Sis milions de diabètics s’han sentit «abandonats» durant la crisi sanitària

Gairebé sis milions d’espanyols que conviuen amb la diabetis s’han sentit desemparats durant aquests dos anys de pandèmia. Una sensació que continua present segons ha assegurat avui María José Salmerón, presidenta de la Federació d’Associacions de Castella-la Manxa (FEDICAM), membre de la Federació Espanyola de Diabetis (FEDE). La crisi sanitària continua generant una gran pressió assistencial en les consultes d’Atenció Primària i, directament, repercuteix en els pacients. «La gran majoria s’han sentit abandonats», insisteixen des de les associacions que representen els qui pateixen aquesta malaltia crònica i que comporta nombroses complicacions.

Segons publica aquest dilluns El Periódico de España, al costat de la Societat Espanyola del Dolor (SED) i el Grup de l’Observatori de l’Adherència al Tractament (OAT), FEDE ha cridat aquest dilluns l’atenció en roda de premsa sobre les dificultats que la covid-19 continua causant entre els pacients amb malalties cròniques que, a Espanya, suposen, aproximadament, 20.000.0000 de persones. En la trobada, es va indicar que el dolor crònic afecta un 17% de persones al nostre país; a més, en 4 de cada 10 casos, no s’ha tractat adequadament.

Gran pressió assistencial

La pandèmia continua generant una gran pressió assistencial en les consultes d’Atenció Primària. A la pràctica, això suposa, d’entrada, que els pacients trobin moltes limitacions per continuar amb les seves revisions presencials en els centres de salut, va indicar María José Salmerón, des de l’entitat castellanomanxega. A més, va remarcar, l’assistència telefònica, d’una banda, no és de vegades una alternativa viable i, per l’altra, no és sempre la més adequada per a persones amb diabetis tipus 2, els quals necessiten un seguiment presencial i també ajustos freqüents en el seu tractament i alimentació.

Una altra conseqüència és la reducció de la formació diabetològica que necessiten els pacients per al correcte maneig de la seva patologia, per part del personal sanitari. Aquesta falta de control està afectant també l’adherència al tractament a curt, mitjà i llarg termini. Abans de la pandèmia, el percentatge de pacients amb diabetis que era seguia el seu tractament farmacològic era del 54%. Ara, la falta de seguiment està provocant que aquesta xifra es redueixi dràsticament.

Sobre les complicacions associades a la malaltia, tot i que existeix més coneixement en relació amb les malalties cardiovasculars, l’edema macular o el peu diabètic, d’altres, com és el cas del dolor crònic, no compten amb la mateixa visibilitat, asseguren des de FEDE. Les dades demostren que entre el 28% i el 49% dels pacients amb diabetis pateix neuropatia diabètica, que en el 50% dels casos s’acompanya de dolor.

Conseqüències emocionals

Aquest dolor pot a més tenir també conseqüències emocionals, i provocar, en molts pacients, depressió concomitant (28%) o ansietat (27%). En aquest sentit, Víctor Mayoral, president de la Societat Espanyola del Dolor (SED) ha destacat que «la prevenció és crucial, ja que el dolor crònic pot ser molt incapacitant i no només afecta funcionalment els pacients que el pateixen, sinó que també repercutirà sobre el seu entorn familiar, laboral i social».

Notícies relacionades

Un de cada tres menors catalans pateixen sobrepès o obesitat

"El que més impacta és la seva baixa autoestima"

Però, a més, els experts han destacat l’alt impacte econòmic de la malaltia: la càrrega d’aquesta malaltia suposa el 8,2% del total del pressupost sanitari, cosa que implica 5.809 milions d’euros a l’any, dels quals els 2.143 són, precisament, deguts a les dificultats afegides. Els pacients demanen accés a sistemes de monitoratge, programes formatius, les últimes novetats terapèutiques, atenció especialitzada i medicaments orals, independentment del lloc de residència i del tipus de diabetis que tinguin.

Espanya, és el cinquè país d’Europa amb més persones amb diabetis tipus 2 –el tipus més comú de diabetis– tan sols per darrere d’Alemanya, Rússia, Turquia i Itàlia. Entre altres reivindicacions, les associacions de pacients demanen que totes les persones que viuen amb aquesta patologia tinguin accés al millor tractament i puguin fer-ho de manera equitativa.