Josep Maria Esquirol: «La filosofia hauria de ser part de la formació dels metges»

¿Què pot aprendre un metge d’un filòsof?

La filosofia remet una acció fonamental, que és la de pensar. Pensar sorgeix com un intent d’orientar la vida. Pensem perquè necessitem orientar-nos. Necessitem, d’alguna manera, construir la nostra vida i donar-li forma, i trobar coses que valguin la pena i tinguin sentit. Pensar és una manera de cuidar-nos: el pensament pot ser una empara, ja que l’empara no només té a veure amb les estructures materials, sinó també amb les paraules. Així, també les paraules poden ser cuidadores i curatives. 

¿I què passa quan no hi ha prou paraules per expressar alguna cosa?

Que, d’alguna manera, la intempèrie s’incrementa. L’ésser humà està en una certa situació d’intempèrie, de falta d’empara –és una situació de base, una cosa sempre latent. Per això els gestos més fonamentals tenen a veure amb l’empara. ‘Fem casa’ per disminuir la intempèrie, i, com et deia, ‘fem casa’ també amb les paraules. Quan no hi ha prou empara, prou consol, s’incrementa el malestar: l’inhòspit de la situació. Potser això tingui relació amb l’aparició del que se solen dir malalties mentals. En molts casos, es tracta de situacions molt difícils de definir: persones que senten i expressen més desemparament, tristesa, por, apatia, desesperança... Com si l’horitzó es tanqués, o com si la força o l’ànim vital disminuís de manera massa duradora –la depressió-. L’increment de la intempèrie es tradueix en malestar i aquest malestar de vegades es manifesta en forma de malaltia.¿Però les paraules no poden ser també destructives?

Crec que, quan són genuïnes, no. La paraula genuïna fa la funció de casa: ens acompanya, ens abriga, ens fa bé. Això es posa especialment de manifest amb les paraules cordials, és a dir, les que surten del cor, del més profund de tu mateix, i que estan dirigides a cuidar l’altre. Són respectuoses, sinceres. Així doncs, aquestes paraules, les més genuïnes, no poden ser violentes. Les paraules violentes només tenen la forma superficial de la paraula, però en el fons són instruments per fer mal. Són simulacres de paraules, moguts per la indiferència, la fredor o, en alguns casos, per objectius estratègics inconfessables.

¿Aquesta pandèmia ha posat encara més de manifest com de malament ens sentim?

Tant en la vida personal com en la col·lectiva hi ha esdeveniments que són com una espècie de sotrac, com un ‘xoc’, i que provoquen un punt d’inflexió en la manera de relacionar-nos amb les coses i amb un mateix. Pot ser que aquesta pandèmia tingui alguna cosa d’això, tot i que jo no soc gaire bon analista de l’actualitat. La pandèmia ha disminuït el contacte amb els altres, i això augmenta les ganes de tenir relacions més intenses. El contacte ens fa bé. La presència de l’altre, la seva paraula, la seva sensibilitat, són un regal que ens fa bé.

¿Als metges els faria falta més formació humanística i, en concret, filosòfica?

La medicina, que és l’art de cuidar, es beneficia de diverses disciplines científiques –la química, la biologia, la física...-. La filosofia no és exactament una disciplina més: és un intent de pensar la situació humana i les experiències més determinants de la nostra existència. El resultat d’aquest esforç pot portar a tenir una mirada més àmplia i profunda sobre la condició humana.

I aquesta mirada pot ser beneficiosa per als metges.

Estic segur que tant la reflexió filosòfica com aquesta mirada més àmplia i profunda serien coses molt beneficioses per a la formació de metges, infermeres, treballadors socials, psicòlegs... Tots aquests professionals atenen a persones, i precisament a persones amb més dificultats del normal. La reflexió filosòfica, ben feta, ajuda a acompanyar millor. Tant de bo hi hagués una bona formació filosòfica en facultats de medicina.

Però en els últims anys la universitat ha arraconat la filosofia i humanitats.

Sí, això està passant, cosa que no vol dir que estigui bé. La cultura occidental està cada vegada més entregada a una ideologia tecnocientificista superficial i a la fugida cap a davant d’un productivisme clarament excessiu i prematur. En aquesta fugida, que és evasiva perquè és obvi que les coses no estan anant bé –allà tenim la crisi ecològica, per exemple-, fins i tot en les persones que viuen en la societat del benestar batega un malestar de fons. Part d’aquest malestar té a veure amb la força vital de la cultura. La nostra cultura és decadent i, malgrat les aparences, no té horitzó de futur. És evasiva i irresponsable. La desaparició progressiva de les humanitats als currículums de l’ESO i del batxillerat té a veure amb aquesta irresponsabilitat. I amb aquesta falta de confiança que la vida de les persones pugui ser orientada sapiencialment. 

La seva es denomina filosofia de la proximitat. ¿Com la defineix?

Els llibres que he escrit en els últims anys intenten articular una comprensió de l’humà, una antropologia filosòfica. I, sí, m’ha semblat oportú anomenar-la filosofia de la proximitat. Hi ha diverses raons. Procuro, sobretot, donar força al concret i menys a l’abstracte. Les persones i les coses; les experiències fonamentals de l’existència i les accions principals. Un altre motiu pel qual parlo de «proximitat» és perquè dono prioritat al llenguatge col·loquial per sobre del més academicista, precisament perquè el primer és més a prop de la vida mateixa. Un altre motiu té a veure amb el fet que entenc que pensar no consisteix a dominar i digerir, sinó a aproximar-se una mica al més profund. Aquest moviment d’aproximació és infinit, i demana repetir-se una vegada i una altra. Passa gairebé igual amb el moviment d’aproximació a les persones, gràcies al qual anem aconseguint tractar al tu com a proïsme. Així, tornem a l’inici: pensar és també una cura, un aproximar-te a les persones i a les qüestions de fons: aquestes que mai respondràs –per exemple, ¿quin sentit té la vida?- però l’aproximació del qual ja comporta un cert efecte beneficiós.

El concepte de resistència íntima està lligat a aquesta filosofia.

És el títol que he posat a un dels meus llibres. «Resistència» és una paraula que utilitzo per indicar la posició davant les forces nihilitzadores que ens erosionen, que ens porten cap al no-res, com per exemple, el pas del temps, un tema clàssic. Però hi ha moviments nihilitzadors de caràcter social, com ho està sent ara mateix el consumisme, que s’ho carrega tot, fins i tot a nosaltres mateixos. 

Notícies relacionades

Josep Maria Esquirol: «No ens hem de preparar per al futur, hem de ‘fer’ el futur»

La pandèmia de la salut mental

¿Falta silenci en aquesta societat?

La nostra és una societat massa accelerada i, alhora, massa plena, molt atapeïda. Això no va bé, no és gens saludable. De la mateixa manera que davant l’acceleració convé fer les coses no tan ràpides –procurar més calma, més paciència, més serenitat-, el mateix s’ha de fer amb tot el que està massa atapeït. El parc al matí, la contemplació de l’horitzó, la lectura poètica... ens oxigenen l’ànima. El silenci de la paraula amiga. Més que del camí del silenci, prefereixo parlar del silenci del camí.