Pobles amb ocupació a la Catalunya rural, però sense habitants

Ramon Cos viu amb la seva mare octogenària a la Mora. Són els dos únics habitants permanents de la colla de cases de pedra que conformen el poble, on no hi va haver aigua corrent fins als anys 70. Pels seus carrers emmudits, on només se sent el vent, despunta el rastre borrós de temps millors. Aquí, un vell cartell de l’oficina de telèfons; allà, un gravat a la llinda d’una casa de 1892. «Em fa molta pena que el poble s’hagi buidat», diu Cos davant la bassa on recull aigua per als seus camps de cereals, adornant les seves paraules amb un català esquitxat de girs medievals. «Quan jo era petit totes les cases eren plenes. Es treballava en l’agricultura i les famílies havien de fer torns per enfornar el pa, però es vivia en harmonia».

La Mora és un dels cinc pobles del municipi de Granyanella, situat a mig camí entre Tàrrega i Cervera. Entre tots, només tenen 145 habitants empadronats, quatre vegades menys que a principis del segle XX. Va ser mig segle després quan l’èxode va començar a agafar forma, propulsat per la mecanització de l’agricultura i l’aposta pel monocultiu de cereal, que amb prou feines necessita mà d’obra. Avui cap d’aquests pobles té fibra òptica ni gas natural. Tampoc ambulatori, flecani tan sols un bar. Per no tenir, no tenen ni mossèn. El de la Mora només ve per festa major o quan algun dels veïns torna al poble per criar malves on va néixer.

Falta de vivenda

«És molt difícil aixecar això», admet l’alcalde Jordi Portí davant els vells pupitres recuperats de les tres escoles que va arribar a tenir el municipi, totes tancades fa dècades. Avui s’exhibeixen a l’ajuntament per honrar la història d’aquests pobles que es resisteixen a morir. «Un dels problemes principals que tenim per atraure gent és la falta de vivenda. Ens sobren cases buides, però els propietaris no les volen vendre ni llogar. Se les guarden pel que pugui passar i prefereixen tenir-les tancades a exposar-se a un lloguer problemàtic», diu l’alcalde de Junts, que fa menys d’un any que està en el càrrec.

L’escassetat de vivenda és un problema generalitzat de la Catalunya despoblada. Les lleis urbanístiques no es van fer pensant en els seus pobles, sinó en els grans nuclis urbans i de costa. «Un poble de la Catalunya rural té les mateixes restriccions urbanístiques que Salou o Lloret de Mar. ¿T’ho imagines? És una llosa enorme per al nostre desenvolupament», diu Jaume Gilabert, el coordinador d’Eines de Repoblament Rural, el ‘lobby’ d’alcaldes a què pertany també Granyanella. En la llei d’acompanyament dels últims Pressupostos de la Generalitat de Catalunya es van aixecar algunes restriccions, però queda feina per fer.

Recàrregues sobre l’IBI per a les cases buides

«Ens aniria de meravella tenir cases per als treballadors del polígon. Però no tenim oferta ni terreny per construir. Hauríem de reclassificar terres i això primer ha de passar per la Diputació de Lleida», explica Portí. Una de les opcions estudiades pels alcaldes consisteix a imposar recàrregues sobre l’Impost sobre Béns Immobles (IBI) als propietaris de les cases buides. Però en pobles com Granyanella és qüestionable que puguin ser efectives. Per una casa de quatre habitacions es paguen 22 euros anuals d’IBI. De manera que, tot i que s’imposés una recàrrega del 100%, la suma continuaria sent insignificant.

Notícies relacionades

El clima i el gènere

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

L’alcalde no es vol rendir. L’ajuntament sospesa com alternativa la compra de cases velles per rehabilitar-les i posar-les de lloguer, com estan fent altres micropobles. Però necessita diners, un bé escàs en els municipis més petits. El pressupost de Granyanella se’n va en coses com arreglar les recurrents fugues de les canonades, que tenen més de mig segle, o posar bancs al cementiri. Portí també es planteja sol·licitar fons europeus per instal·lar una planta fotovoltaica, que ajudaria amb l’enllumenat i serviria per generar nous incentius per a les empreses.

Però tot i així li quedaria un escull important per resoldre: la total absència de serveis. «Els joves busquen comoditat. Volen tenir el súper i el banc a prop de casa i aquí no tenim res d’això. S’ha d’agafar el cotxe per tot. Per això els joves prefereixen viure a Tàrrega, Cervera o Igualada», afirma l’alcalde. El seu malson recurrent és que algun dia no quedin llums encesos en aquests pobles ni cotxes aparcats als camins. «No volem pobles morts ni pobles fantasma. S’ha de fer alguna cosa i s’ha de fer ja».