Londres identifica el ‘pacient zero’ de la sida

El desembre de 1981 apareixia a la revista científica ‘The Lancet’ una breu ressenya sobre la mort d’un home sense revelar-ne la identitat. El descrivia com un ‘conegut homosexual’ que després d’un viatge a Miami havia mort aparentment d’una misteriosa malaltia. Un mal desconegut que començava a fer estralls entre els gais d’Amèrica. Ni tan sols tenia un nom, com tampoc el tenia aquell anglès, considerat poc després la primera víctima de la sida al Regne Unit. Durant 40 anys se l’anomenava ‘pacient zero’ o ‘pacient Brompton’, l’hospital on va morir. No es va voler associar el seu nom amb la vergonya i l’estigma que va pesar sobre els que van patir el que es va arribar a dir «la pesta dels gais». Només ara Paul Brand, de la cadena de televisió ITV, ha identificat aquell malalt que va morir sense saber què l’estava matant.

 L’últim viatge

John Eaddie era un paio «cordial» diuen els seus amics. Regentava una modesta pensió, la St. Michael’s, a la localitat costanera de Bournemouth. A finals dels anys setanta va convertir aquell local en un punt de trobada agradable i segur perquè els gais poguessin reunir-se i fer una copa tranquil·lament. «És una cosa per la qual sempre el recordarem», afirma Ken Dee, un dels habituals. Eaddie, sense gairebé família, treballava molt dur, però una vegada a l’any anava de vacances als Estats Units a «desfermar-se» i passar-s’ho bé. A la tornada de l’últim d’aquests viatges va començar a trobar-se malament. «Vam saber que estava malalt, que no podia respirar, però pensàvem que era un refredat. Tot va passar molt ràpid», recorda Dee. La mort va esdevenir al Royal Brompton Hospital de Chelsea, a Londres. Allà va anar a veure’l el seu amic Tony Pinnegar quan agonitzava. «Pensàvem que es recuperaria, però recordo que un metge va dir: ‘No sobreviurà’. Era inconscient, lligat a les màquines. Així va ser. Mai vam tornar a parlar amb ell». Soho era una festa

John Eaddie anava de vacances als Estats Units «Vam saber que estava malalt, que no podia respirar, però pensàvem que era un refredat. Tot va passar molt ràpid»,«Pensàvem que es recuperaria, però recordo que un metge va dir: ‘No sobreviurà’. Era inconscient, lligat a les màquines. Així va ser. Mai vam tornar a parlar amb ell». Soho era una festa El diagnòstic va ser una pneumònia per Pneumocystis, tal com figura a la partida de defunció amb data 29 d’octubre de 1981. Eaddie tenia 49 anys. Més tard, aquesta caiguda vertiginosa del sistema immunològic seria reconeguda com un símptoma propi de la sida.  Un altre amic, Paul Wills, explica que només anys més tard van sospitar que John havia pogut morir per aquesta causa. Ara s’alegren que per fi se l’identifiqui i es parli obertament d’ell.

El silenci, l’angoixa i el pànic van marcar l’arribada d’una epidèmia desconeguda que es va acarnissar amb la comunitat gai. Feia tot just 14 anys que Anglaterra havia descriminalitzat l’homosexualitat i per primera vegada als bars i clubs de Londres es respirava un aire d’eufòria i llibertat sense precedents. El Soho era una festa. La sida va arribar com un cop inesperat. La sèrie de televisió ‘It’s a sin’ ha retratat el que va ser aquell moment i com el virus va agafar desprevinguda una generació que amb prou feines estava sortint de l’armari.

Poc després de la mort d’Eaddie, un  professor molt jove, Jonathan Weber de l’Imperial College, va començar a estudiar els casos de 400 homes a la capital amb primers símptomes de sida. D’ells, 399 van morir, només un va sobreviure. «No sabíem quins eren els principis bàsics de la malaltia. No en vam tenir ni idea fins al 1984. El poder d’aquest virus per matar gent és extraordinari». Weber va ser un dels pocs que tocava aquells pacients, els examinava i els donava la mà, quan el personal sanitari es negava a entrar a la mateixa habitació d’un malalt, o respirar el mateix aire. En aquell ambient d’histèria col·lectiva van aflorar els prejudicis, el rebuig, la segregació.

Morir d’ignorància

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

 Als malalts de sida se’ls va enviar a hospitals perifèrics per a malalties infeccioses, uns centres envoltats de filats amb cartells que advertien: «Perill. Àrea infectada. No entreu». Milers d’hemofílics també es van contagiar víctimes d’un escàndol de sang contaminada. John Eaddie, ‘el pacient zero’, havia mort sis anys abans que el govern de Margaret Thatcher, llancés una campanya nacional alertant la població. «Sida. No moriu d’ignorància», deia l’eslògan.

El doctor Weber continua avui investigant aquell mal per al qual continua sense haver-hi vacuna o cura. El que sí que hi ha des de 1996 és una medicació que va canviar el curs de l’epidèmia. El còctel de fàrmacs continguts en una píndola permet manejar el virus i fer que els contagiats portin una vida normal. Al Regne Unit hi ha hagut 15.000 morts de sida, però només ara s’ha posat nom i rostre al primer de tots ells.