El nou currículum educatiu a Catalunya: «Es recuperarà la filosofia com a optativa i tecnologia serà comuna»

¿Per què ha cregut necessari publicar ara aquest llibre?

Coincideix amb els nous currículums, però ha sigut una casualitat. L’editor me’l va encarregar fa més de dos anys, abans que assumís el càrrec de subdirector d’Ordenació Curricular. Però amb la pandèmia em va ser impossible acabar-lo abans. És una reflexió d’un professor amb 42 anys de docència, amb experiència en direcció de centres i en formació de formadors. El llibre és l’opinió d’un professor, no la d’un càrrec d’Educació.

¿Quin és l’objectiu del llibre?

Com a docent, em vaig adonar que hi ha un distanciament important entre els joves i el que els volem ensenyar. Té poc significat per a ells i no hi veuen sentit. Aquest és el motiu principal de la reflexió i de plantejar-nos què podem fer davant aquesta realitat. No és un problema de Catalunya o d’Espanya, és un problema internacional. Un estudi fet als EUA amb 900.000 adolescents va detectar aquesta pèrdua progressiva de vinculació amb l’escola des de 4t o 5è de primària fins a 4t d’ESO. Hi ha un 30% d’alumnes que disfruten a l’institut, un 30% que el superen sense gaire vinculació i un 30% als quals no els interessa res del que passa a l’institut. És important perquè aquest 30% que no va bé en bona mesura l’abandonen o fracassen. Però el 30% del mig superen l’escola sense interès, sense disfrutar, fiquen a la motxilla aprenentatges però després la motxilla està buida perquè allò no ha significat res per a ells. Tenim un problema.

Quan a casa, en un entorn socioeconòmic i cultural, t’empenyen cap a estudiar i la universitat, tu ho fas i ho aconsegueixes, però això no vol dir que aprenguis. Allà parlem de superar els estudis, no d’aprenentatge. Quan a Finlàndia es pregunten què està passant de veritat amb l’aprenentatge, fins i tot tenint bons resultats, veuen que han de plantejar als alumnes problemàtiques reals, pròximes, perquè s’hi vinculin i vegin que els continguts tenen sentit.

Dedica un capítol a desglossar i analitzar les crítiques d’un sector del professorat al model competencial, a qui atribueixen una eliminació de continguts, del valor de la memòria, un regalar les notes, o fins i tot que darrere d’aquest model hi ha objectius neoliberals. ¿Quina és la que li fa més mal?

Com a professor, la que em fa més mal és que diguin que es menyspreen els continguts, que es tracta d’entretenir els infants, que anem a l’abisme cultural. Potser sí que anem a l’abisme cultural, però no per l’enfocament competencial, sinó pel distanciament de bona part dels alumnes en aquests moments. Hem d’entendre que el món ha canviat molt. El currículum s’ha d’adaptar a les necessitats de la societat. Quan parlem d’enfocaments competencials, busquem aprenentatges profunds i duradors que tenen en compte continguts amb un rigor superior al d’altres models.

Fa una ferma defensa de la memòria comprensiva en contraposició a la memòria repetitiva.

Forma part del corrent constructivista que diu que quan el que s’aprèn connecta amb les estructures cognitives és un aprenentatge significatiu, amb sentit. L’aprenentatge purament memorístic no connecta res del que aprens. Ets capaç de mantenir el record un temps però com que no ha connectat amb estructures prèvies, s’acaba oblidant. El que has estudiat et serveix per aprovar l’examen. Després ja no en recordes res. Quan el sector crític diu que injuriem la memòria, és fals. No injuriem la memòria, injuriem l’aprenentatge memorístic que obliga l’alumne a agafar apunts, remarcar, repetir, fer un esquema, perquè això vol dir que no és capaç de connectar amb el que ja sap.

Una de les idees potents del model és aconseguir que tots els alumnes tinguin èxit. ¿És el gran motor de canvi?

L’aula ha de ser un espai que doni resposta a tot l’alumnat present. Trobar la manera que el que cal aprendre tingui sentit per a l’alumne. Per exemple, si treballem l’Antàrtida, podem tenir un grup que en treballi les bases científiques, un altre que investigui com hi gira el Sol o la migració de les balenes blaves. Això està ple de continguts. ¿Per què no plantegem temàtiques obertes en què els alumnes puguin escollir l’àmbit que els interessa? I que després comparteixin amb la resta de classe el que han descobert. Per tant, que ho hagin d’exposar amb rigor, preparar-se l’exposició, documentar-la. Fixeu-vos que exigim no només coneixement, sinó capacitats de recerca d’informació, de processar, presentar la informació, de comunicar. Plantegem un enfocament rigorós i que capacita per a exigències que els joves tindran en el futur.

¿S’ha comprovat que aquest canvi suposa un compromís més gran per part de l’alumnat?

