Antoni Milian, ‘pare’ de la llei per a les persones sense llar: «D’aquí a dos anys no hi hauria d’haver ningú al carrer»

¿Com entra un catedràtic en contacte amb les persones sense sostre?

El tema social sempre m’havia preocupat, però em vaig quedar una mica atrapat al món universitari. No va ser fins a finals dels 90 quan vaig pensar que havia de fer alguna cosa i em vaig acostar a la comunitat de Sant Egidi. De la meva edat érem unes set o vuit persones i ens van proposar que una nit a la setmana anéssim a trobar persones que vivien al carrer, un parell d’hores. Portàvem uns termos grans, els repartíem la sopa i estàvem una estona amb ells, els servíem i parlàvem una mica amb ells. Ho vaig fer entre 2003 i 2010, més o menys.

¿Allà es va adonar que calia anar més enllà de la solidaritat? 

Vaig veure que aquesta era situació era inadmissible i que s’hi havia de fer alguna cosa. Per sort hi ha molta gent solidària, però la solidaritat ajuda però no reverteix la situació, i això s’havia de revertir. 

I va connectar els seus dos mons, el del voluntariat i el docent...

Encara no. Va ser anys més tard. Veient un programa del Mikimoto que buscava catalans pel món. En un programa estaven en una república exsoviètica, no recordo quina, i es veia gent que dormia sota d’unes tuberies en un país totalment congelat i persones que hi anaven a riure-se’n. Em vaig quedar impressionat i vaig pensar que s’hauria de fer un conveni europeu per protegir aquestes persones. I a partir d’aquí, vaig pensar, «ostres, el que hauríem de fer és una llei aquí».

I va posar fil a l’agulla.

Vaig començar a pensar què hauria de contenir una norma que protegís aquestes persones i que erradiqués aquesta situació. Transitòriament millorar la seva situació i alhora fer que s’extingís el sensellarisme més crònic. No hem volgut fer una llei sobre la vivenda si no portar les persones excloses de la vivenda cap a aquesta. 

¿Per on comença?

Poso al servei d’aquesta situació els meus coneixements jurídics. Em vaig adonar que les persones sense llar estan òrfenes d’una llei que es proposi emancipar-les i m’hi vaig posar. Me’n vaig anar a veure totes les entitats del sector per plantejar-los-ho i va tenir molt bona acollida. Després vaig convidar altres professors de Dret per anar redactant el text, amb reunions constants amb les entitats, i a inicis del 2021 ja teníem un text tancat i ens vam plantejar el pas següent. ¿Com portar-lo al Parlament?

Van optar per la via de la proposició de llei.

-Sí. Volíem que se’n responsabilitzessin els polítics que ens representen. Convèncer-los que aquest text valia la pena tramitar-lo.

¿Va ser tan fàcil convèncer-los com a les entitats?

És un tema a què és difícil dir que no.

I arriben al 25 de gener, dia en què la proposició es registra amb el recolzament de tots els partits (menys VOX). ¿Ara què?

Els tràmits parlamentaris són llargs. Amb voluntat, el 2023 podria estar aprovada i entrar en vigor. Això és realitzable. Fins i tot el desembre del 2022, si s’afanyessin molt.

Una vegada aprovada, el treball serà vetllar perquè s’apliqui...

Exacte. És una llei molt ambiciosa. El primer és aprovar-la, però després han d’aplicar-la. De moltes lleis se n’aplica un percentatge molt petit.

Però insisteixen en què es tracta d’una llei aplicable. Redactada colze a colze amb els professionals que estan al carrer diàriament, no escrita des d’un despatx.

Sí, a més el que proposem són mesures que no són cares, sobretot en la primera fase, que és establir un espai residencial digne, que pot ser des d’un alberg a una pensió. Es tracta que tothom que està al carrer pugui tenir un sostre. Si s’utilitza una pensió o alberg ha de tenir un mínim de condicions. A aquesta primera fase li donem un marge de dos anys, temps en què això es podria portar a terme. Però no és una foto fixa. Hi ha d’haver un itinerari en què vagin desapareixent els espais que no siguin vivenda per anar passant a vivendes. Això ja sí que té un cost més elevat, però té un gran retorn social. A més, no partim de zero. Ja existeixen aquests recursos, només que cal ampliar-los. És una llei que es pot implementar; és un text realista. Un text que exigeix, però realista. Només han de tenir la voluntat política d’aplicar-la.

¿Podria elevar-se a escala estatal?

L’Estat no hi té competències, però les comunitats autònomes s’hi poden inspirar. Nosaltres encantats.

¿Quan podrà ser visible el seu impacte?

Nosaltres parlem de dos anys per a la primera fase. D’aquí a dos anys tota la gent que involuntàriament dorm al carrer ja no ho farà. Creiem que és realitzable. I que d’aquí a dos anys es visualitzarà. La segona fase és passar d’allà a una vivenda. 

Una altra funció important que comporta només plantejar la llei és també obrir el debat. Sensibilitzar la resta de la ciutadania.

Sí. Jo faria una crida a la ciutadania que no aparti la mirada. Que els mirin, que són persones. Jo me’n sento deutor. A mi aquesta relació m’ha fet créixer. Crec que hauríem d’acabar amb els prejudicis. Són persones, a més, molt solidàries. De vegades quan repartíem la sopa i veien que en quedava poca no n’agafaven més perquè sabien que després anàvem a buscar altres persones.

Quanta generositat...

Recordo que hi havia una persona que tenia un bony al coll i mentre nosaltres pensàvem què hi podíem fer, els seus propis companys el van portar a l’hospital. Se’ns van avançar ells a nosaltres. Un dia vam arribem allà, no hi era, vam preguntar per ell i ens van dir que l’havien portat a l’hospital.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Una lliçó brutal.

He après moltes coses d’ells. Moltes. El primer que es constata quan es té contacte amb la gent del carrer és que no hi estan perquè volen. Molta gent es pensa que està al carrer perquè volen, i no és així. A més, els anys que vaig fer aquest servei mai em vaig sentir incomodat per aquestes persones. De vegades tenim aprensió a aquestes persones i hauríem de tenir una altra mirada.