Les nou roses de la Universitat de Barcelona

La primera dona universitària d’Espanya va ser María Elena Maseras, el 1872. Va estudiar Medicina a la UB però no va poder exercir. I va estudiar, com ocorria llavors amb les dones, gràcies a un permís especial. A partir de 1910, aquest permís ja no era necessari, explica Montserrat Puig, vicerectora d’Igualtat i Gènere de la UB. Puig destaca el mèrit de les pioneres que retrata Gomà, que, a més, van viure moments complicats (Guerra Civil, postguerra, exili i dictadura). «Gràcies a persones com elles es va avançar en el dret a l’educació i l’accés de dones a la universitat va anar augmentant progressivament», apunta.

Decidides i motivades

El documental recull la trobada dels fills i filles d’aquestes dones, entre ells la mateixa Gomà, filla d’Eulàlia Presas. Tots celebren poder explicar la història de les seves mares. Moltes d’elles van veure truncades les seves carreres per la guerra. Algunes van poder exercir, però d’altres, no. Aquestes o bé es van dedicar a les seves famílies o bé van ser a l’ombra dels seus marits, ajudant-los en les seves carreres.

La majoria d’aquestes dones compartien el desig d’estudiar pel simple fet d’aprendre, explica Gomà. No pretenien fer carrera. Provenien de famílies amb un alt nivell cultural. Filles d’advocats, metges o mestres, tots lliurepensadors i d’esquerres que van voler que les seves filles visquessin per elles mateixes. La decisió d’anar a la universitat, destaquen els fills de totes elles, era «per ganes de saber, de transmetre i de ser independents. Van aprofitar l’oportunitat que els van donar les seves famílies». «Eren decidides i estaven molt motivades».

Pioneres sense saber-ho

Una de les estrelles del documental és Elisa Sales. Als seus 106 anys és l’única supervivent del grup de pioneres de la UB. Filla de mestres, a casa seva es va veure com una cosa normal que Elisa, que va treure un batxillerat excel·lent, cursés estudis universitaris. Primer a Saragossa, on va començar Dret, i després a la UB, becada a la Facultat de Filosofia i Lletres. La Guerra Civil la va obligar a interrompre els seus estudis, que van quedar definitivament aparcats. Va iniciar amb el seu marit, Miquel García Santesmases, advocat i funcionari de l’ONU, una vida a l’exili, de França a Cuba i Sant Domingo, passant per Mèxic, Nova York i Suïssa, fins a tornar a Barcelona, on rep EL PERIÓDICO.

Malgrat que diu que no es troba bé, desprèn vitalitat i conserva en els seus ulls la brillantor d’un caràcter inquiet. Amb bona memòria i amb humilitat, desgrana records d’una època que va viure sense ser conscient que obriria camí a altres dones. «Vaig fer el batxillerat ja amb la intenció d’anar a la universitat. Els meus pares així ho van proposar i jo hi vaig estar d’acord», explica. Admet, amb mig somriure, que ja a la UB, no va ser gaire bona estudiant. «M’ho vaig passar molt bé, però vaig estudiar poc. Em dedicava més a passejar i a anar a concerts», confessa.

Alumnes de Pompeu Fabra

Ella i les seves amigues van tenir grans professors com Carles Riba, Jordi Rubió, Joaquim Xirau o el Pompeu Fabra en persona. Elisa recorda que una de les seves amigues se sentia intimidada davant Fabra, fins que un dia aquest, al veure-la aturada a la porta de classe, li va dir: «Bé, vinga, senyoreta». «‘Bé, vinga’, ¿t’imagines?», explica Sales divertit.

Sí que recorda que es feia estrany» veure que eren tan poques dones a les aules. Un primer assoliment que es van anotar va ser l’actual cafeteria situada entre el pati de Lletres i el de Ciències. «Com que érem poques, no teníem un lloc on guardar les nostres coses. Ens vam mobilitzar i vam aconseguir un espai propi», explica Sales.

De la llum a la guerra

Notícies relacionades

Referents ocults; 10 dones que van inspirar les científiques d’avui

Poques dones escullen carreres de ciències i tecnologia per biaixos de gènere

El cop de 1936 i la guerra ho va torçar tot. «Es va acabar estudiar i es va tractar de sobreviure». Sales no lamenta no haver pogut acabar els estudis: «Va ser tot tan difícil quan va començar la guerra que ja no m’ho vaig plantejar», diu.

Gomà destaca que aquestes pioneres van viure un dels moments més lluminosos de la UB, que va poder utilitzar el català a les aules i contractar grans intel·lectuals com a professors. «Entre 1931 i 1939, la universitat va viure una època extraordinària. La llibertat ho omplia tot de llum», resumeix la cineasta.