Contra l’extinció de les llavors (i els sabors)

Ni pebrot bitxo de Girona, ni nap negre de la Garrotxa ni mongeta de l’ull ros. Després de comprar Can Batista, la casa de la Vall de Llémena on havia nascut la seva mare, entre les comarques de la Garrotxa i el Gironès, els germans Roca van intentar complimentar-la amb un àpat cuinat a la llar que la va veure créixer i amb els productes que ella menjava de petita. Va ser titànic, quan no impossible, trobar-los. Havien desaparegut de la producció agrícola local o figuraven reduïts a la condició de relíquies que ningú sol·licitava.

Aquest contratemps culinari està en l’origen de ‘Sembrando el futuro’, la pel·lícula documental que els cuiners del Celler de Can Roca, amb tres estrelles Michelin, acaben de presentar per reivindicar el consum de productes agrícoles i llavors que o bé es troben en via d’extinció o, directament, han desaparegut dels camps de cultiu i els rebostos. No els mou la nostàlgia, sinó un compromís amb la gastronomia i l’entorn que habiten que transcendeix l’alquímia dels fogons.

«Cada dia es perden 10 llavors a tot el món. El 70% dels aliments d’origen vegetal que es consumien fa mig segle ja no existeixen», enumera alarmat Josep Roca, un convençut militant del poder que té l’alta cuina per posar fre a la tendència agrícola i comercial que ens està portant de cap a un planeta insípid i monocord. «L’agricultura va ser la primera cultura. Perdre aquests productes i llavors no només significa perdre biodiversitat als nostres camps; també suposa perdre memòria gustativa i patrimoni cultural», adverteix el cuiner.

Agricultura tradicional

‘Sembrando el futuro’, la pel·lícula que acaben de protagonitzar, és un toc d’atenció contra «l’homogeneïtzació del gust que imposa la indústria alimentària», en paraules del mitjà dels Roca, i un cant per l’agricultura tradicional i de proximitat que s’esllangueix en l’era de les grans explotacions extensives. «Molts cultius autòctons que no havien canviat en segles de sobte han desaparegut», es lamenta Jordi Roca a la filmació arran d’algunes xifres que conviden a la reflexió, com que només nou varietats representin actualment el 66% de la producció agrícola mundial i que el 86% de les espècies de tot el planeta estiguin en perill d’extinció.

Per argumentar aquesta veu d’alarma, els germans Roca visiten al documental diversos llocs emblemàtics de la lluita per la biodiversitat, com el jardí botànic de Marimurtra, a Blanes, on cultiven plantes amenaçades per tornar-les més tard als seus hàbitats naturals, i el banc mundial de llavors de Svalbard, una autèntic arca de Noé d’espècies vegetals excavada en una muntanya de Noruega. «Fins ara, els cuiners havíem pensat en el producte, però mai en la desaparició dels productes. És hora de posar sobre la taula la qüestió de la biodiversitat perquè ens hi va la vida», planteja Josep Roca, que convida altres xefs de renom a afegir-se a aquesta reflexió.

Mirada sostenible

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Al documental també hi participen experts en alimentació i botànica d’entitats com la FAO, Crop Trust, Slow Food o l’IFAD i compta amb el patrocini del BBVA, amb el qual els cuiners del Celler de Can Roca fa una dècada que col·laboren per promoure una mirada sostenible sobre la gastronomia i els recursos del planeta. «La biodiversitat i el canvi climàtic també preocupen al sector financer. Si no cuidem els ecosistemes, no podrem sostenir el nostre sistema de vida», raona Antoni Ballabriga, director global de Negoci Responsable del BBVA.

La mare dels Roca, Montserrat Fontané, és una de les principals protagonistes de la pel·lícula, que es pot veure a YouTube, a la web del BBVA i a les plataformes de ‘streaming’ Prime Video i Movistar+. Al final del film, de 28 minuts de durada, la matriarca del clan apareix degustant el menú que, després d’una difícil recerca de productes autòctons, li han cuinat els fills. El missatge que llança després menjar unes patates mores que feia 70 anys que no tastava resumeix la intencionalitat del projecte: «Ai, la memòria. Només demano a Déu que em doni memòria».