Lliçons de la guerra contra la Covid per millorar la sanitat

La mirada de Vilardell és la de l’estudiós, l’investigador, el catedràtic, qui llegeix el que està passant. La mirada de Charte i Robert és la interpretació de qui ha patit la pandèmia, arremangant-se per fer front a un virus desconegut com va passar amb el de la sida al final del segle passat. Un caos biològic que no té final.

«Això ni s’ha acabat ni li veiem el final», comenta Charte, que, com Robert, ha atès més de 4.000 casos de Covid. «No és qüestió de ser pessimista, sinó de ser realista. La Covid és com el volcà de La Palma, no deixen d’aparèixer vulcanòlegs a la tele parlant d’experiències passades que no serveixen de res, amb pronòstics absurds, i el volcà segueix escopint lava i destruint-ho tot. Ningú coneix el final de la Covid. S’han dit moltes bestieses».

Som vulnerables

Vilardell ha donat molt voltes a la problemàtica de la Covid sense sortir a la tele a explicar-ho. Es nota que s’ha tancat amb els seus per extreure conclusions. «Primera lectura: som vulnerables. Ens crèiem que la vellesa començava als 85 anys i, de sobte, ens en adonem que, a partir dels 55, el virus fa efecte i fins i tot pots morir tenint 30 anys».

«Avui, una persona de 60 anys se sent molt més vulnerable», assenyala Robert. «Ja ningú pensa que l’esperança mitjana de vida és de 79,5 anys en els homes i 84 en les dones. L’‘em queda molta corda’ ja no és tan segur. El virus ens ha fet dubtar tots». «Tot i que vostè no tingués cap malaltia, simplement per l’edat, vostè ja és vulnerable al virus», afegeix Charte.

Col·lapse sanitari 

«Quan ens pensàvem que érem en un món avançat, en què ho teníem tot controlat, uns magnífics hospitals, una protecció social de les millors del món i uns estàndards de qualitat dels millors del planeta, en què estàvem farts de sentir els professionals que estaven preparadíssims, per al que vingués, la Covid demostra que era mentida», descriu Vilardell.

«Al nostre sistema sanitari de salut li falten recursos, moltes infraestructures no han sigut renovades i, a més, tenim els professionals justos. La pandèmia també va demostrar deficiències en el nostre ‘magnífic’ sistema sanitari». Charte i Robert recorden que es van haver d’aportar ràpidament recursos («a Catalunya, uns 5.000 milions d’euros»), cosa que demostra el que els sanitaris portaven anys denunciant: s’ha de cuidar, millorar, actualitzar i protegir els sistemes sanitaris de salut i les prestacions socials.

Fracàs mèdic

«Una altra gran conseqüència: en medicina no se sap tot, ni tan sols els que més en saben», apunta Vilardell. «Aquesta pandèmia va portar associada la humilitat en la ciència, en els metges. Ningú sabia com afrontar-la, curar-la. Vam estar mesos en mans del prova-error. Vam arribar a subministrar medicaments que fa uns anys ens haguessin portat a la presó. Vam treballar sense evidències científiques, va ser terrible».

«Ja va passar amb la sida –diu Charte– i ens ha tornat a passar ara, i veurem quina serà la pròxima plaga, som enmig d’un caos biològic. Vam començar amb els antivirals; vam seguir amb els corticoides i vam continuar aprenent com atacar aquest maleït bitxo a base de tractar i enfrontar-nos al virus. Vam aprendre a base d’equivocar-nos».

Ja no hi ha savis

Vilardell com a president de la Fundació Galatea (dona suport als sanitaris amb malestar emocional, malalties mentals, frustració, conductes addictives), considera que la Covid ha suposat tones d’humilitat per a una professió que es creia que ho sabia tot. «Els estudiants de Medicina per entrar a qualsevol facultat necessiten un 14, no un 10, ¡un 14! ¿Què passa amb aquest nen a casa seva?», es qüestiona Vilardell, «doncs, simplement, que és déu, amb les millors notes. És el rei de la casa. ‘¡Ha entrat a Medicina!’, diuen. Per això molts estudiants de Medicina pensen que només amb la seva intel·ligència podran arribar dalt de tot. ¿Què passa?, que no és així. ¿Per què?, perquè la medicina, la pràctica, el dia a dia, no és el MIR, no és un examen pregunta-resposta que puguis empollar, preparar».

«La pandèmia ens ha posat a prova i no tothom l’ha superat. Ja no és estudiar, és afrontar el que desconeixem. Fa falta un altre tipus d’intel·ligència, empatia, saber estar, paciència, perseverança, complicitat, humilitat, recolzar-se en els altres, esforç, confidencialitat, no criticar per criticar, ser un tot únic, fort».

La Covid ha acabat amb els savis, amb els gurus de la medicina, amb els profetes, amb els erudits, el virus els ha igualat tots, perquè tots han hagut de treballar i col·laborar per buscar solucions per a una cosa nova, desconeguda.

