Alejandro Palomas: «Mentre em violava, pensava com aconsegueix sortir volant Mary Poppins»

¿S’imaginava aquesta repercussió?

Ho he fet especialment perquè fos així. No volia una venjança personal contra l’agressor que avui supera els 90 anys. Tampoc és una cosa personal. Jo estic recuperat... (riu irònic), bé, recuperat... es pot dir que tinc una vida. Els homes apareixen i desapareixen però les dinàmiques perverses continuen. 

Però si es parla, si es denuncia públicament, hi ha la possibilitat que aquestes dinàmiques es transformin. ¿Què li ha dit al president? 

Ell –o el seu cap de gabinet– va veure el meu tuit i m’ha trucat de bon matí. Jo encara era al llit. M’ha parlat de l’impacte que li havia suposat la notícia i m’ha començat a parlar de la lletra petita de la política, una cosa que no m’interessa. Li he dit que el que necessitava és que es conegui la meva història i d’aquí ha sortit una cita per veure’ns tranquil·lament la setmana que ve. 

En aquests moments s’està proposant una comissió parlamentària d’investigació sobre els abusos a menors per membres de l’Església catòlica, casos com aquest poden ser un esperó. 

Fins ahir, en aquesta comissió hi havia Esquerra, Bildu i Podem, però en la conversa Sánchez em va anunciar que els socialistes també la integraran. Així que alguna cosa sí que s’ha aconseguit. Jo he sigut una miqueta ‘puta’ al plantejar-li que si hi ha 300.000 persones que han sigut abusades de nen i ningú els ha donat l’oportunitat d’escoltar-los o donar-los veu, tens 300.00 persones que no et votaran. Vaja, que has d’escoltar la gent no el teu cap de gabinet. Si amb les meves declaracions aconsegueixo un raig d’esperança. 

Ho denuncia ara però vostè ja havia deixat caure en entrevistes que va tenir una infància difícil. 

En entrevistes i presentacions. Un cop vaig fer una xerrada TED a la Universitat de Lleó davant 1.200 persones en què vaig explicar els abusos. Ningú em va preguntar.

Potser hi ha molta gent a qui la incomoda sentir-ho.

És com la gent que estima els animals però no vol saber que hi ha escorxadors. No volem veure el que ens fa mal. 

¿Per que en aquest moment?

Perquè la meva mare va morir, el meu pare també. Ho van fer amb vuit dies de diferència. Ella es va saltar una revisió del càncer de pell per la pandèmia. El meu pare tenia leucèmia.  

¿D’haver estat vius també ho hauria fet públic?

Crec que no. Ho vaig explicar a casa i van anar a parlar a l’escola on els van dir que ho solucionarien i no tornaria a passar. «Parlarem amb el germà i ho solucionarem, però vostès mantinguin-ho amb discreció», els van dir.

És a dir, ho van tapar. 

La meva mare em va parlar de ‘discreció’ i jo no la vaig entendre, no sabia què era exactament aquesta paraula. Només havia llegit als còmics de joies literàries allò de «foc a discreció». Però la discreció, fos el que fos, els va funcionar: ningú en va tornar a parlar. 

Per vostè la seva mare, així ho ha explicat als seus llibres, ha sigut la persona més important de la seva vida. ¿Creu que se sentia culpable?

Ella creia que no havia fet tot el que s’havia de fer, però no va saber com afrontar-ho. Parlar-ne va ser l’únic tabú que hi va haver entre nosaltres. Quan el tema dels abusos dels Maristes apareixia a la tele, ella canviava immediatament de canal. 

Les agressions i la violació tal com les ha explicat són terribles. Fa mal sentir-les. ¿Què passava dins seu quan passaven?

