Ulisses a Barcelona: el duel migratori de Javier Mejía

«Vaig arribar amb la maleta a la Sagrera, sense conèixer ningú –recorda–. De seguida vaig començar a rebre comentaris sobre el que havia de pensar i sentir respecte al referèndum. Jo no volia opinar sobre una cosa que desconeixia i tampoc volia que m’imposessin un pensament o una forma de ser. Se m’acumulaven les emocions i necessitava temps per processar la informació però era impossible. Em sentia atacat i vaig acabar tancant-me. Em sentia molt culpable per haver marxat i haver triat precisament Barcelona en aquell moment».

Les costes del Carmel

Javier es va instal·lar al Carmel perquè les seves costes li recordaven La Cumbre, el barri popular de Bucaramanga on va néixer i on, des dels set anys, caminava una hora i mitja per assistir a l’escola de ball. Durant un any amb prou feines va sortir de l’habitació que tenia llogada. Només trobava una mica d’alleujament sortint a córrer de nit i escrivint els seus sentiments i les seves percepcions sobre el que veia i sentia, que tant li recordava el que creia haver deixat enrere.

«Comences a donar voltes al cap i acabes perdent la noció del temps, que és el que passa quan un té depressió i ansietat –explica-. Se’m barrejaven el passat, el present i el futur. Sentia un dolor molt fort que em destrossava per dins, com si un monstre gran m’estigués aixafant, i alhora em sentia culpable per haver matat tota la meva vida».

El que descriu són alguns símptomes del que el psiquiatre Joseba Achotegui va batejar el 2002 com a síndrome d’Ulisses, dol extrem de l’immigrant o síndrome de l’immigrant amb estrès crònic i múltiple.

4.000 pesos per una aigua

A la soledat, la por, la incertesa i la indefensió de les persones que pateixen aquest quadro cal sumar-hi la precarietat. El Javier havia aconseguit reunir 3.000 euros per viatjar a Barcelona, uns 15 milions de pesos colombians. «¡Una ampolla d’aigua em costava 4.000 pesos!», exclama. «Un idealitza la vida d’aquí, penses que milloraràs el que tenies, però passa el contrari. Perds el teu estatus social, ho desconeixes tot i estàs perdut».

Si alguna cosa va tenir clara durant l’any que es va mantenir enclaustrat va ser que, passés el que passés, no volia allunyar-se de la dansa. Per això, quan va entreveure una escletxa de llum es va proposar canalitzar totes aquestes emocions ballant. Va aconseguir que l’escola Neoclasic del barri li deixés un espai i allà va començar a muntar el que seria l’obra ‘Yo, pensamiento’, que després de presentar-se a Can Felipa i altres espais podrà veure’s el dia 10 a la Galeria Ronda Barcelona.

Visibilitzar el dol

«Vull visibilitzar el dol migratori –explica–. Que la gent entengui que quan ets un immigrant i acabes d’arribar necessites un espai per acomiadar-te del que has deixat enrere abans de poder integrar-te. Vols plorar, acomiadar-te de la teva ciutat i de la teva manera de parlar, abans de donar pas a allò nou. Quan fuges d’una guerra o de la gana encara és més dur».

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

‘Yo, pensamiento’ és un relat coreogràfic en què participen una desena de persones del col·lectiu Collage. Es tracta d’una sèrie d’escenes que evoquen diferents moments del duel migratori on dominen l’ansietat, la depressió, la somatització o la confusió, cada un d’ells acompanyat de ball i música, des de salsa fins a electrònica.

L’espectacle s’ha presentat a grups de joves amb experiències migrants duríssimes i pretén «rescatar públic per a la dansa»: «És un art difícil perquè és abstracte i cada vegada s’està allunyant més del moviment i s’acosta més a la performance –considera el Javier–. No pot ser que comuniqui només als intel·lectuals».