Shon Faye: «La transfòbia és un pensament feixista»

¿Per què, com diu vostè, «l’alliberament de les persones trans milloraria les vides de tot el món en la nostra societat»?

Perquè les coses que millorarien la vida de les persones trans –un dels grups més marginats i vulnerables socialment, tot i que no l’únic– millorarien també la vida de la societat en general. Parlo de l’accés a la vivenda, d’una absència de violència, del dret a una autonomia corporal, de l’accés als sistemes sanitaris. En el fons, el sistema de gènere no només perjudica les persones trans, sinó les dones en general, les persones LGTBI i fins i tot els homes, que es veuen obligats a reprimir un munt de coses.

Vostè insisteix que no vol caure en llocs comuns. Per exemple, prefereix no entrar en el debat de si és just o no que les dones trans competeixin contra dones cisgènere (dones amb una identitat de gènere que concorda amb el sexe assignat al néixer). ¿És aquest debat, ara tan en boca de tothom, una pèrdua de temps de veritat?

L’esport d’elit i com hi encaixen les persones trans és un tema que afecta un nombre ínfim de persones. Vaig preferir centrar el debat en els problemes reals que afecten les persones trans, que en gairebé la seva totalitat mai participaran en l’esport d’elit. I per això parlo molt del treball sexual, perquè la indústria sexual és un dels ocupadors més grans de les persones trans. Un nombre immens de persones trans passen per aquesta indústria en algun moment [gairebé el 50% de les persones trans han exercit en algun moment la prostitució, segons l’estudi ‘Transexualidad en España: Análisis de la realidad social y factores psicosociales asociados’, realitzada per la Universitat de Màlaga el 2012]. Els mitjans, que majoritàriament estan compostos per persones cisgènere, només parlen de les seves neurosis i pors com els lavabos, els vestidors i els esports d’elit. Volia centrar-me en els problemes que de veritat afecten la comunitat trans, com la vivenda, el treball, el benestar, la precarietat.

Diu que la pobresa i el sensellarisme són dues qüestions trans. ¿De quina manera?

Les persones trans es veuen afectades d’una forma desproporcionada per la pobresa i el sensellarisme [tenen fins al doble d’atur que la població general, segons l’informe ‘A broken bargain of transgender workers’, del 2014]. Una cosa que està passant ara és que les persones trans surten de l’armari a una edat cada vegada més primerenca, una cosa que d’una banda és bona però que d’una altra significa que, al ser sovint rebutjades per les famílies i comunitats, es queden al carrer abans. I el sensellarisme és una cosa que es pot enquistar en la vida d’una persona si comença a edats molt primerenques. A mi m’agrada molt tornar al moviment LGTBI de Nova York, als 70, amb les revoltes de Stonewall i el treball de Marsha P. Johnson i Sylvia Ribera. Totes dues eren persones que sortien dels estàndards de gènere i van posar molt el focus a acollir totes aquestes persones que es quedaven als marges. Allà les comunitats LGTBI van començar a treballar per donar llar a aquestes persones, a cuidar-se entre elles. Al final la vivenda és un tema molt important dins de la problemàtica trans, però es toca molt poc perquè qui ocupa les posicions de poder dins els mitjans o les organitzacions LGTBI sol ser gent com jo, privilegiada, de classe mitjana; gent que no percep aquesta precarietat.

¿Per què és un error parlar de cossos equivocats al referir-se a persones trans?

Em sembla una metàfora molt malintencionada. Entenc que és una manera d’explicar la disfòria de gènere [l’ansietat que senten les persones amb una identitat de gènere que difereix del sexe assignat al néixer] a gent que mai l’ha sentit. No obstant, no em sembla una metàfora vàlida. Primer, perquè no crec en això d’un cervell de dona en un cos d’home. Segon, perquè és una cosa molt més complexa. Sí que entenc que [la disfòria] és una cosa que afecta les persones trans, una emoció molt potent que ens fa patir molt, i per això al llibre utilitzo la idea de desamor, que et trenquen el cor. Com quan acabes una relació sentimental i aquesta persona se’n va però se’t queda aquest dol per aquesta vida que imaginaves que tindries i que veus que se t’esfuma davant els ulls. Crec que això s’acosta més a descriure el que és la disfòria de gènere: aquesta sensació que hi ha una vida que podries estar vivint però que d’alguna manera t’és impossible viure. I penso que, si tenim tantes persones trans expressant aquest sofriment, potser les hem de creure sense haver d’entendre exactament què estan sentint i recolzar-les sense la necessitat que tot ens quedi claríssim. 

¿Per què la lluita de les persones trans és també una lluita de classes?

Quan jo treballava com a periodista ho feia per a mitjans d’esquerres on moltes vegades et trobaves gent que deia que el tema trans no era política social, sinó polítiques identitàries, individualistes. I aquí el que jo intento fer és defensar que les persones trans, en tant que treballadores en la seva gran majoria precaritzades dins d’aquest sistema, formen part de qualsevol tipus de demanda o reivindicació socialista o de millora de la societat. Fins que no entenguem que l’alliberament de les persones trans –que sempre han necessitat l’esquerra i han estat presents en les seves manifestacions i reivindicacions– està englobada en un alliberament de la classe treballadora en general, no sortirem d’aquí.

