Crim d’Elx: Ni un llibre ni un videojoc converteixen el teu fill en un assassí

És igual l’edat que tingui el vostre fill, si veieu que moltes vegades se surt amb la seva i no compleix el que li esteu dient podeu començar a sospitar que hi ha un problema de comportament. «Les estratègies que utilitzen els xavals són diverses: negociar, mentir, manipular o enfadar-se», explica Francisco Castaño, pare de dos joves, professor de secundària i autor de ‘La mejor versión de tu hijo’ (Plataforma Actual). «El problema –remarca el divulgador– és que molts pares s’obsessionen amb la idea de criar fills feliços i acaben accedint a tots els seus desitjos i capricis, deslliurant-los de qualsevol obstacle que tinguin en la vida. A mesura que el nen creix, les seves demandes van en augment». La psicopedagoga Pastor, que treballa en una organització no governamental d’ajuda a la infància, insisteix que una constant actitud reptadora per part dels menors és també un senyal d’alarma, el mateix que tenir poca empatia (no posar-se al lloc dels altres). Sucumbir a la sobreprotecció i no establir –i fer complir– normes clares és, conclouen tots dos, l’arrel de molts problemes.

«Els videojocs no tenen el poder de convertir-te en un assassí», sentencia Pastor, farta que l’entreteniment digital sigui sinònim de violència i aïllament. «¿Per què es parla tant de si el nen d’Elx tenia addicció digital i no de com és possible que accedeixi a una arma amb tanta facilitat?, es pregunta. «Un videojoc, un llibre o un mòbil no et fan addicte ni violent. Si passa una cosa així és, entre molts altres motius, pel mal ús que se’n fa», explica l’especialista, que insta els pares i les mares a supervisar tot el contingut ‘online’ a què accedeixen els seus fills. I, sobretot, a posar límits horaris. «Hi ha nanos de 4t de primària que es passen sis hores connectats. És una barbaritat, el còctel perfecte per a l’addicció», explica després de posar èmfasi en l’exemple que han de donar els progenitors. «El que no podem fer és dir als nostres fills que no estiguin tant temps amb el mòbil i nosaltres tenir-lo sobre la taula mentre mengem». 

Molt senzill: «Quan vegeu que la situació us supera», argumenta Pastor. «No hi ha un llistat de 5, 10 o 15 raons que us portin a la consulta d’un especialista. Vosaltres, com a pare i mare, sabeu la situació que viviu a casa i podeuintuir si teniu un problema. Si viviu amb un estrès constant i entre crits i bronques podeu començar a sospitar. El mateix que quan us veieu incapaços de reconduir la situació», afegeix Castaño, que recomana fer-ho al més aviat possible, tot i que el nen només tingui 3, 4 o 5 anys. «Hi ha por de fer aquest pas. Molts pensen que el nen ja madurarà amb el temps i que les contrarietats desapareixen soles. El nen creix, sí. Però els problemes creixen amb ell», adverteix. Conscient de les llacunes que té la sanitat pública en la salut mental (especialment en la infantil i juvenil), Castillo demana més mitjans perquè les famílies amb problemes puguin anar amb facilitat a un psicòleg i/o psiquiatre. «Ara mateix, això és una cosa que depèn del vostre compte corrent. És injust», critica.

«No es pot generalitzar, i cada cas és un món, però és evident que, en el succés d’Elx, hi ha d’haver anomalies prèvies en el noi», assegura María Angustias Oliveras, especialista en psiquiatria legal. «Sempre intervenen factors de tota mena: biològics, psíquics i socials, que són els que finalment fan que es hi hagi tragèdies com aquesta», explica en una entrevista amb el diari Información, que pertany, a Prensa Ibérica, editora d’EL PERIÓDICO. «Tots ens preguntem què ha pogut passar en la tragèdia d’Elx, però el que hem de preguntar-nos és què va passar amb aquest nen en la seva infància. ¿Ja hi havia indicis? La prevenció és fonamental. S’ha de conscienciar, sensibilitzar i demanar recursos a les autoritats polítiques i socials», reclama Mercedes Bermejo, psicòloga i directora de l’editorial Sentir (col·lecció de llibres infantils per ajudar les famílies a abordar diferents problemes emocionals). La psicopedagoga Pastor explica que és el professional qui ha de dictaminar si el nostre fill té un problema exclusivament de comportament i conducta (i necessita tractament psicològic, que, moltes vegades i sobretot en el cas dels nens més petits, va dirigit als pares) o hi ha un problema d’una altra índole, «com pot ser un trastorn desafiador o límit de la personalitat». En conclusió, s’ha d’estar molt pendents de la salut mental. «Anar a un psicòleg hauria d’estar tan normalitzat com anar a la consulta del pediatre perquè al xaval li fa mal un peu. No obstant, continua sent un tabú», afegeix.

«Els pares i les mares no tenim drets, tenim responsabilitats», sentencia l’autor de ‘La mejor versión de tu hijo’. La criança i l’educació és «un treball llarg, dur, car i difícil». No obstant, «ens han venut que hem de ser superpares, supermares i tenir superfills i superfilles», afegeix després de pregar als pares que no es comparin amb altres progenitors i que tampoc comparin els seus fills ni els posin pressió per aconseguir coses. L’especialista insisteix en la responsabilitat, però demana no culpabilitzar els pares i les mares davant qualsevol problema que tinguin els seus fills. «Els pares i les mares no ho fem malament. No som psicòlegs ni psiquiatres, així que ho fem com bonament podem», assenyala. Bermejo, directora del centre Psicólogos Pozuelo, opina que els pares i les mares són els grans incompresos d’una època en què tenir fills és més difícil. «Tenim hiperexigència en tot, en l’estètica, en la tecnologia, a la feina, a casa... Estem saturats i estressats. ¿Tenim temps per poder ajupir-nos, mirar els nostres fills i empatitzar-hi? Els seus desitjos són capricis i està bé concedir-los molt de tant en tant. Però ¿què passa amb les seves necessitats? Aquestes sí que s’han de cobrir», diu Bermejo, que demana als progenitors fugir de la culpa. «La culpa ens bloqueja i només ens porta al victimisme. El focus s’ha de posar en les insitituciones i no tant en les famílies. la que està fallant és la societat, no tant nosaltres».

«Si el vostre fill té un disgust i plora, no li digueu que deixi de plorar. Acompanyeu-lo i estigueu amb ell. Si el vostre fill s’enfada perquè l’obligueu a fer una cosa que no vol fer, no li digueu que no s’enfadi. Que s’enfadi. No eviteu al vostre fill les emocions que no li agraden perquè són la vida mateixa», afirma Castaño, que llança un missatge d’optimisme i assegura que qualsevol situació, per més problemàtica que sigui, es pot reconduir amb ajuda professional. Gran defensora de la infància i la joventut actual, la psicopedagoga Pastor assegura que els adolescents del segle XXI «no són pitjors ni més ganduls» que en altres generacions. Són, simplement, adolescents.