La mort d’una parella en una barraca assenyala el barraquisme a la vora del Besòs

La humitat i el fred es calen als ossos. La pluja amara i converteix el terra en un fangar. No hi ha asfalt. No hi ha llum. No hi ha aigua corrent. No hi ha res. Només palets de fusta, lones i algun totxo formen els habitacles a les vores del riu Besòs, al nord de Montcada i Reixac. Aquí va ser on Rachid Bakhatfalid es va trobar morts el seu germà Munir i la seva parella diumenge al matí. «Van encendre el foc per escalfar-se a la nit... i al matí ja estaven morts. No va ser un incendi, van respirar malament i es van intoxicar», explica el Rachid.

Munir havia arribat a Espanya feia més de 20 anys i, segons explica el germà, tenia permís de residència. «Som una família de deu germans, jo encara recordo quan vam marxar de Tanger... buscàvem una vida millor... El Munir tenia esperances aquí», explicava avui des de la barraca el Rachid. El Munir era el menor dels deu i, a causa que no trobava feina, es dedicava a buscar i revendre ferralla. La Jessica, prossegueix el germà, era filla de Santa Coloma de Gramenet i alguns dies treballava en una botiga de roba. «No hi ha feina ara a Espanya, vivien amb el just per anar tirant», explica el germà. Tots dos tenien un fill de menys de tres anys, que viu amb la família de la Jessica a Santa Coloma. La Generalitat els va retirar la custòdia del menor quan només tenia cinc mesos. Ella, a més, tenia dos fills més, ja adolescents, que també estan tutelats a Catalunya.

Mort de pobresa

«Van venir aquí a la barraca fa cosa de dos anys. Abans vivien en un pis d’okupa a Santa Coloma però els van desnonar. Jo els vaig oferir de venir a Olesa de Montserrat amb mi, però ella tenia la feina a Santa Coloma i preferien quedar-se», explica el Rachid. Per a ell, la del seu germà és una mort evitable. «No tenien cap ajuda: ni on menjar, ni ajudes per a un pis... res», prossegueix el Rachid. Afirma el mateix una neboda del Munir, Leila. «No estaven empadronats, no podien tenir res. Que l’ajuntament no faci demagògia, hi ha centenars de famílies com ells, que no poden pagar-se una casa i acaben aquí perquè l’ajuntament no ha fet res per a ells. Haurien pogut tenir una vivenda social i recuperar el seu fill», insisteix la Leila.

L’ajuntament confirma que no estaven empadronats, i que els serveis socials no els coneixien. La Generalitat afegeix que tampoc constaven en el registre de persones sense llar de la Creu Roja. Però a ulls de l’administració sí que existeixen a Badalona, on els serveis socials van retirar la custòdia del petit. Allà es van perdre els seus expedients. Mai van voler recuperar la custòdia del menor, diu a la Conselleria de Drets Socials. I de fet, fonts dels Serveis Socials a Badalona els vinculen amb el consum de drogues i la petita delinqüència.

100 euros per tenir una barraca

Després de la mort del Munir i la Jessica poques coses canviaran a les vores del Besòs. La Maria, una de les habitants de les barraques, és categòrica. «És clar que no ens agrada viure així, però és l’únic que tenim. Tant de bo poguéssim anar a una vivenda social», explica. Té 21 anys i des dels 17 freqüenta aquest espai. Fa un parell d’anys que ara és casa seva, després d’escapar-se d’un centre de menors tutelats on vivia des dels 10 anys i pagar 100 euros per a un tros d’aquest lloc insalubre. Coberta amb una manta, explica que intenta tornar a estudiar. «Ho faig amb el mòbil, una assistenta social li va donar una bateria que funciona amb plaques solars a una noia i així podem tenir una mica de llum», explica.

Habitat per menors

A la barraca on viu la María hi ha diversos nens. És migdia, hora en què haurien de ser a l’escola. Un d’ells treu el cap per la teulada, té uns 10 anys. També s’intueixen joguines i bicicletes d’altres nens entre el fang dels diferents carrerons de les barraques. El més dramàtic de la situació és que ni el mateix ajuntament de Montcada i Reixac sap quantes persones viuen en aquest espai. El lloc és enorme, però moltes de les cases són de persones que tenen petits horts a prop del riu i que es passen allà els caps de setmana.

«A partir de la crisi immobiliària vam començar a veure algunes persones que vivien a les barraques, però el ‘boom’ absolut va ser a partir del 2020, després de la pandèmia», explica el Gonzalo, un veí de Montcada que cada dia, fins i tot durant el confinament, creua el lloc. «Aquests últims dos anys es veu fum diàriament a les barraques, gent anant i venint, i adolescents travessant la carretera a les sis, set de la tarda, quan ja és de nit. Això abans de la pandèmia no passava», prossegueix el Gonzalo, preocupat perquè tem que algun dia, si la situació va a més, hi pugui haver també accidents de cotxe amb els nens que viuen a les barraques.

Una «olla a pressió»

Després d’aquest tràgic succés, poques coses canviaran al lloc. Ni la Conselleria de Drets Socials preveu un pla per rellogar tots els habitants, ni tampoc l’ajuntament de Montcada diu poder-s’ho permetre. Tampoc han acordat fer un cens ni visitar el lloc per part de treballadors socials. L’alcaldessa de Montcada, Laura Campos, ha afirmat que el problema del barraquisme és «una olla a pressió» que «més tard o més d’hora ens esclatarà a totes les administracions a la cara». L’alcaldessa ha recordat que des de l’ajuntament fa «molt temps» que exposen el problema «davant les diferents administracions», a les quals ha demanat «ajuda» perquè no poden «gestionar la situació sols des de l’administració local».

Notícies relacionades

Quatre persones moren en un incendi en un local ocupat de la plaça de Tetuan de Barcelona

Tres morts i un ferit greu en un incendi a la Barceloneta

Una d’aquestes administracions advertides ha sigut el Consorci del Besòs, format pels ajuntaments de Barcelona, Sant Adrià de Besòs, Santa Coloma de Gramenet, Montcada i Reixac i Badalona. Van elaborar un projecte i van calcular que només esfondrar les barraques i netejar les vores del riu suposa una inversió de més de tres milliones d’euros. Ningú ha explicat quant costaria buscar una vivenda alternativa per als que habiten el lloc.

Quan acabin les autòpsies, la família del Munir vol traslladar el seu cos al Marroc i enterrar-lo allà. Dos cossos més de la pobresa i la falta de subministraments. Fa tot just un mes moria una família al centre de Barcelona per causes similars. Els serveis d’emergència alerten que aquest fenomen va a l’alça.