La nit de la violació jo era al llit de la infermeria d’una d’aquestes colònies de vacances de cures. Al meu costat hi havia un gran finestral. Entre les visites que el germà em va fer de nit mentre estava immobilitzat només pensava que sisplau aviat es fes de dia i tot s’acabés. Mentre em violava, mirava la finestra i pensava en la possibilitat absurda de tirar-m’hi però no podia. També tenia la idea boja de preguntar-li a la meva mare com aconsegueix sortir volant Mary Poppins i escapar-se dels problemes. 

La de Mary Poppins és una imatge recurrent en la seva literatura.

‘Un hijo’, que va ser Premio Nacional de Literatura Infantil y Juvenil, s’havia d’haver dit ‘El niño que quería ser Mary Poppins’, que és com es va traduir al francès, però a ningú se li va acudir preguntar-me d’on sortia la traducció. 

El grau de soledat i abandó a què s’enfronta un nen agredit i que pateix durant la infància és enorme. 

És veritat, però hi ha alguna cosa més. El que és terrible és l’abandó del teu agressor, en qui confiaves perquè eres un nen vulnerable i estaves convençut que et protegiria, fins que et violenta i la terra s’obre sota els teus peus. No tens ningú perquè hi vas confiar cegament i no pots buscar ajuda perquè era ell qui te la proporcionava. Aquest és el paradigma del maltractament habitual, una cosa que si passa es pot repetir en les relacions adultes, com ha sigut en el meu cas. L’abús infantil és una fàbrica de víctimes per a l’abús adult. 

A més, aquesta persona en qui confiava era un home de Déu, un religiós. 

Pensa que això passava el 1975, quan Franco era viu. Quan el meu agressor ejaculava em deia: «¿Veus el que em fas fer?». Una frase que jo podria posar en llums de neó a la porta de casa meva. 

Ell sabia molt bé com fer una transferència del sentiment de culpa. 

De nen em feia moltes preguntes i era una mica complicat. Mentre passava l’agressió només tenia sensacions d’angoixa, desorientació, fins i tot mal físic però no vaig saber ordenar-ho mentalment. Però al sentir aquesta frase em va fer creure que jo n’era el responsable, que jo era qui havia de trobar la solució perquè ell no actués així. M’ofegava en aigües tèrboles. 

Sempre s’ha definit com un nen solitari.

Jo era un nen molt efeminat, quan era molt petit semblava una nena. No jugava a futbol, no sabia relacionar-me amb els nens i em recloïa per llegir. Tenia molts números perquè el germà es fixés en mi. Segur que no vaig ser l’únic. 

És important verbalitzar aquestes situacions que fins ara no tenien paraules. A James Rhodes el va ajudar escriure-les. ¿Tot acabarà sent un llibre?  

No ho sé. Tinc altres projectes, tot i que segur que al meu agent li han arribat moltes propostes perquè ho faci. Però en el fons crec que aquestes coses s’han de fer més des de l’emoció que des de l’intel·lecte, que té moltes més defenses. No descarto escriure sobre això però de moment em sento més activista explicant-ho de viva veu. He aconseguit que Pedro Sánchez em truqui. 

Notícies relacionades

L’escriptor Alejandro Palomas denuncia un religiós: «Vaig ser assetjat i agredit sexualment»

El Congrés aprova la ‘llei Rhodes’, que amplia la prescripció dels abusos sexuals

¿Què li sembla que el president de la Confederació Episcopal digués que l’Església investigarà tots els casos però no acceptarà una comissió independent?

Això reflecteix molt bé quin és el paper de l’Església. És trist però no em sorprèn. L’Església hauria de tenir un paper actiu i no reactiu, potser perquè encara té molt a amagar. No puc entendre que encara creguin que els delictes comesos per sacerdots no són competència de l’Estat. A mi no em serveix que aquest tipus de delictes es dirimeixin al Vaticà perquè jo no hi tinc res a veure. Soc un ciutadà, no un fidel, i els meus drets civils són els que són. Els capellans han de respondre davant la llei. I la llei és nostra i no de l’Església.