«Abans s’enganxaven a l’heroïna, ara a les pantalles i la marihuana»

És difícil pensar en la Barcelona de 1982 i no recordar el flagell de l’heroïna. Joves que es van enganxar a una droga que els deixava tirats al carrer i, moltes vegades, estirats i morts a terra. Per les sobredosis, o per infeccions de sida que es transmetien a través de les xeringues. Pocs s’acostaven a ells, malgrat la desesperació de les famílies. I el 1981 la Diputació de Barcelona va crear el Centre SPOTT per atendre’ls i escoltar-los. «Va ser una debacle, però de SPOTT vam aprendre moltíssim: va ser el primer que els atenia, a ells i també a les famílies. És una cosa fonamental que hem de preservar», afirma Lluïsa Moret, responsable de Sostenibilitat Social de la diputació, que als 80 i 90 va treballar en centres similars a Sant Boi de Llobregat, ciutat de la qual és avui la seva alcaldessa.

Altes per sobredosi

«En el fons érem com un centre d’atenció i seguiment (CAS). Les persones venien, rebien tractament i el repte era que poguessin deixar les drogues. Però la majoria d’altes les teníem per defuncions: sobredosis fins i tot dins del lavabo... i molta, moltíssima gent», explica Jiménez. A mesura que a la resta de Barcelona es van crear altres centres similars, especialment el de Sants, SPOTT cada vegada atenia més pacients estrangers. «No tenien on consumir metadona, i comptàvem amb una llista per apuntar-s’hi. Sempre hi havia llista i la pressió era tal que acabàvem receptant pastilles a la farmàcia amb el mateix efecte», assegura el psiquiatre.

El 2004, el centre va decidir que ja no tenia sentit atendre adults amb problemes amb la cocaïna o l’heroïna. «Ja s’havien creat molts CAS a tot Barcelona i pobles dels voltants i vam decidir reorientar el servei pensant en joves i adolescents de tota la província», explica Gemma García, cap d’intervenció del centre. «Quan vam fer aquest canvi el servei va canviar de cop. Ja no eren aquelles cues, aquella pressió. ¡I els pacients no se’ns morien!», explica Jiménez. «A més, treballar amb adolescents és clau perquè no porten tants anys de consum, de dependència, de cronicitat al darrere... i és més fàcil aconseguir que ho deixin», explica Sonia Fernández, psicòloga del centre.

Els nens de la cua

Llavors va arribar l’època dels nens que inhalaven cola. «Hi havia molts nens a Barcelona, que van venir sols del Marroc i consumien cola, dissolvent, antidepressius, cànnabis sintètic...», explica García. Un perfil que continua existint, nens que viuen en centres de menors o que ja han complert la majoria d’edat, però que després d’un acord amb la Generalitat estan atesos en altres serveis de la xarxa. «Recordo que, en el fons, ens explicaven que consumien per deixar de tenir fred, de tenir por, aquesta necessitat d’oblidar... Venien d’unes vides molt dures», assegura García.

En els últims anys, prop de 300 joves passen cada any pel centre. I els diferencien en dos perfils molt concrets: els addictes a les pantalles, i els addictes a les drogues. «Als primers, la pandèmia i la tancada els ha agreujat l’addicció. Parlem de nens que si se’ls intenta regular les hores d’utilitzar els videojocs o el mòbil reaccionen de forma molt violenta o amenacen amb el suïcidi. Nens més aviat introvertits, de vegades associats amb trastorns de l’espectre autista o amb problemes de socialització», explica Fernández.

L’acceptació de la marihuana

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«Als segons, el confinament els va anar bé perquè els va demostrar que podien deixar de consumir. No són mai a casa i veuen el consum com un refugi per mostrar-se segurs», prossegueix la psicòloga. El 90% dels atesos consumeixen regularment cànnabis. «S’ha normalitzat i acceptat. Especialment a les zones rurals, nens que viuen en urbanitzacions allunyades i que no tenen alternatives d’oci. Alguns comencen amb 12 anys», explica un altre psicòleg, Joan Bosch. «Quan va acabar el confinament molts van tornar a consumir, i d’una forma més abusiva», explica el psiquiatre. «A més estem detectant que barregen diverses substàncies. Ja no només alcohol: èxtasi, cocaïna o fins i tot benzodiazepines o ansiolítics», afegeix Martínez.

«Als anys 80 i ara, les drogues i les addiccions són un refugi, un lloc al qual escapar quan un no sap o no pot gestionar el que li està donant la vida. I és el que intentem que puguin fer», remarca Fernández. SPOTT és també el seu refugi. Des de fa 40 anys.