcert i falta de previsió de cara a una crisi ecològica d’aquesta magnitud, plantejant solucions absurdes i sense cap rigor científic com oxigenar la superfície mitjançant l’ús de motos d’aigua i zodiac, que només han contribuït a empitjorar l’enfangament de la platja de Villananitos. Aquesta situació recorda els moments més dramàtics de la crisi del Prestige a Galícia».

L’aportació d’aigua enriquida d’elements com el fòsfor o el nitrogen al llarg dels últims anys ha arribat a generar diferents processos d’eutrofització, és a dir, la contaminació de l’aigua amb nutrients. Aquesta contaminació provoca falta de llum a pocs metres de la superfície i pèrdua d’oxigen. L’acumulació d’aquests nutrients permet el desenvolupament de diferents algues i altres organismes com s’han vist en les últimes setmanes, i que provoca un aspecte pantanós a la llacuna. De cara a aquest estiu, en plena temporada turística del mar Menor i de La Manga, es preveu que la proliferació d’algues continuï per la pujada de la temperatura de l’aigua.

L’urbanisme desmesurat de què es queixen tant ecologistes com col·lectius socials creats arran del desastre mediambiental que pateix el mar Menor també ha sigut un cavall de batalla per a la llacuna. Els abocaments urbans per la falta d’infraestructures per retenir l’aigua a les localitats és un dels problemes. Un altre és la construcció sense fre, sobretot a La Manga. Fa poc, el Govern regional ha aprovat una moratòria urbanística de cinc anys en l’entorn de la llacuna. La por de les promotores a aquest cessament de la construcció decretat per l’Administració va arribar a reactivar tres plans urbanístics a prop del mar Menor on es projectarien 2.000 vivendes.

Després de la DANA del setembre, els experts van determinar que fins al 80% de la fauna i flora de la llacuna havia mort

Després de la DANA del setembre, els experts van determinar que fins al 80% de la fauna i flora de la llacuna havia mort. Per veure una situació així, cal remuntar-se a estiu i octubre del 2016, quan es va certificar que el 85% de la prada marina de la llacuna havia desaparegut per la proliferació massiva de fitoplàncton que consumeix l’oxigen i que va provocar que les aigües es tornessin verdes i extremadament tèrboles, segons assenyalaven des de l’Institut Espanyol d’Oceanografia (IEO). Va ser la primera vegada que el terme ‘sopa verda’ va estar en boca de tothom per referir-se al mar Menor.

A aquest ecosistema marí, amb una superfície de 135 quilòmetres quadrats, se li han acumulat tantes figures oficials de protecció mediambiental per a flora, fauna i el mateix entorn que sorprèn veure en què s’ha convertit avui dia. En els últims sis mesos ha patit l’efecte de tres forts temporals i s’ha convertit en l’arma llancívola perfecta entre l’Estat espanyol i l’Administració regional. Amb desenes de milers de peixos morts, veïns de les localitats riberenques desesperats per la situació i una capacitat nul·la per gestionar la protecció de la llacuna, el mar Menor continua sense trobar un salvavides.

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici

EXTREMADURA: LA FALTA D’AIGUA POSA EN PERILL L’AGRICULTURA

Per R. Cantero (www.elperiodicoextremadura.com)

És gairebé tan dolent que no plogui com que ho faci a deshora, que pugi molt la temperatura o que ho faci (tot i que en menor mesura) quan no toca. Al camp extremeny ho saben i ho estan analitzant en centres de recerca de la regió i a la Universitat d’Extremadura (UEx) a la recerca de respostes i alternatives. Perquè aquest caos al termòmetre i el pluviòmetre que es va generalitzant des de fa anys ja va condensar el 2019 tots els signes d’alerta, amb un hivern més sec de l’habitual, una primavera gairebé inexistent i un estiu que es va endinsar a l’octubre; amb tot el que això implica: l’agricultura es va veure asfixiada per una primavera seca i càlida que va agostejar l’escassa pastura i va alterar els cicles de floració i pol·linització en alguns fruiters.

