El volcà de La Palma escup grans pedres incandescents

La realitat és que l’emissió d’aquestes roques basàltiques és una de les més comunes en el vulcanisme de l’arxipèlag. A les Canàries, els volcans històrics han deixat algunes d’aquestes figures que ara formen part del paisatge volcànic. L’exemple és al corriol «els ous del Teide», una ruta a prop de la carretera de Montaña Blanca on es poden veure els trossos gegants de lava solidificada. El mateix paisatge es repeteix sobre el pendent de Montaña Rajada, al Parc Nacional de Timanfaya (Lanzarote) on aquestes boles negres de lava segueixen intactes des del dia en el que volcà va tenir la força per expulsar-les cap a la superfície.

Usualment, una bomba volcànica és un glòbul de roca fosa (piroclasts) la mida de la qual iguala o supera els 64 mil·límetres de diàmetre i pot pesar entre 2 i 4 tones. Aquesta és l’explicació que proporciona el geòleg de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria (ULPGC) José Mangas, que assenyala que aquestes grans pedres «es produeixen amb conseqüència de la fragmentació del magma» i són, en realitat, bombes d’acreció. No obstant, com que en aquest cas no s’han pogut fer anàlisis en laboratori, l’origen d’aquestes grans roques ígnies també podria estar, segons el vulcanòleg de l’Institut Productes Naturals i Agrobiologia (IPNA-CSIC), Vicente Soler, a les pedres antigues que es troben dins del volcà. Des d’aquesta perspectiva, el que està traient cap a l’exterior el volcà podrien ser, així mateix, xenòlits despresos de les parets que es troben a les entranyes de La Palma i que poden haver format part de l’illa des de fa anys. El volcà les arrossega cap a l’exterior gràcies a la seva potència, igual que aconsegueix quan ha emès bombes blanques amb una aparença similar a la de les «restingolitas» trobades a l’erupció submarina d’El Hierro, Tagoro.

Notícies relacionades

Apagada generalitzada a Espanya: ¿què ha passat amb la llum?

Altres jornades històriques a les fosques

Sigui quin sigui el seu origen, el que està clar és que, com que són molt pesants –el seu volum és entre els 2 i 3 metres cúbics– els és impossible impulsar-se grans distàncies, tret que el volcà adquireixi suficient força per portar a terme una proesa així. Si no és així, «acaben descendint pendent avall pel con i donant voltes sobre si mateixes», afirma Mangas. Aquest moviment provoca que el piroclast s’uneixi al carbonet que hi ha a la superfície del pendent i s’arrodoneixi a si mateix. A més, mentre descendeix per aquesta falda del con volcànic, «va perdent gasos» i, amb el seu moviment, llança sorra. «La imatge recorda als dibuixos animats del Coiot i el Correcamins», afirma Soler.

Aquestes roques basàltiques incandescents no suposen un perill «si discorren d’aquesta manera», ja que «el volcà no té prou força per llançar-les més lluny». De fet, que amb prou feines puguin viatjar a uns metres del con, és un senyal que el volcà està perdent manxa. El perill real es troba quan «l’explosivitat i el tremor sísmic augmenta». En aquell moment, el volcà és capaç d’expulsar aquestes bombes a més de 500 metres de distància. «Quan passa això ens solen avisar perquè ens n’anem de la zona», diu Soler. De fet, els investigadors ja han sigut testimonis de la destrucció que generen aquests grans piroclasts. En les primeres setmanes de l’erupció, durant una de les seves fases explosives, algunes d’aquestes bombes van trencar petits murs a més de 500 metres del con.