Parlar del dol i la mort a l’aula: trencar tabús per evitar el desconeixement

¿És bo que els nens participin en tot allò que es relaciona amb la mort i el dol? Aquest debat, que es planteja freqüentment en moltes famílies i a les aules, és una qüestió complexa amb una gran diversitat d’opinions. La pandèmia de la Covid-19 ha fet que les les pèrdues hagin passat a formar part del dia a dia. Tot i així, parlar de la mort continua sent un tema tabú que es complica molt més quan els receptors d’aquest diàleg són nens i adolescents.

Xusa Serra, infermera de la Unitat d’Acompanyament en dol i final de vida de l’Hospital Universitari General de Catalunya, assegura que no parlar sobre la mort genera «falta de coneixements, inseguretat i por». «Hem passat d’una societat que als anys seixanta tractava la mort amb normalitat i es preparava i vetllava el mort a casa davant dels nens, a una en la qual el desconeixement ens porta a la sobreprotecció», explica Serra, que va participar en la xerrada «Com gestionar el dol i les pèrdues a les aules?» amb la directora de l’Escola Miquel Martí i Pol de Sabadell, Mònica Marín, organitzat per Tu Apoyo en Red amb el suport de la Fundació Mémora.

Des de la visió de les aules, Marín reconeix que la mort i el dol només es tracten quan succeeix. «Aquest tema continua sent tabú, malgrat que la Covid-19 l’ha posat amb més força a sobre de la taula. No ho tenim programat i és un tema fonamental perquè tots l’hem d’afrontar. Falta formació, tot i que també hi ha certa resistència per part de les famílies», apunta la directora del Miquel Martí i Pol.

¿Com afrontar la mort a les aules?

¿Com afrontar la mort a les aules?Abordar la mort a les aules és complex. «És un tema incòmode i és més fàcil mirar cap a un altre costat. Parlar-ne ens fa sentir vulnerables i això es confon amb debilitat. Si es dona una educació emocional i es veu la vulnerabilitat com una cosa humana, és quan s’aconsegueix parlar-ne obertament», explica Marín.

La negació social davant la pèrdua és un factor que ha arrelat en tots els àmbits, també en l’educació. «Moltes famílies i professionals no tenen coneixements sobre el dol, ja que ells tampoc han rebut una formació», assegura Serra, que a més d’haver escrit «I jo, també em moriré?» imparteix tallers sobre el dol en centres educatius de Catalunya. En aquests espais, que es van posar en marxa el 2010 i que inclouen des de P-3 fins a cicles formatius, els alumnes poden expressar les seves emocions en un espai segur i els mestres poden aprendre més sobre com gestionar una situació com aquesta. En total, 27.000 alumnes ja els han realitzat.

¿Però quins recursos hi ha per parlar sobre el dol a l’aula? Serra destaca que hi ha molta bibliografia, contes per a totes les edats i pel·lícules en les quals es tracta el tema. «Les famílies agraeixen molt tenir una eina per ajudar els nens i són l’altre eix central sobre el qual cal treballar», explica l’experta.

Per Marín és important que els nens participin dels processos de dol. «Amb això s’evita la resistència en l’edat adulta. Moltes vegades parles amb les famílies i sembla que tot va molt bé, però quan indagues més et trobes amb situacions que ells mateixos estan sentint de forma molt intensa i han de saber que no hi ha tabús», apunta la professora.

El dol per als professors

El dol per als professorsPer ensenyar de forma adequada, també cal aprendre. En aquest sentit, per gestionar la mort i el dol a l’aula és fonamental que els professors siguin capaços de trencar amb el tabú i saber gestionar les seves pròpies emocions. «Aquestes situacions suposen molta responsabilitat. Els professors hem de treballar les nostres pors i pèrdues. No podem transmetre aquests problemes als nens», assegura Marín.

Serra ho exemplifica. En una aula en la qual va anar a impartir una de les seves formacions, la professora es va mostrar reticent. A l’exercici, l’experta va demanar als nens que dibuixessin un cargol viu i un altre de mort. La mestra es va posar a plorar, ja que el seu germà havia mort poc abans i era caragoler. «Per a ella va ser un riu d’emocions. Els nens es van aixecar i van anar a abraçar-la. Aquesta professora, que no havia gestionat el seu dol, ara demana la formació cada any», explica Serra.

Augment de trastorns emocionals

Augment de trastorns emocionalsActualment hi ha 300 mil persones que s’enfronten a un dol complicat. El 2017, de les 135.000 visites ateses en salut mental, 66.000 van ser a menors. «Un de cada quatre nens viuen amb trastorns de conducta, depressió i fracàs escolar. Només la mateixa xifra estan diagnosticats i tractats. La meitat dels trastorns psicològics provenen de la infància i condicionen greument el futur de l’adolescent», assegura Serra.

El dol, tot i que no sigui la causa majoritària d’aquests problemes, sí que mereix una gestió adequada per evitar altres problemes com la ràbia, la frustració, la soledat o un augment en l’ús de la tecnologia. «El dol d’un nen es basa en l’observació de la família. Ells mereixen conèixer la veritat, sentir-se acompanyats, respectats i estimats. L’important és que puguin compartir les emocions i deixar-los preguntar quan vulguin», apunta l’experta.

¿I si el menor pregunta sobre una pèrdua? Serra ho resol ràpidament: tornar una pregunta amb l’altra. «Quan un nen pregunta, ell ja s’ha plantejat una resposta. Un «¿tu què creus?» pot ajudar-lo a expressar allò que el preocupa o el que pensa. En el fons és obrir al diàleg un tema que ens preocupa a tots», assegura Serra.

¿Com tractar el suïcidi a l’aula?

¿Com tractar el suïcidi a l’aula?El suïcidi és una de les morts més difícils de digerir. A Barcelona és la primera causa de mort entre els joves d’entre 15 i 29 anys. La majoria d’ocasions per problemes no resolts. «Les necessitats emocionals no resoltes es poden mantenir en el temps i, al créixer, els fan voler fugir», explica l’experta.

«El 95% de les persones que se suïciden pateixen algun trastorn psicològic. És una mort imposada. És una mort molt difícil i costa molt entendre que algú ja no vulgui viure», assegura Serra. En aquest sentit, també és important parlar amb els menors sobre aquestes morts, primer com a prevenció i també per entendre les emocions que es produeixen.