I per a la ramaderia no va ser millor, perquè la minva en les existències de basses i rierols va obligar suplementar amb menjar i beguda a les explotacions. «Aquest és un dels pitjors anys que he viscut», deia a aquest diari Ismael García (un ramader amb més de 20 anys d’ofici) el mes de setembre passat a la seva finca d’Helechosa de los Montes (Badajoz). A aquestes altures ja no quedava aigua a les basses i havia hagut de llogar un altre terreny i moure el bestiar, però allà els recursos també començaven a escassejar i fins i tot el pou amb què omplia els abeuradors dels animals donava signes d’esgotament. L’organització agrària UPA-UCE parla de pèrdues de 170 milions en la ramaderia l’any passat a la regió, principalment pels sobrecostos en l’alimentació.

Els registres de l’Agència Estatal de Meteorologia (Aemet) a Extremadura indiquen que les precipitacions s’estan alterant a Extremadura, més que en el volum en la seva distribució: plou de forma més intensa i en èpoques que no li correspon. A més, des dels anys 80 els períodes de canícula a Extremadura s’estan estenent una mitjana de 7 dies cada dècada, amb pics de temperatura que ja han arribat als 45 graus.

L’augment de les temperatures i la irregularitat de les pluges posa en risc el sector agroalimentari

¿Què li espera al sector agroramader? «Adaptar-se a les noves condicions», afirma Henar Prieto, investigadora del Centre de Recerques Científiques i Tecnològiques d’Extremadura (Cicytex), on fa 30 anys que estudien l’adaptació de cultius als efectes del canvi climàtic. Han desenvolupat, per exemple, estratègies de reg deficitari controlat amb l’objectiu de determinar com es pot reduir la quantitat d’aigua sense perdre producció. Però l’última línia de treball, fa dos anys, és testar el regadiu en cultius tradicionalment de secà. «Les deveses estan tenint més incerteses quant a la gla que produiran i això afecta molt el mercat de porcí. I a l’altre costat tenim regadius on cada vegada hi haurà menys aigua i hem de plantejar alternatives que puguin adaptar-se bé a aquestes condicions», diu la investigadora. Per això, des de fa dos anys mantenen una plantació experimental amb alzines i hi ha un altre projecte similar amb figueres. I en paral·lel estan estudiant diferents varietats d’olivera per arribar a produir «les oliveres del futur», més resistents a condicions climatològiques extremes d’aigua i temperatura.

Però els estudis no només busquen fer front als efectes del canvi climàtic sinó reduir la petjada de diòxid de carboni de l’activitat agroramadera de la regió, per exemple, promovent l’ús de cobertes vegetals en cultius permanents com oliveres o fruiters perquè aquests cultius siguin «embornal de CO2 més que emissors de CO₂», o adaptant l’ús de fertilitzants nitrogenats (d’ús molt estès) a les necessitats reals en cultius hortofructícoles com el tomàquet o bròcoli.

«Les temperatures elevades a deshora afecten processos fisiològics de la planta com la pol·linització», afirma Gerardo Moreno, doctor en biologia i professor de la Uex i investigador d’Indehesa. I això ja està causant estralls en sectors com l’apicultura, amb un increment de la mortalitat als ruscos per l’alteració de les temperatures i la humitat.

Per aquestes alteracions estan activant alertes per la incidència en sectors clau: «La pastura de glans no ha sigut tan efectiva com s’esperava perquè tot i que hi havia gla, no ha tingut la capacitat d’engreixament que calia». I això els fa témer d’una banda si la sequera pot veure’s afectada per una sequera prolongada. Però també reafirma la importància de l’herba en l’engreixament: «i el 2019 no hi ha hagut període de creixement d’herba en cap de les estacions».

Catalunya · Madrid · València · Galícia · Canàries

Andalusia · Aragó · Múrcia · Extremadura

Inici