La ‘universitat del carrer’ és al barri més conflictiu de Madrid: classes gratis de perruqueria a la intempèrie

Es fa fosc a San Cristóbal de los Ángeles, el barri amb l’etiqueta de ser el més conflictiu de Madrid. Concertem l’entrevista amb els protagonistes d’aquesta història a les 19.15 de la tarda. Impossible quedar abans; tots els que participaran en el reportatge estan escolaritzats i tenen classe. Són sis persones i només un és major d’edat: L’Alexis, un jove madrileny d’origen equatorià que també fa de professor i té 18 anys. Els altres no passen dels 15. No obstant, tots han fet els deures i aporten l’autorització dels seus pares per aparèixer en aquest reportatge.

Hem quedat al carrer de Godella, un punt cèntric del barri amb forma de plaça. Fa fred. A aquestes hores ja no hi ha nens jugant. Sí que queda algun adult traficant i un indigent borratxo, que ens increpa en àrab des d’un banc. Els nois arriben amb cert retard, cap a les 20.00 h, perquè l’Alexis ha hagut de passar per casa per agafar els estris de barber. Un cop té tot el necessari, aconsegueixen una cadira de l’associació veïnal, la planten en meitat de la plaça i comencen la classe diària. El Badr, un madrileny de 15 anys i pares marroquins, s’asseu a la cadira i es disposa a ser, un dia més, model per als seus amics.

L’Alexis li tapa el cos amb una manta de barberia, treu una maquineta de tallar i l’hi deixa a l’Ilyas, el més petit del grup. Un madrileny d’arrels magribines que només té 14 anys i que potser va ser l’iniciador d’aquesta activitat solidària i altruista que han posat de moda aquests joves de San Cristóbal: «Jo volia aprendre a tallar els cabells per poder treballar quan tingui l’edat i guanyar diners. Vaig mirar alguns tutorials de Youtube, però al final li vaig demanar ajuda a l’Alexis i ell me’n va començar a ensenyar», explica l’Ilyas mentre intenta fer un efecte degradat als cabells del Badr.

A uns metres, el Reda i el Musta, uns altres dos nois hispanomarroquins de 15 anys, observen amb atenció i fan allar l’indigent que ens llança improperis gratuïts. Que no obeeix, però modera el o de veu. Els nois demostren tenir una maduresa impròpia per a la seva edat. Les circumstàncies obliguen; la vida al barri no és fàcil. El que és fàcil és caure en qüestions tèrboles, com entrar en una banda o començar a vendre droga. Aquests nois, no obstant, han optat per apartar-se d’aquest camí i posar-se a cursar una una d’FP de perruqueria al carrer.

Acadèmia del carrer

Així és la universitat del carrer. A San Cristóbal de los Ángeles, potser el barri més deprimit de Madrid, aquest tipus d’iniciatives són cada cop més recurrents. Una veïna anomenada Tania ens les resumeix: «Els dimarts hi ha una classe gratuïta d’acroioga que s’omple. Per aquí dalt [assenyala un punt del barri] hi ha una zona on hi ha noies que ensenyen ball. I al parc [assenyala una altra zona amb el dit], s’ajunten nois per ensenyar cal·listènia [un tipus de gimnàstica que es practica a l’aire lliure], també de forma desinteressada».

Però els més populars, en els últims temps, són els barbers. Tot va començar amb l’Alexis, que també talla els cabells des dels 16 anys: «En realitat vaig començar amb 15 i mirant tutorials de Youtube. Amb el temps en vaig anar aprenent i des dels 16 m’hi dedico. Ara estudio batxillerat al matí i treballo en una perruqueria del barri a la tarda». I en les seves estones lliures, ensenya gratis a qui li interessi tallar els cabells.