Per això també diu que no hi pot haver alliberament trans sota el paraigua del capitalisme.

Evidentment, de la mateixa manera que crec que tampoc les dones poden ser veritablement lliures sota el paraigua del capitalisme, perquè és un sistema que explota molta gent per al benefici de molt pocs. Vivim en un sistema totalment insostenible, que està destrossant el planeta, mentre uns quants, una elit minúscula, pasta una riquesa cada vegada més obscena. Dit això, que cregui que no hi haurà un alliberament total sota el capitalisme no significa que no cregui que podem fer moltíssimes coses ara per millorar les condicions de vida de les persones trans i de molta més gent en general. Per exemple, en forma de vivenda pública, d’assistència legal, de sistemes de salut.

Sorprèn que existeixi transfòbia dins del moviment feminista i LGTBI. ¿A què es deu?

La veritat és que és molt injust i trist que, des de l’esquerra, les persones trans patim aquest rebuig. És esperable que vingui de la dreta, però trobar-nos-ho en el nostre propi costat i des del mateix feminisme és molt descoratjador. Haurien de ser les mateixes persones que es consideren d’esquerres les que plantin cara a aquesta transfòbia. I això en el fons és el que intento fer al llibre: donar a les persones cisgènere informació per plantar cara a la transfòbia. Nosaltres, les persones trans, ja estem esgotades, els toca a les persones cis fer aquesta feina. És molt important tenir en compte que el pensament trànsfob és un pensament essencialment feixista.

¿Què li sembla la llei trans d’Espanya?

Al Regne Unit vam passar per una cosa similar amb una proposta de llei que bàsicament pretenia despatologitzar les persones trans i que tinguessin dret a autodeterminar el seu sexe sense un procés mèdic. Desgraciadament, al Regne Unit la llei no es va aprovar com a Espanya. Pel que tinc entès, a Espanya aquesta proposta de llei, abans de ser aprovada, va suscitar tot un debat en què molta gent es va veure legitimada a donar curs a opinions plenes de prejudicis. I no obstant, la idea de deslligar la transició del procés mèdic [la llei transespanyola permet queuna persona pot canviar el nom i sexe al DNI només amb la seva voluntat, sense necessitat d’informes mèdics i anys d’hormonació] és una cosa molt positiva perquè ve d’una època en què es considerava que les persones trans eren malaltes mentals. Espero que, ara que a Espanya la llei ha sigut aprovada, aquest debat mori, una vegada que es vegi que cap de les prediccions pessimistes es compleix. A més, crec que aquesta llei o aquest tipus d’iniciatives obren el debat de per què l’Estat ha d’assignar-nos un sexe i per què ha d’estar reflectit en la nostra documentació personal. ¿Per què el nostre sexe biològic no és una cosa que parlem només amb el nostre metge? En la nostra documentació no s’estableix una raça legal o un color de cabells legal.

Malgrat l’augment de l’homofòbia i la transfòbia, som en un moment en què hi ha més representació LGTBI que mai. ¿No és paradoxal?

Les dues coses van de la mà. Una visibilitat més gran és una cosa positiva, però d’altra banda comporta un augment de represàlies, com una resposta reaccionària a aquest augment de visibilitat, que vol reprimir-la i tornar-la a l’armari. Crec que és una cosa una mica inevitable. Ara hi ha moltes marques que s’aprofiten de l’estrebada LGTBI i utilitzen moltes persones del col·lectiu a les seves campanyes, i crec que si empenys i fomentes aquesta visibilitat has d’assumir la responsabilitat de protegir aquestes persones de les represàlies que poden patir. 

Notícies relacionades

El Govern desbloqueja la llei trans i reconeixerà l’autodeterminació de gènere

Mil persones trans han canviat el nom a la targeta sanitària catalana

Preocupa que en països com França, per exemple, part del moviment LGTBI recolzi polítics com Le Pen. 

És important recordar que pertànyer a una minoria no t’eximeix d’alinear-te amb el poder hegemònic, ja que això et dona un estatus i una protecció que no tindries altrament. Per desgràcia ser membre del col·lectiu LGTBI no t’eximeix de determinades tendències polítiques, és una cosa que vam veure a França amb Le Pen, als Estats Units o el Regne Unit. Per això parlo tant al llibre de temes com la immigració, perquè és important recordar que moltes vegades les persones que formen part de plataformes que lluiten pels drets LGTBI solen ser gent blanca, de classe mitjana, privilegiada. No tinc una resposta sobre què fer amb això. Només puc dir que s’ha de mantenir una conversa sobre això per continuar avançant perquè la teva identitat sexual no sempre estarà alineada amb la teva ideologia política. Ser homosexual o trans és només una faceta de la teva identitat que es veu travessada per moltes altres coses, com la classe o la raça, i potser en aquest sentit pesi més el fet de ser blanc, amb papers i de classe mitjana que qualsevol altra cosa.