La hiperpaternitat: un problema més de l’educació del segle XXI

El macrobrot de Mallorca després del sarau dels viatges de fi de curs confirma que la hiperpaternitat (fenomen importat dels EUA) té els seus tentacles perfectament estesos a Espanya. ¿Per què? ¿En quin moment els pares i mares es van convertir en helicòpters que no deixen de sobrevolar sobre els seus fills i filles? ¿Per què nens i nenes s’han convertit en intocables semideus per adorar i hiperprotegir? 

«Cada vegada tenim menys fills i els tenim més tard, això converteix els nens i nenes en éssers preuats, un bé escàs, un signe d’estatus, un reflex dels pares. La criança, una cosa natural i instintiva, s’ha professionalitzat i planifiquem al mil·límetre la vida dels fills», respon la periodista i autora Eva Millet, una de les divulgadores que més ha estudiat el fenomen de la hiperpaternitat.

«Mai com fins ara hem estat tan dedicats als fills. L’actual entorn, amb una immensa oferta educativa i d’oci per a la infància, t’empeny a convertir-te en una hipermare. Hi ha pressió social per a això. Tots som una mica hiperpares perquè és una cosa que es contagia», explica l’especialista, autora d’‘Hiperpaternidad’ i ‘Hiperniños’ (Plataforma Actual) i de la novel·la infantil ‘La última sirena’ (B de Block).

El periodista Hodding Carter va sentenciar que «només dos llegats duradors podem deixar als nostres fills: les arrels i les ales». La generació actual de mares i pares ofereixen mil llegats materials als fills: cursos d’idiomes, tallers per desenvolupar la creativitat, classes de piano, viatges a Lapònia, cursets de submarinisme, festes d’aniversaris inoblidables... L’únic que no ofereixen és el més necessari: el llegat immaterial que suposen les ales per volar.

La psicòloga nord-americana Madeline Levine, una altra experta en la paternitat helicòpter, alerta del perill de criar nens que pensen que tenen dret a tot, encara que no hagin mogut un dit per aconseguir-ho. «Des que neixen, els transmeten que la Lluna i les estrelles giren al voltant seu. L’autocomplaença excessiva és una de les conseqüències d’aquesta atenció desmesurada cap a la prole».

Mares que persegueixen els fills amb el bocata del berenar per tot el parc, pares que corden les sabatilles a les filles de 10 anys, nens a qui se serveix un Cola-cao i esperen que algú els hi remeni, pares que acompanyen els fills universitaris a la revisió d’un examen... «Estem criant una generació d’inútils, gent que en l’edat adulta no serà capaç de solucionar un conflicte per petit que sigui. Els pares i mares del segle XXI ens obsessionem amb la felicitat dels nostres fills i filles. Però la felicitat no és absència de frustració. Els nostres fills s’han de frustrar perquè la vida és llum i també ombra i el sofriment forma part de la vida. Però ¿què fem? Evitar-los qualsevol indici de sofriment», explica Elisa López, psicòloga infantil i responsable de la web www.10enconducta.

La hiperpaternitat, continua la psicòloga, és un estil de comportament dels pares cap als fills que els porta, d’una banda, a ser exigents i perfeccionistes en la seva educació i, d’altra banda, tendeix a la sobreprotecció. Els progenitors, carregats de bona intenció, es converteixen en «secretàries que porten l’agenda dels fills, xòfers que els traslladen d’una activitat a una altra, professors de recolzament amb els deures a casa i entrenadors esportius».

La pandèmia i el duríssim confinament de l’any passat van demostrar que els nens, nenes i adolescents són més forts del que pensem. La joventut ha sigut disciplinada i ha contribuït a fer que el curs acadèmic hagi sigut un èxit davant la covid. Aquesta responsabilitat, no obstant, ha saltat pels aires en qüestió de mesos. El capítol de Mallorca –amb pares al·legant l’‘habeas corpus’ i movent cel, mar i terra per portar de tornada uns adolescents que havien de guardar quarantena preventiva a l’illa– confirma que els pares i mares continuen sent els «sol·lícits majordoms dels seus fills», en paraules de Millet. 

Parlar en plural («ens han suspès l’examen»), criticar constantment els professors i posar en dubte la seva autoritat, fer coses que el teu fill és capaç de fer perfectament sol, carregar-li sempre la motxilla a la sortida del col·le i organitzar un viatge a Lapònia en lloc de passar les vacances a la platja armats amb una galleda i una pala són alguns símptomes clars d’hiperpaternitat. També ho és no parar de preguntar-los coses. ¿Vols anar al llit?, ¿què vols sopar?, ¿vas a la dutxa? Eva Millet n’ofereix un altre exemple –també real– molt pitjor. «Si el nano es troba malament, preguntar-li si vol Dalsy (medecina infantil)». «Els nens són molt intel·ligents però hi ha coses que encara no estan capacitats per decidir», insisteix. 

La divulgadora recorda com Jo Frost, la cèlebre ‘supernanny’ anglesa, recomana als pares que en lloc de preguntar tant als fills es limitin a dir: «És hora de banyar-se i posar-se el pijama. Després, el sopar i a dormir». Millet conclou que no es tracta de l’ordeno i mano de fa dècades però, mal que els pesi a alguns, la família és un sistema jeràrquic i l’autoritat dels pares i mares és necessària.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

També és necessari que els pares, de tant en tant, baixin de l’helicòpter en el qual han pujat per sobrevolar per sobre dels seus pollets. «Permetre que els nens puguin jugar sols, o que vagin a l’escola sols, és important. La necessitat d’estar sempre vigilats impedeix que els menors puguin viure experiències necessàries, desenvolupar la seva curiositat i descobrir coses que els ajudaran a créixer i superar reptes», descriu la mestra Mar Romera al seu manual ‘La familia, la primera escuela de las emociones’. «La sobreprotecció desenvolupa inutilitat», conclou.

Aspirar a la perfecció només pot provocar frustració. Com bé recorda el mestre i pedagog Gregorio Luri a ‘Elogio de las familias sensatamente imperfectas’ (Ariel), «no existeixen els pares perfectes, existeixen els bons pares». I els bons pares són imperfectes. Com la mare de David Trueba, que, segons confessa al llibre ‘Ganarse la vida’ (Nuevos Cuadernos Anagrama), mai va oferir «carinyo aclaparador» als seus vuit fills sinó una cosa infinitament millor: calidesa.