L’empremta de la Model entra a la casa gran dels advocats

La mostra és un relat en primera persona plasmat en retrats de façanes, sostres, parets, cel·les, locutori, cuina, menjador, economat, l’armari del departament ‘vis a vis’ i altres espais que un dia van allotjar presos comuns i d’altres no tan comuns, com polítics i represaliats pel franquisme. Un resum dels últims dies d’un recinte que va ser inaugurat el 9 de juny de 1904 i que va tancar les portes un dia abans que complís 113 anys d’història. Un punt final com a centre penitenciari i la «posterior obertura de portes a la ciutadania», segons l’autora de l’exposició.

Les imatges constaten la calor (i l’olor) humana que va inundar el recinte en determinades èpoques, la massificació de la presó i els moments tensos que s’hi van viure, o execucions tan injustes com la de Salvador Puig Antich el 2 de març de 1974 (hi ha una foto de la seva cel·la, la 443, i una altra de la marca a terra on hi havia el garrot). En les tres visites que va realitzar el 2017 (anys abans, en la dècada dels 80, va entrar a la presó per encàrrec de la publicació on treballava), Duaita Prats va captar amb la seva càmera un entorn carcerari «que contenia una intensa barreja de drama i d’esperança, d’història i de misteri, d’art i sentiments», segons el fullet de la mostra. El seu objectiu era reproduir «les empremtes» dels presos i funcionaris que van habitar la Model. La inscripció «Solo Dios» és un exemple d’aquests sentiments inscrits en una paret. 

El so metàl·lic de les portes

Duaita Prats parla amb passió de la gent que va descobrir entre els murs de la presó del carrer d’Entença de la capital catalana. «Vaig obrir moltes cel·les», recorda. El so metàl·lic al tancar-se encara es manté en la seva ment. Abans, a finals del 2018 i a principis del 2019, va exhibir les fotos de la Model al Museu d’Història de Catalunya. La primera vegada que va creuar la porta de la penitenciària, recorda, «era molt jove». La publicació per a la que treballava (‘Gigantes’, una revista de bàsquet) la va enviar a fer un reportatge sobre un partit de bàsquet que se celebrava al centre. «M’hi vaig sentir cohibida. Hi havia energia violenta i molta tensió. Tenia tantes ganes d’entrar-hi com al minut en tenia de sortir-ne. Els interns em parlaven. Un em va dir que era allà per haver matat el capellà del seu poble», explica.

La vida a l’interior de la presó la va impressionar de tal manera que anys més tard, el 2017, va voler reflectir aquesta experiència tornant al centre. No només es va interessar per l’arquitectura (pla òptic i façanes), sinó pels detalls més profunds i significatius per a, segons les seves paraules, «col·locar la dimensió humana en l’espai». ‘El temps aturat’, títol d’una de les tres parts que componen l’exhibició fotogràfica, podria definir aquest concepte. «Feia tres dies que els interns no hi eren, però les empremtes es mantenien ben vives. Les olors intenses –barreja de dolçor, de sal i de fum–, l’angoixa de les finestres altes i la visió de la ciutat, tan a prop i tan lluny», es llegeix en un dels plafons.

«Amb aquesta exposició he aconseguit que alguns extrems estiguin cara a cara. A través de les imatges, han entrat els presos i els funcionaris de la presó Model a la casa gran dels advocats, el Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, perquè en puguin reflexionar», afirma Duaita Prats. «Quan vaig entrar dins la presó em vaig arribar a imaginar com podia ser la vida allà tancada. Era una sensació molt aclaparadora. Vaig sentir el pes de la càrrega de la llibertat. La Model tenia tots els ingredients. Em vaig acostar al sentiment de les persones que hi van ser», assegura.

Transmetre sentiments

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Les seves primeres fotos artístiques de l’interior de la Model daten de febrer del 2017, mesos abans que tanquessin la presó. No podia fotografiar els presos. «Pots fotografiar-ne la vida, encara que no hi hagi persones. Pots arribar a transmetre el que senten en aquell moment a través de les imatges», afirma la fotògrafa. Després va repetir l’experiència en dues ocasions més. Volia completar el seu treball. En l’última visita va demanar permís entrar sola al centre penitenciari. «Per comunicar-te amb l’espai necessites intimitat», remarca. 

Va ser en aquella ocasió quan va obrir portes de les cel·les sense parar. «Em vaig fer un fart de plorar», admet. «Vaig plorar quan vaig començar a llegir missatges que els interns havien escrit a les parets. De tendresa, d’enyor i preocupació; sentiments molt profunds». En total va fer 500 fotografies, de les quals en va seleccionar 150. Al Col·legi de l’Advocacia se’n mostren 75. «Aquesta exposició se l’hauria de quedar l’Ajuntament de Barcelona, la ciutat de Barcelona, perquè és pura història», sentencia. De moment es pot visitar en un marc també peculiar com és la biblioteca del Col·legi de l’Advocacia, al Palauet Casades.