Així van començar aquestes classes improvisades de perruqueria. Al carrer, les estones que l’Alexis tenia lliure i els nois es podien reunir fora del seu horari lectiu. Al principi va ser l’Ilyas, però amb el temps «s’hi han anat interessant més xavals i ara estic ensenyant a cinc o sis persones. Un ja treballa en una perruqueria». Les tarifes de l’Alexis per impartir aquestes classes són de zero euros. Ho fa de forma totalment desinteressada.

¿Per què al carrer? «Perquè no teníem lloc on fer-ho. Ara sí que ens cedeixen algun espai a Cinesia [un edifici municipal utilitzat per a les iniciatives veïnals], però al carrer ens veu la gent i així, si hi ha algun noi que en vol aprendre, pot venir», assenyala l’Alexis. Solen posar-se a tallar els cabells al migdia, després de les classes, perquè la llum natural ho permet. Però de vegades toca fer la classe a deshora. Tant és; l’improvisat alumnat respon igual. Si fa fred, s’abriguen. Si falta llum, ells mateixos s’acosten amb la llanterna del mòbil per il·luminar.

L’Alexis posa tot el material: «Aquesta maleta amb estris està valorada en uns 400 euros. Només la màquina en costa 150. Jo abans tallava els cabells amb una de cable, però ara m’he comprat aquesta sense fil per poder tallar els cabells al carrer i ensenyar qui ho vulgui», diu. La seva improvisada acadèmia de perruqueria té cada vegada més adeptes; va començar a finals de l’any passat i en només dos mesos ja ha aconseguit reunir un nombrós grup de joves del barri. I va pujant.

«No és tan dolent com sembla»

«El barri és xungo. Si no ets d’aquí i no et coneixen, pots tenir problemes. Aquí hi ha gent que no en té ni per menjar. Quan no hi ha menjar, ets capaç de fer qualsevol cosa», sentencia l’Ilyas als 14 anys, mentre repassa el contorn de les patilles del Badr. Alguns dels seus amics no comparteixen aquesta visió de San Cristóbal: «No és tan complicat. No és fàcil, però no és tan dolent com sembla. El problema és que aquí els mitjans de comunicació només venen quan passen coses dolentes», resumeix amb precisió.

Llavors recorden que les últimes vegades que han vist càmeres per aquí va ser per un crim: «Hi havia un indigent amb problemes mentals. Com aquest», assenyala el Musta qui ens insulta des d’un banc. I prossegueix: «Era un noi ghanès bastant conegut per aquí. Tenia una navalla i la policia el va abatre. Després van aparèixer mitjans pel barri per explicar que el noi havia intentat punxar els policies. Però els testimonis havien vist que no era veritat i per això van protestar i li van intentar treure el micro al reporter».

Entre vies de tren i carreteres

La definició que el diccionari dona a la paraula gueto, «barri o suburbi on viuen persones marginades per la resta de la societat», és la que més s’acosta a San Cristóbal de los Ángeles. Un suburbi perifèric del sud de Madrid, encaixonat entre vies del tren i carreteres, amb la taxa més alta d’immigració (per sobre del 32%, quan la resta de Madrid amb prou feines supera el 14%) i delinqüència, tot i que aquest últim punt no està ratificat amb dades, ja que el Govern madrileny no les publica per districte i li passa la pilota al Ministeri d’Interior, que tampoc elabora aquest rànquing.

Per contra, el barri també té una de les rendes per càpita més baixes de tota la capital d’Espanya. Segons un estudi de Bankinter del 2019, el districte de Villaverde-San Cristóbal ocupa la posició 52 dels 54 districtes madrilenys d’aquesta classificació. La seva renda bruta mitjana era de 22.823 euros a l’any. Per sota només la superen Pavones i Puente de Vallecas. Molt lluny dels 91.154 euros del més ric, el districte Salamanca-Goya. San Cristóbal és sempre a la cua. I caldera vella, bony o forat.