Adeu als especialistes

«Un altre gran ensenyament: hem de canviar immediatament la formació i dotar els estudiants d’una formació bàsica important, transversal. ¿Per què?, perquè quan, de sobte, a tots els hospitals del món, van arribar en un dia 200 pacients de Covid, vam haver de cridar ginecòlegs, traumatòlegs, oftalmòlegs, cirurgians... i no sabien res de medicina general. Un desastre», assenyala Vilardell.

Parla Charte: «La primera pregunta va ser ¿on posem tants metges?». «Doncs a tot l’hospital. Es van acabar els serveis, les especialitats, l’hospital va canviar la seva fisonomia per als pacients de Covid». «I de sobte, es va produir el miracle, tothom va enfocar la seva vida i el seu treball cap a un únic objectiu: derrotar la Covid-19».

Que investiguin altres

Vilardell s’indigna quan parla de l’absència de lideratge i/o competitivitat de la sanitat espanyola, que és «de les millors del món assistencialment, però sense un pla ni un seguiment dels grans nuclis d’investigació, a què no se’ls exigeix avenços importants». «Aquí hi ha hagut gent que ha arribat a dir que tardaríem anys a tenir la vacuna. ¿Per què diuen això si no saben res? En altres països, especialment els Estats Units, ja estaven investigant, no digui aquestes bestieses. Els que estan preparats, sempre estan preparats. L’estaven buscant i la van trobar. I ha sigut eficaç, sí, perquè això s’ha parat gràcies a la vacuna i la mascareta, que jo continuo portant».

Vilardell, Charte i Robert segueixen amb la mascareta tot el dia. L’explicació és senzilla: si alguna cosa sabem del cert és que la Covid es transmet per l’aire, així que si ens tapem bé el nas i la boca, estarem protegits. «Les altres coses són històries», assenyalen i insisteixen que el coronavirus també deixa la idea que hem de dotar els centres d’investigació de professionals, material i pressupost. «No som un país qualsevol i menys en sanitat, però, si donem suport als investigadors, els hem d’exigir resultats en benefici de la societat».

«Espanya té, sens dubte, els millors metges pràctics, assistencials i, no només això, també tenim autèntics artistes, cirurgians, però ens hem de dotar d’un bon cor financer per impulsar la investigació», insisteix Vilardell. «Hi ha professionals que produeixen molt paper, molta documentació mèdica, molts informes per a revistes especialitzades, però res d’això serveix per a la medicina, per al dia a dia, per millorar la salut del malalt. Sense productes eficaços de retorn a la societat, la investigació no serveix de res».

La gent gran

Vilardell, Charte i Robert han donat mil voltes a tot el que ha provocat aquesta terrible pandèmia, aquest altre volcà de dolor i dubtes. Amb una mirada exigent sobre com ha de canviar l’atenció a la gent gran. «Ens ho hem de replantejar per complet. El concepte està desfasat, hem de preparar la gent gran per a situacions límits», assenyala Vilardell.

«La gent gran, en un percentatge molt més alt del que pensem, viu sola, absolutament sola. La pandèmia ha augmentat encara més aquesta sensació», continua. «Es va trencar la xarxa social, la xarxa familiar, i es van quedar sols a casa. La gent gran ha d’estar al dia en les tecnologies de la llar per poder-los facilitar la vida en solitari».

«És evident –intervé Robert– que hem de desterrar la ‘síndrome del majordom’: jo t’ho faig, papa; nooo, papa, tu ets gran, no sabràs fer-ho, ja et connecto jo amb el banc, ja et miro els comptes, ja et vaig a comprar... i l’avi o l’àvia no tenen ni idea de moure’s per casa sols. Hauríem d’aconseguir que la gent gran sigui capaç de ser independent a casa».

Notícies relacionades

El risc de rebrot a Catalunya es dispara en pocs dies

Àustria aprova el confinament de les persones no vacunades

«De la mateixa manera –continua Vilardell–, hem de canviar radicalment el concepte de residència per a la tercera edat, creant unitats de convivència més petites, unitats familiars, grupets, dins la residència, pisets dins la residència, una idea que ja està en marxa al nord d’Europa».

Una vida diferent

Vilardell, autor d’un magnífic i il·lustratiu llibre titulat ‘Envellir bé’, està convençut que la Covid suggereix un canvi de vida molt diferent a què hem portat fins ara i, fins i tot, a l’hora d’educar els fills. «Hem d’ensenyar-los a crear una xarxa social, la família, els amics, els veïns, el que sigui. I, sobretot, educar-los en la idea que han de ser fidels, còmplices, fins i tot tenint èxit en la vida, mai et pots oblidar ni abandonar aquesta xarxa. Perquè arribes a la vellesa i tot baixa, tot. I, llavors, si no has cuidat aquesta xarxa, si et vas oblidar de la família, amics, veïns i col·legues, pot ser que acabis molt sol. Si cuides les persones del teu entorn, les que siguin, elles et cuidaran després».