L’obesitat és un factor de risc per patir covid greu

L’obesitat és un dels factors que influeixen que la covid-19 pugui desenvolupar-se de manera greu. Un grup de científics espanyols ha descobert els mecanismes implicats en aquesta relació i proposa un biomarcador, a través d’una anàlisi de sang, que pot detectar aquest risc.

La investigació, encapçalada pel Centre d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Obesitat i Nutrició (Ciberobn), se centra en el teixit adipós visceral de pacients amb obesitat i al gen ACE2, que, a més de funcionar com a porta d’entrada del virus SARS-CoV-2, està implicat en els processos inflamatoris del cos.

Entre altres centres, ha participat en aquest projecte l’Institut d’investigació biomèdica de Girona (IdIBGi).

Una persona amb excés de pes «sol» tenir el gen ACE2 menys expressat en el teixit adipós i, a l’infectar-se, aquests nivells disminueixen encara més, cosa que pot fer que sigui més susceptible a la tempesta de citocines amb què l’organisme respon en ocasions davant el coronavirus i que agreuja la malaltia.

Marques químiques

Així ho explica a Efe Ana Belén Crujeiras, investigadora del Ciberobn en l’Institut d’Investigació Sanitària de Santiago de Compostel·la (IDIS) i líder de la investigació.

L’equip es va centrar en les anomenades marques de metilació, un mecanisme epigenètic fonamental en la regulació de l’expressió dels gens i de com funcionen.

Aquest mecanisme consisteix en unes marques químiques que s’afegeixen a l’ADN en resposta a factors com l’ambient, la dieta, l’activitat física, l’exposició a tòxics o l’estat psicològic.

Si l’ADN ha sigut descrit com el «llibre de vida, format per una gran successió de lletres combinades, Crujeiras explica que les marques de metilació serien l’ortografia.

Una coma al lloc exacte fa que l’organisme funcioni correctament, però en un lloc equivocat pot fer que la frase canviï de significat i donar lloc al desenvolupament de malalties.

Mutacions genètiques

L’interessant d’aquestes marques de metilació –diu– és que, a diferència de les mutacions genètiques, es poden revertir, per exemple, al passar d’una mala dieta a una altra de saludable.

L’equip va estudiar el ACE2 en el teixit adipós de pacients amb obesitat i en altres amb normopès, per comprovar que en els primers aquest tenia «nivells elevats d’aquestes marques de metilació».

Els pacients que van ser tractats per perdre pes amb una dieta cetogènica molt baixa en calories o amb una altra baixa en calories equilibrada van presentar després nivells de marques de metilació similars a les persones amb un pes adequat.

El ACE2 està implicat en els processos inflamatoris del cos i, quan està molt activat, desencadena mecanismes antiinflamatoris que exerceixen una acció protectora en l’organisme.

No obstant, quan un gen té elevades marques de metilació, com passa amb l’ACE2 en les persones amb excés de pes, en general la seva expressió disminueix, detalla Crujeiras.

Una persona amb obesitat es troba en un estat inflamatori crònic de baix grau i, si a més l’acció del gen ACE2 està disminuïda, farà que la inflamació sigui més gran després de la infecció per covid-19.

Biomarcador

Crujeiras assenyala que aquesta possibilitat es «correlaciona perfectament amb els resultats observats en el teixit adipós visceral» i la seva implicació en el desenvolupament d’altres malalties relacionades amb l’obesitat com la cardiovascular, la diabetis i el càncer.

Notícies relacionades

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

Jutjar la violència de gènere penalitza la promoció judicial

«L’experta indica que les marques de metilació podrien ser un biomarcador per conèixer el risc d’una persona amb obesitat a patir covid-19 severa, ja que el mateix patró observat en el teixit adipós s’ha vist en els leucòcits i es pot detectar amb una mostra mínimament invasiva de sang.

L’estudi s’ha realitzat en col·laboració, entre d’altres, amb els Instituts d’investigació biomèdica de Màlaga (IBIMA) i de Girona (IdIBGi); l’Institut d’Investigació de les Illes Balears (IdIsBa); el Lucio Lascaray i Bioaraba de Vitoria; l’Institut d’Investigació Sanitària de la Universitat de Navarra (IdisNA) i el Centre d’Investigació d’Endocrinologia i Nutrició de la Universitat de Valladolid.