«Els veïns del carrer San Dalmacio de San Cristóbal de los Ángeles, situat a Villaverde, viuen atemorits per dos blocs de narcopisos i la constant violència. Ja els vam donar veu el desembre de l’any passat perquè estaven farts de baralles, tràfic de droga, robatoris i incendis que tenien lloc a prop de les seves vivendes. Aquests individus es passegen pel barri amb armes al seu aire, es barallen, diàriament ve gent a comprar droga i pateixen constants amenaces», explicaven des de Telemadrid l’últim cop que van entrar amb les càmeres a San Cristóbal per fer un reportatge. Era l’abril i la cosa no sembla haver millorat gaire des d’aleshores.

Bandes llatines

La qüestió del narcotràfic continua sent el gran maldecap dels veïns, que ja s’han manifestat diverses vegades perquè l’Administració faci alguna cosa contra els narcopisos del barri. «És una sortida habitual per qui no té res», remata un veí, sense donar gaires més explicacions. I a les problemàtiques habituals dels barris pobres s’afegeix la de les bandes llatines, que ha sigut el que més successos ha generat els últims temps.

L’any va arrencar amb un d’aquests episodis. L’1 de gener, la policia va practicar una desena de detencions entre membres d’una banda llatina, acusats d’haver assassinat un noi de 19 anys d’una banda rival clavant-li cinc punyalades al tòrax. Un crim que semblava una venjança per un altre que havia tingut lloc l’any abans al mateix districte.

La presència d’aquestes bandes és una de les grans xacres del barri. Al districte hi ha una guerra oberta entre els Trinitarios i la DDP, i cada banda es fa notar a la seva zona. L’Alexis i l’Ilyas li tallen els cabells al Badr en la foscor de la plaça. L’equip d’EL PERIÓDICO DE ESPAÑA amb càmeres i focus per il·luminar els retrats. El Musta i el Reda ens ajuden a aguantar els llums. La brillantor atrau sis nois dominicans menors d’edat, que es congreguen al voltant nostre i comencen a fer comentaris burletes i riure’s dels aprenents de barber.

Cap s’immuta, tot i que la tensió és evident. Els quinquis apugen el to. S’acosten cada cop més. La situació es fa insostenible. Però uns quants nois del grup d’aprenentatge de perruqueria són els que demostren una maduresa impròpia i els contesten sense aixecar massa la veu: «Almenys estem aprenent a fer alguna cosa per treballar i no ens fiquem en merders». Al final, els de la banda llatina veuen que no pescaran cap baralla i marxen quan un dona l’ordre.

Ningú sap res

Després preguntem als nois si aquests estan relacionats amb els successius crims que hi ha hagut durant els últims mesos al districte. Però contesten que no ho saben. Perquè no són uns xivatos i perquè no els interessen les qüestions relacionades amb aquestes bandes: «No sé per què els diuen bandes llatines, si hi ha espanyols, marroquins, romanesos i de tot arreu», és el màxim que encerten a dir.

Fora d’això, es mantenen al marge. Sí que hi ha un dominicà del barri que és un referent per a tots aquests nois. Però no pertany a cap banda, sinó a un equip de futbol. Es diu Peter Federico i és l’atacant més prometedor del planter del Reial Madrid. «Hem jugat moltes vegades amb ell a futbol, és molt bo i treballa molt», coincideixen tots.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Ja és de nit a San Cristóbal de los Ángeles. Els nois haurien d’estar sopant a casa, tot i que les hores passen ràpid entre lliçons de perruqueria. En el grup hi ha alguns nois amb vocació de barber i, fins i tot, citen noms de famosos perruquers nord-americans que creen tendència i són el seu exemple a seguir. D’altres tenen clar que no s’hi dedicaran, però consideren que el saber no fa nosa. O, en qualsevol cas, no tanta com traficar amb drogues. De noies no n’hi ha... de moment. Però serien benvingudes. Aquí no es discrimina per cap motiu. Ni raça, ni sexe.

Nosaltres marxem del lloc entre els improperis de l’indigent, que sembla concentrat en nosaltres. Els nois el tornen a fer callar amb un parell de crits i segueixen a la seva.