Arriben a Barcelona els primers refugiats ucraïnesos: «Ja no podem tornar a casa»

«Aquí no hi tenim res, no coneixem ningú: esperem que ens puguin donar algun lloc on menjar, on dormir», explica Kolesnikov, de 27 anys, que ha viatjat amb la seva nòvia, els seus pares i el seu germà de 19 anys. Ha recorregut set països diferents durant quatre dies fugint de la guerra. La família va decidir escapar-se dijous al matí mateix, quan van veure els primers bombardejos sobre la ciutat. «Vam tardar tres hores a fer les maletes, agafar la nostra roba i ficar-la al cotxe. Vam omplir el dipòsit i vam decidir sortir cap a Europa sense saber fins on arribaríem», explica el noi, abatut.

La primera fugida el 2014

Però aquesta no és la primera vegada que la família Kolesnikov ha de fugir de casa. El 2014 ja es van escapar de Xakhtarsk, la ciutat on havien nascut i crescut. Està ubicada a l’est del país, a la regió del Donbass, on les forces militars russes van començar els combats per adherir-se aquesta regió fa més de vuit anys. Allà van veure els primers bombardejos, combats i míssils que avui són presents a tot el país. «El 2014 els meus pares no volien marxar d’Ucraïna, però no podíem seguir a la guerra, així que ens vam traslladar a una altra ciutat, a l’oest del país, on ens sentíem més segurs», explica el noi. Era la localitat de Vinnitsia. Allà la família va poder tornar a refer-se. La mare va treballar d’esteticista en una botiga on feia la manicura i el pare com a fuster fabricant mobles. Els pares assenteixen amb un somriure quan el fill tradueix la vida que fa menys d’una setmana els han tornat a prendre.

Notícies relacionades

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

El cribratge neonatal topa amb la desigualtat territorial

Aquest dijous passat, els pares van tornar a veure el mateix panorama, havia tornat la guerra de la qual creien haver-se escapat i no van dubtar a fer les maletes. «No ens ha costat tant fer el pas d’anar-nos-en com a la resta de la gent, a diferència d’ells, nosaltres ja fa temps que no tenim casa, que no tenim res. La nostra vida ja la vam deixar al Donbass fa vuit anys, no deixem res darrere nostre», segueix el fill. A les vuit del matí deixaven el país, però també molts familiars. Per exemple, els avis, que continuen vivint al Donbass. A la mare se li enterboleixen els ulls amb llàgrimes. «No poden aguantar una travessia com aquesta, intentem parlar amb ells diàriament, de moment estan bé», la tranquil·litza el fill menor, el Mikita, de 19 anys. Tampoc hi ha els pares de la nòvia del Maksim, que va decidir afegir-se al viatge. «Ells no han pogut venir amb nosaltres perquè s’han de fer càrrec dels meus avis: no poden caminar i els necessiten perquè els cuidin. Tant de bo això s’acabi i tot torni a la normalitat», explica la noia a través del traductor del telèfon mòbil. «Ara nosaltres som la seva família», diu la mare.

Enrere deixen una ruta de quatre dies, que van començar a Vinnitsia. «Crec que vam ser dels primers a sortir perquè, a les vuit del matí, la carretera estava molt buida. Després ja van començar les cues i les retencions, però com nosaltres n’hi ha moltíssims», assegura el Maksim. Primer van creuar per Moldàvia, després van travessar Romania. D’allà van recórrer Hongria, Àustria, Suïssa i França. «Hem anat fent parades per menjar i anar al lavabo, però dormim al cotxe», explica el Maksim clarament cansat. Els treballadors del SAIER els han orientat perquè demanin un allotjament a través del consolat, que els haurà de portar fins als albergs que ha habilitat la Generalitat. També tenen previst demanar una entrevista amb la policia perquè acceptin la seva sol·licitud d’asil. ¿I per què Barcelona? «Espanya és el lloc d’Europa que està més lluny de Rússia i de la guerra. Patim per la nostra vida i aquest és el lloc més segur per a nosaltres».