Així queda el laberint judicial que ha creat la covid

«Totes les sentències del Constitucional tenen voluntat d’extensió general», explica un magistrat a aquest diari. Però en poques és tan visible com en les que van anul·lar els dos estats d’alarma. La primera va avalar les mesures adoptades per lluitar contra la covid, però va establir que un confinament domiciliari com el que vam viure a partir de març del 2020 no va ser una limitació de drets, sinó una suspensió, cosa que només es pot decretar sota un estat d’excepció. La declaració d’inconstitucionalitat va suposar l’anul·lació immediata de les sancions imposades per haver sortit de casa.

La segona també va avalar els tocs de queda i altres mesures concretes que es van imposar, però va anul·lar la cogovernança, perquè durant l’excepcionalitat d’un estat d’alarma l’Executiu central no pot delegar funcions a les comunitats autònomes, com va fer. Així, tot i que no va anul·lar restriccions concretes, va deixar en mans dels ciutadans reclamar pels perjudicis que poguessin patir pels tancaments o limitacions d’aforament que va fixar un govern autonòmic per la delegació de funcions inconstitucional. Els tribunals, als quals ja comencen a arribar aquests recursos, han de determinar si la mesura era proporcionada i si va ser decretada dins de les competències autonòmiques o per delegació de l’Executiu central.

Les mesures restrictives de drets fonamentals acordades per les comunitats han de passar el control de legalitat del Tribunal Superior de Justícia (TSJ) que correspongui. Si el TSJ considera que són equilibrades i adequades a la situació epidemiològica i les avala, ningú les pot impugnar. Només si són anul·lades, el Govern autonòmic pot recórrer al Suprem, que ja ha dictat diverses sentències.

En la primera que va dictar, en què va confirmar el ‘no’ del TSJ canari al ‘no’ del Govern de les Canàries al tancament perimetral que volia establir, el Suprem explicava que la limitació de drets fonamentals per lluitar contra la covid no havia de fer-se «necessàriament» per llei orgànica, i n’hi havia prou amb una llei autonòmica, però declarava quehauria sigut «desitjable una regulació especifica per afrontar la pandèmia que detallés els extrems que fossin susceptibles de precisió per oferir la màxima seguretat jurídica».

Des d’aleshores el Suprem ha dictat diverses resolucions, en les quals ha avalat els tocs de queda i l’exigència del passaport covid, mesura a la qual va donar el vistiplau al País Basc o a Galícia, però no a Andalusia. El motiu és que cap restricció té un vistiplau automàtic: ha de ser proporcional i estar justificada, i una mateixa es pot avalar en un lloc i no en un altre en funció de les circumstàncies concretes. En el cas del passaport gallec, es va validar, perquè, a diferència de l’andalús, no s’implantava de forma indiscriminada a tot el territori, sinó que establia una mena de mapa en funció de la incidència a cada lloc amb un límit temporal.