Una supervivent d’un intent de violació: «Sempre vaig tenir molt clar que jo no en tenia la culpa»

El relat d’Aloe Mateu arriba 11 dies després de la violació inhumana d’una noia de 16 anys a Igualada, la setmana que se celebra el judici per la violació múltiple d’una dona a Molins de Rei (Barcelona) el 2018. Cinc anys després de patir l’assalt sexual, s’arma de valor i explica a EL PERIÓDICO com ha sigut la seva vida després del terrible succés i com ha aconseguit tirar endavant. 

Un gir de 180 graus

Mateu és pastissera de professió i actualment viu a Girona. La seva vida ha fet un gir de 180 graus des d’aquell moment però avui es troba forta per explicar el que va passar i donar un raig d’esperança a totes les dones que han pogut passar per la mateixa situació. «Vaig poder continuar amb la meva vida perquè, malgrat tot, sempre vaig tenir molt clar que jo no tenia la culpa de res i que tancar-me a casa no em beneficiava de cap manera per més por que pogués tenir», afirma la jove.

En l’actualitat, l’Aloe porta una vida normal. Treballa al matí en una pastisseria de Girona, comparteix pis amb la seva parella, tenen dos gats i una gossa. L’agressió que li va marcar un abans i després no li ha impedit seguir endavant amb la seva vida i, tot i que ella es veu estable, afirma saber que tot i així no està bé del tot. «Em considero recuperada tot i que sé que tinc seqüeles». Continua tenint episodis d’ansietat quan està sola, especialment si és de nit, si es creua amb algun desconegut o nota algú caminar rere seu. «No en diria mania persecutòria, però sí que sempre tinc paranoies que tinc algú darrere. Tot perquè quan el meu agressor es va colar al meu portal ho va fer posant-se darrere meu gairebé enganxat al meu cos, sense que jo me n’adonés. Per això sempre tinc aquesta angoixa de ‘¿i si...?’».  

La recuperació

Remarca, no obstant, la capacitat que ha tingut per poder tancar aquest fatídic capítol de la seva vida de manera autònoma, ja que a l’acabar-se el procés judicial va decidir no continuar amb la teràpia psicològica. «Tenia molt clar que res del que havia passat havia sigut culpa meva. Això em va ajudar moltíssim a fer autoteràpia», tot i que sí que explica que al principi va ser difícil. La seva zona de residència, la que hauria de ser la seva zona de confort, li feia por, fet que s’agreujava quan arribava al seu portal. «Em feia por caminar sola pel barri, especialment de nit i entrar al meu portal era un malson. Quan et trobes en la situació has de fer una reflexió profunda per poder afrontar aquesta por. Si jo no ho hagués fet, no hauria pogut entrar a casa dels meus pares mai més».

Durant el procés des de la violació fins que es va celebrar el judici i hi va haver sentència definitiva, es va trobar molt recolzada. «He tingut la sort que mai m’he trobat abandonada per part de les institucions. Al seu dia em van assignar una psicòloga per poder fer teràpia i avui si jo volgués hi podria continuar anant». Per decisió pròpia, va decidir no continuar amb la teràpia en aquell moment, cosa que no li impedeix aconsellar les víctimes que busquin ajuda psicològica. «No vaig continuar amb la teràpia perquè em considero una persona forta. Sempre vaig tenir clar que la violència masclista no és culpa nostra, és culpa dels agressors, del sistema. No volia continuar perquè no em volia seguir sentint una víctima, tot i saber que ho era. Per mi aquest procés era recordar contínuament el que havia passat i l’únic que volia era tancar-lo. Al final cada un té un procés de dol diferent. Malgrat tot, he rebut molt bona assistència institucional i recomano a totes les dones que hagin sigut víctimes que hi vagin».  De fet, manté el contacte amb l’Oficina d’Atenció a la Víctima (OAVG). «Un psicòleg em continua trucant per fer-me un petit control i m’informa de tot allò relatiu a l’estat actual del meu agressor».

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Insisteix que la millor teràpia va ser explicar la seva història als familiars, amics i fins i tot fer una denúncia a través de les xarxes socials. «Animo totes les dones que ho facin. No hem de sentir vergonya ni por. La millor teràpia és deixar anar tot el que portes dins i els teus amics i familiars sempre et recolzaran. A més, en aquests casos la denúncia a través de les xarxes socials és important perquè ajuda a donar visibilitat a la violència masclista i fer veure a la gent que la violència la podem trobar més a prop del que ens pensem».

L’agressió de l’Aloe va tenir lloc la nit del 10 a l’11 de setembre del 2016. Segons la sentència, Khurram Shahzad, l’agressor, compleix una condemna d’11 anys al centre penitenciari de Brians a l’espera de la concessió del tercer grau. Quan arribi el permís, té una ordre d’allunyament cap a la víctima. «Estan obligats a mantenir-me informada sobre l’estat del meu agressor. Això em tranquil·litza i em deixa veure que les institucions tenen un gran compromís amb les agressions sexuals i la violència de gènere», afirma.