Kieran McGrath: «L’Església espanyola té l’oportunitat d’aprendre dels errors d’Irlanda o els EUA»

¿El treball realitzat a Irlanda ha servit per donar una mica de pau a les víctimes? Sí, per descomptat. No és possible canviar el passat, però ha sigut molt important per a la seva reafirmació i la seva reivindicació. El papa Francesc va arribar a demanar perdó a les víctimes d’Irlanda. ¿Fins a quin punt això és important per als afectats? Per a la gent que tenia fe i l’ha mantingut era important que el Papa els demanés perdó. És molt trist perquè moltes víctimes són persones religioses i tenen desil·lusió amb l’Església. Senten que els han robat no només la infància, sinó també la fe. ¿Quines seqüeles a llarg termini deixen aquests abusos en les víctimes? Pateixen un trauma, molts dubtes sobre la culpabilitat, falta de confiança, un impacte molt fort respecte a la sexualitat... i si l’abusador és membre d’un orde religiós, hi ha un extra. L’abús comès per un sacerdot s’assembla bastant al que es produeix dins de l’àmbit familiar. Si el teu agressor és un estrany, no hi ha connexió... És clar que és blanc o negre, entre un dolent i un bo. El capellà és gairebé com de la família, perquè freqüentment els sacerdots que abusen són amics dels pares de la víctima o persones amb influència i de confiança. L’impacte quan la persona és així és molt més nociu que quan es tracta d’un desconegut. I també per a les persones de fe, ser víctimes d’un capellà, que se suposava que era una bona persona, era molt desil·lusionant. ¿Creu que la magnitud del problema dels abusos sexuals en l’entorn de l’Església podria ser a Espanya similar al sofert a Irlanda, on un informe parla de més de 25.000 víctimes? El més probable és que la magnitud sigui semblant perquè són cultures similars. Hi deu haver moltes víctimes per sortir, que seran ja adults, ja que aquí l’Església en el passat també era molt poderosa. ¿Com creu que hauria de procedir l’Església espanyola? A Irlanda, els errors de l’Església van ser exactament els mateixos que en altres països, com als Estats Units. L’error fonamental era tenir una actitud defensiva i molt poc cooperativa, i no cuidar les víctimes. Per exemple, als Estat Units, en lloc de buscar ajuda d’especialistes en aquesta àrea, l’Església va buscar advocats per protegir els seus béns. Al final, irònicament, va perdre molts diners. A més, van intentar protegir la reputació i, irònicament també, la caiguda de la seva reputació ha sigut enorme». Exactament el mateix va passar a Irlanda. En aquest moment l’Església irlandesa ha pagat milions en indemnitzacions i la seva reputació està molt danyada. Ara mateix a Irlanda hi ha ordes religiosos que gairebé estan en fallida per això. El fenomen no és exclusiu de l’Església, perquè, per exemple, la BBC va tenir els mateixos errors en el cas del presentador Jimmy Savile. Crec que en aquest moment l’Església espanyola té l’oportunitat d’aprendre dels errors de la d’Irlanda o dels Estats Units. Però la gran lliçó de la història és que la gent no n’aprèn i és probable que l’Església espanyola també cometi els mateixos errors amb una actitud defensiva. ¿Com valora la proposta del Congrés dels Diputats de crear una comissió d’investigació independent? A Irlanda es va crear una comissió d’investigació judicial independent per examinar els abusos comesos i entendre la seva dinàmica. Va ser molt important obrir aquest procés. Això sí, ha de ser independent i no formada per polítics amb els seus prejudicis. Cal evitar que la formin tant gent que sigui molt pròxima a l’Església com persones que hi siguin molt hostils. És necessari un equilibri, amb persones amb una ment oberta. ¿Què li sembla que hi hagi partits polítics que s’hagin posicionat en contra de la comissió? No té sentit. A Espanya tenim la tradició de la Guerra Civil de «millor no preguntar, el passat és el passat i hem d’oblidar i començar de zero», però això és un error, especialment quan hi ha persones que estan patint i no han tingut reconeixement. ¿Quins efectes té per a una víctima denunciar aquests fets? En general l’impacte és molt positiu, és molt terapèutic. A Irlanda va ser molt important que s’escoltessin les seves històries i que els diguessin que els creien, i fins i tot que s’escriguessin en un informe oficial de l’Estat. ¿I com ajuda la resta de víctimes que n’hi hagi unes quantes que s’atreveixin a denunciar aquests actes? ¿Té un efecte crida? En general les víctimes són més valentes i tenen més confiança quan veuen altres persones que denuncien els abusos que han patit per dir «jo també, ‘me too’». Però també hi ha casos als jutjats, on hi ha molt conflicte, l’impacte dels quals és negatiu i provoca que d’altres diguin «ho sento, però jo no». Per això tenir un fòrum i un procés per indemnitzar sense aquest ambient del jutjat és molt més positiu. L’Arquebisbat de València ha posat èmfasi que el problema dels abusos sexuals no és només de l’Església sinó de tota la societat. ¿Per què considerem que és tan rellevant abordar de manera significativa el que ha passat dins l’Església? És cert que l’Església no té el monopoli quant a abusos sexuals, però l’abús en el context religiós té els seus propis aspectes especials. L’Església assumeix un estatus molt alt de moralitat, per això el seu deure és més alt, precisament perquè s’assumeix que té un missatge de moralitat. A més, la societat hi diposita molta confiança.