Espanya restringeix l’ús d’un fàrmac efectiu contra l’òmicron per falta de dosis

L’Agència Europea del Medicament (EMA) va autoritzar el 16 de desembre la seva comercialització per al tractament en majors de 12 anys que encara no requereixen oxigen ni estan greus però que tenen factors de risc elevats davant la covid. És a dir, pacients amb malalties com obesitat, insuficiència cardíaca, hematològics, immunodeprimits o oncològics. L’autorització es basa en dades d’un assaig en fase III que demostra que el tractament intravenós amb sotrovimab provoca una reducció del 79% en les hospitalitzacions.

No obstant, l’AEMPS va limitar el 28 de desembre l’administració d’anticossos monoclonals a Espanya a adults en estat «greu o crític», amb «serologia negativa» –és a dir, que no tinguin anticossos o bé perquè no s’han vacunat o perquè no els fa efecte la immunització– i que tinguin condicions d’«alt risc» com que hagin sigut receptors de trasplantament, tinguin immunodeficiències primàries o fibrosi quística. L’AEMPS va basar la seva decisió en la «disponibilitat limitada» d’aquest medicament i va reclamar als professionals sanitaris que sol·licitessin autorització per a la seva administració pacient per pacient.

L’adquisició conjunta

És a dir, l’autorització de l’EMA va destinada a evitar les formes greus de covid en un sector de la població ampli mentre que les indicacions de l’Agència del Medicament Espanyola restringeixen el seu ús a un grapat de pacients, amb el perill que s’està aplicant en un perfil de malalts ja greus per als quals el sotrovimab no ha sigut provat específicament.

La portaveu en la Comissió de Sanitat del PP, Ana Pastor, va preguntar a Carolina Darias, a mitjans de desembre, «per què» aquest fàrmac ha sigut autoritzat per l’EMA i encara «no se n’ha autoritzat la comercialització» a gran escala, i la ministra de Sanitat li va contestar que el Govern «està en procediments europeus de compra centralitzada amb les comunitats autònomes», sense donar més detalls de quan acabarà aquest procés.

El perill d’arribar tard

Però als hospitals no s’entén la tardança, alhora que existeix el temor que davant l’alta demanda d’aquest medicament tant a la UE com en altres països –els EUA van exercir la compra de 750.000 dosis a finals de novembre i han anunciat l’adquisició de 600.000 més–, Espanya arribi tard i s’hagi de posar a la cua, cosa que demorarà encara més la seva utilització generalitzada. La UE ha donat via lliure als països per adquirir 220.000 tractaments i alguns països ja han realitzat les seves peticions.

Pedro Sánchez va anunciar a so de bombo i platerets el 10 de gener l’adquisició aquest mes de 344.000 pastilles antivirals de la farmacèutica Pfizer, però els especialistes reclamen tenir tots els medicaments disponibles, perquè cada un està indicat per a una situació i un tipus de pacient. «Necessitem diferents opcions terapèutiques per a la població vulnerable i que no respon bé a les vacunes i els tractaments monoclonals són un dels fàrmacs més eficaços», assenyala Pablo Guisado, especialista en medicina interna de l’Hospital Universitari Quirónsalud de Madrid. «No és excloent tenir el medicament de Pfizer i el monoclonal», afegeix, alhora que assenyala que espera «que en els pròxims dies» Espanya exerceixi la seva opció de compra i n’hi hagi un «estoc més ampli».

El cost: 2.240 euros.

Notícies relacionades

Coronavirus: última hora sobre contagis i la variant òmicron en DIRECTE

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

I és que en la situació actual se n’està restringint l’ús fins i tot a alguns pacients trasplantats, segons lamenta Luis Pérez de Llano, cap del servei de Pneumologia de l’Hospital Lucus Agusti de Lugo; alhora que una especialista d’un centre privat, que prefereix ocultar la seva identitat, afirma que l’AEMPS rebutja les sol·licituds també d’alguns pacients que no tindrien objecció a pagar-se de la butxaca el medicament, que costa 2.240 euros.

El cost potser és una de les raons per les quals Espanya no n’adquireix les dosis necessàries. «Pot ser que no vulguin gastar-se els diners o que no li vegin cost efectiu», apunta Pérez de Llano. No obstant, una hospitalització és més cara que aquests 2.240 euros del tractament. I «si Espanya negociés el cost amb el laboratori, aquest baixaria bastant», apunta al seu torn la doctora de l’hospital privat.