María Antonia Peña: «He sentit vergonya i indignació al llegir la informació del MeToo a la universitat»

¿Quina és la seva missió com a responsable d’igualtat a la Crue?

Soc delegada del president per als temes d’igualtat. Crue Universidades Españolas té altres organismes que també s’hi dediquen. Tenim un grup de treball que reuneix tots els vicerectors o vicerectores amb competències en aquest àmbit i un altre instrument molt interessant: una xarxa de les unitats d’igualtat de les universitats. Aquestes són les que són a peu de carrer, atenen la gent, tramiten les denúncies i busquen estratègies.

¿Què ha sentit al llegir les informacions del #MeToo a EL PERIÓDICO?

Com qualsevol persona normal, la primera sensació que he tingut és la indignació. També vergonya. I, per descomptat, responsabilitat. Cal posar-se a treballar per canviar el panorama. Cal protegir les afectades i buscar les estratègies internes i externes perquè aquests casos deixin d’existir. 

¿Com caldria treballar? La Generalitat acaba d’anunciar que actualitzarà els protocols antimasclistes. ¿S’hauria d’estendre a tot Espanya aquesta iniciativa?

He dit «treballarem» i, en realitat, el que volia dir és «continuarem treballant». Les universitats, majoritàriament, tenen protocols davant l’assetjament. Hi ha hagut un avenç grandíssim en aquest sentit. Però som davant d’un problema molt gran i els passos endavant no són suficients per erradicar-lo. Els últims anys hem aconseguit que un alt percentatge de facultats públiques i privades aprovin plans d’igualtat. La tasca és anar millorant-los. Els protocols s’enriqueixen amb l’experiència de les denúncies que, afortunadament, surten a la llum. No es tracta tant d’actualitzar-los, sinó que estguin en contínua revisió, corregint flancs febles i adaptant-se als canvis.

És important identificar l’assetjament i el masclisme.

És clar. Un dels problemes més greus és que la persona assetjada no sigui capaç de veure que és una víctima. De vegades també el denunciat no sap que està assetjant. Doncs no. Cal saber-ho clarament. Cal crear mesures perquè la víctima se senti protegida i que no temi represàlies ni que el seu cas s’abandoni.

El 90% de les docents i investigadores no denuncien. ¿Disposa la Crue d’alguna dada que demostri la realitat de l’assetjament?

La xarxa que li esmentava abans està treballant en un diagnòstic intern. Es van enviar 52 qüestionaris a universitats i, de moment, n’han respost 32. La majoria de facultats registren unes 5, 6 o 10 denúncies formals. En altres centres, potser per tenir un context social més problemàtic, es registren més de 55 casos a l’any. L’informe no parla d’universitats amb nom i cognom, només constata les xifres. A més, cal diferenciar les denúncies dels casos en els quals només es registra una consulta o un assessorament. Algunes persones que sol·liciten una mediació o un procediment informal. Altres vegades, la víctima acudeix als jutges i els tribunals i la universitat ja no pren mesures. En el meu centre, per exemple, el que sí que fem és passar l’expedient a la fiscalia.

Aquest informe ¿es refereix només a docents i investigadores o inclou alumnes?

No distingim. Un cas d’assetjament és assetjament. A Huelva, a més, també registrem els expedients a les empreses que treballen amb nosaltres, ja siguin de manteniment, seguretat o cuina. És un problema femení amb independència del rol.

Identificar l’assetjament implica saber del que parlem. Una biòloga explicava a EL PERIÓDICO com li van negar recursos, se li van vetar articles científics i se la va apartar de la direcció de projectes. No tot és abús físic. 

És clar. Per això és important la pedagogia. Potser no hi ha hagut tocaments ni frases sexuals inadequades. Però se li dificulta la seva carrera professional, es condicionen els tribunals, se li retira suport financer. Les qualificacions, les places i els tribunals s’han de portar a terme amb absoluta transparència i legalitat.

Els campus són espais per al talent, els estudis superiors, la llibertat, la convivència i el pensament crític. ¿Com pot ser que hi hagi assetjadors?

Som part de la humanitat i la societat. Som molt grans i molt heterogenis. El masclisme no és el nostre dia a dia. La major part de la gent aposta per la convivència i les relacions sanes i normals. Però és un problema que no té classe social, no és ni rural ni urbà. Són comportaments molt arrelats en la societat que es donen en empreses privades, públiques, en medicina, en educació... Hem de corregir, controlar, penalitzar i ser un exemple. Hem de ser líders.

¿Vostè ha patit algun tipus d’assetjament al llarg de la seva carrera professional?

Afortunadament no. No soc cap excepció. En el meu entorn immediat tampoc conec casos. I això que la meva disciplina està masculinitzada.

És mare de tres fills. En alguns casos, la maternitat també penalitza la carrera.

Aquesta és una altra finestra que tenim oberta. Hem d’aconseguir que una investigadora ho pugui ser a plens pulmons i, si vol ser mare, que ho sigui. Als homes, als grans investigadors, ningú els demana sacrificar la seva paternitat.

La Crue engloba 76 universitats, 50 de públiques i 26 de privades. De moment, hi ha 17 rectores. ¿Quan hi haurà paritat?

Bé, la xifra és més dramàtica. A les facultats públiques, la rectora és elegida. A les privades, designada des de dalt. De les primeres devem ser 9 o 10. N’hi ha a Euskadi, Madrid, Catalunya, País Valencià i Andalusia. La xifra augmenta, però no cantem victòria que podem tornar a ser 3 o 4. Cal animar les dones que es presentin, apoderar-les per al lideratge.

Notícies relacionades

Espanya no actualitza les dades sobre violència de gènere a la universitat des del 2008

El Consell Interuniversitari de Catalunya accelera la revisió dels protocols contra la violència de gènere

Vostè és catedràtica, investigadora i màxima responsable de la Universitat de Huelva. També ostenta un càrrec a la Crue. A més, escriu relats breus, cuina i fa mitja. ¿D’on treu temps?

Deixo de fer altres coses. Aprofito les estones de sofà perquè tinc mala relació amb la televisió, no m’agraden les sèries. Una de les meves satisfaccions més grans és aixecar-me tard dissabte, agafar el carretó de comprar i anar al mercat. Després torno a casa i cuino. Cal menjar, ¿no? Dec haver-ho heretat de la meva àvia, que era cuinera. Respecte a fer mitja, li diré que les manualitats estan menyspreades però són una formidable via de relaxació i de desconnexió mental.