Ucraïnesos de Catalunya obren un corredor per anar al front i rescatar refugiats

Davant l’estació de metro Pompeu Fabra, a Badalona, Serhí i Paolo Ctrigakov esperen asseguts en un banc que arribi la furgoneta que els portarà a Ucraïna. El silenci entre els dos germans és absolut i el Serhí es limita a fumar un cigarret rere l’altre. No parlen espanyol ni anglès, fa dos mesos que van arribar a Espanya per treballar però l’esclat de la guerra els ha empès a tornar a casa. «No ens podem quedar de braços plegats veient com ataquen el nostre país, hem de defensar el nostre territori», diu el Paolo utilitzant una aplicació del mòbil per traduir. El Serhí té tres fills a Ucraïna. El més petit té 3 anys, el més gran, 10. Vivien a l’est del país, a la ciutat de Khàrkiv. Diumenge la seva dona va moure cel i terra per fugir de les bombes i arribar a Polònia. De moment són a Khmelnitski, una ciutat a l’oest d’Ucraïna a 200 quilòmetres de la frontera europea.

Pares de família

El Serhí i el Paolo no són els únics ucraïnesos que han decidit anar a combatre al front. Igor Razumeiko i Ivan Veprik, dos pares de família establerts a Catalunya, van fer el pas diumenge passat. El primer ha tancat el bar que regenta a la Seu d’Urgell, on ha deixat la seva dona i la seva filla menor d’edat. El segon també té tres fills a Barcelona, que estudien a l’escola ucraïnesa. La directora del centre els acomiadava plorant. «No vull ni pensar el que pot passar, tinc por de tot. No puc ni explicar-te la por que tinc, només confio que són forts i tornaran a casa», diu Natàlia Mazurenko, la dona de l’Igor. Abans de creuar la frontera, l’Ivan i l’Igor explicaven a aquest diari el seu desig de defensar la integritat territorial del país ajudant les milícies ucraïneses. Avui, el seu mòbil deixa de donar senyal. «Ens han dit que ja són als voltants de Kíev armats i preparats. Que està tot destrossat, que les bombes no paren, que les carreteres són impracticables i que hi ha gent de tot el món combatent», explica Mazurenko.

«El meu desig és poder arribar fins a Polònia, retrobar-me amb la meva família, saber que estan bé, ajudar-los a escapar i llavors entrar en la guerra», prossegueix el Serhí, que a Badalona es troba completament atrapat. El seu germà assenteix amb el cap. Estan disposats a fer el camí contrari a l’exili. «És la primera vegada que agafo una arma, que vaig a la guerra», diu el Serhí. ¿No teniu por de morir, no esteu més segurs aquí? «No tenim por, esperem que no ens passi res. Déu ens ajudarà, estem en el bàndol dels bons. Jo vull la pau, però toca defensar el nostre territori», insisteix el Serhí.

Recol·lecta solidària

Notícies relacionades

VÍDEO | Un míssil cau sobre un edifici oficial a Khàrkiv, la segona ciutat d’Ucraïna

Rússia es llança a l’assalt de les grans ciutats

Cap a les nou de la nit els recull Andrí Krasnostup, un ucraïnès que també viu a Badalona i que tampoc es volia quedar de braços plegats després d’haver esclatat la guerra. Ha aconseguit un parell de furgonetes i les ha omplert fins a dalt de material humanitari per transportar-lo fins a la frontera amb Polònia. «Biberons, sacs de dormir, menjar en conserva, medicaments...», diu. El seu és un de les desenes de vehicles que estan portant el que la comunitat ucraïnesa ha recollit a les esglésies, escoles i centres cívics de tot el país fins a Polònia. «Els homes i dones que traslladem a l’anada ens ajuden per pagar la gasolina i els costos del transport. Quan arribem a la frontera i descarreguem tot el material recollirem nens i dones que són a Polònia per acollir-los a Catalunya», diu. Té previst portar un grup de set nens que s’han quedat orfes després d’un atac de les bombes russes. D’altres, són familiars d’ucraïnesos a Catalunya que han aconseguit fugir del país.

Trasllat de nens refugiats

És el cas del net de Tatiana Panibratova, una fisioterapeuta que porta més de 10 anys a Bescanó (Gironès) i que dilluns al matí buscava desesperadament la manera de portar el nen des del Consolat d’Ucraïna a Barcelona. Es diu Artur i té sis anys. L’àvia no deixa de mirar el seu retrat a través de la pantalla del mòbil. «Ara és a Kíev amb el meu fill i la meva jove, però faré el que faci falta per portar-lo aquí, que pugui estar tranquil, que pugui jugar i estudiar com els altres nens, no als soterranis aguantant les bombes», defensa l’àvia. Els pares de l’Artur, el fill i la jove de la Tatiana, no volen marxar de la capital ucraïnesa. «El meu fill es nega a abandonar casa seva i la meva jove s’ha de cuidar dels seus pares que estan molt malalts, no poden ni caminar...», diu la Tatiana amb el cor encongit. «Ja fa molt dies que no dormo i tinc aquesta ansietat... només vull que el meu net sigui aquí amb mi i em deixi de fer mal el cor».