No hi ha persones que no vulguin aprendre. Ningú vol fracassar en els estudis. El que passa és que de vegades les propostes que reben estan molt allunyades dels seus interessos, tant en el què com en el com. Hi ha alumnes de 1r d’ESO per als quals estar asseguts prenent apunts davant del professor no encaixa en el seu univers. Però, en canvi, utilitzar un mòbil o una tauleta per trobar un document, treballar-lo amb un company i presentar-lo, té una capacitat de seducció molt superior. Amb aquestes metodologies que suposen la capacitat d’elecció de l’alumne aconseguim un grau d’implicació superior. Alguns no s’hi enganxaran perquè hi ha variables que no controlem des de l’escola, variables familiars, de salut mental.... L’escola no té solució per a això, tot i que pot intentar no agreujar aquestes situacions.

¿Aquest model pot perjudicar els alumnes més brillants acadèmicament?

Depèn del professor. Del grau d’exigència i del rigor que el professor els apliqui. Aquest enfocament el que permet és personalitzar. L’aula es descentralitza, no depèn d’un professor que explica per a tots, tot i que en ocasions ho faci. El professor es mou per l’aula. Ja no hi ha pupitres ordenats, sinó taules de treball. El professor va de taula en taula. Com que coneix els alumnes, sap el grau d’exigència que ha d’aplicar a cada alumne. El model no perjudicarà els més brillants si el professor és conscient que ha d’exigir més als alumnes amb més possibilitats.

Els nous currículums no seran aquest setembre d’obligat compliment. ¿No creu que això afavorirà l’existència de dos tipus d’escoles, la tradicional i la innovadora, i que això pot suposar el fracàs del model?

Està descrivint el que ja passa i el que passarà. Aquí trobem centres avançats que ja ho apliquen. I d’altres que encara segueixen amb la visió tradicional. Els currículums visibilitzen la possibilitat de transitar per nous itineraris. Nova Zelanda, Escòcia, el Quebec i Portugal ja treballen amb metodologies competencials. No anem en direcció oposada. Nosaltres no podem obligar els centres a transformar-se. Educació el que ha de fer és acompanyar els centres que volen canviar però no saben com fer-ho. Sense pressionar. És un currículum que si d’aquí 10 anys l’estem explotant al 100% haurem triomfat i s’haurà produït la transformació educativa de què parlem. Però no tinguem pressa perquè si tenim pressa potser tensarem els centres i veuran negativament una proposta que quan l’analitzin s’adonaran que és molt positiva.

Venim d’un moment molt delicat. No podem pressionar més els equips directius i el professorat. Estem forçats per la llei. Qui marca els terminis dels currículums és la Lomloe, que diu que al setembre se n’ha d’iniciar la implantació en els cursos imparells. I si no fas la teva part, entra en vigor el decret del ministeri.

¿Sense el rellotge de la Lomloe no haurien aplicat els currículums aquest curs?

És clar que no. Ho hauríem fet amb més temps. Ara no és el moment oportú. Els equips directius que estan en el camí de transformar ens ho diuen. Però no tenim opció, és el ministeri el que marca els terminis.

Alguns professors lamenten que no han tingut temps ni d’analitzar bé els currículums, ni de debatre’ls ni de participar. Alguns ni tenen encara els esborranys de batxillerat.

Tenen raó. Per elaborar un currículum hi hauria d’haver un procés coral. Però si rebem del ministeri el currículum de batxillerat el 12 de novembre i en dos mesos hem de fer el currículum de Catalunya, és impossible fer aquest debat. Però hem fet una cosa que no s’havia fet fins ara, amb bona intenció sense explicar-ho bé. Enviar esborranys, que eren això, esborranys, no el text consolidat. Està bé que s’enfadin, però poden fer propostes a l’esborrany perquè s’estan recollint i incorporant. Perquè som sensibles al que la comunitat digui. Era un esborrany, no el definitiu. Ara estem elaborant el segon esborrany.

¿Pot avançar canvis que s’hi introduiran?

No en diria canvis, en diria millores. Per exemple, a 4t d’ESO, filosofia es recuperarà com a optativa i tecnologia passarà d’optativa a ser matèria comuna. Però cal tenir en compte que el debat curricular no ha de ser sobre les hores que té cada matèria. I hi ha ‘lobbies’ molt potents que pressionen en defensa de les seves especialitats. Ho apunto al llibre.

Si conviuen aquests dos sistemes, es podrà donar el cas que les famílies triïn un centre tradicional o un d’innovador en funció del perfil dels fills.

A les famílies que elegeixin un centre tradicional els diria que es plantegin si els fills realment aprenen. Una cosa és tenir èxit a l’escola i una altra és aprendre. Aprendre és que allò que t’han ensenyat és profund i durador i que ho pots utilitzar fora de l’escola perquè dona sentit al teu entorn. Els centres innovadors no és que ho facin més fàcil, però són més oberts i hi caben més alumnes, en el sentit que són més inclusius. Volem centres en què càpiguen tots. I tots en trauran profit. No pensem que aquesta doble xarxa és una per als que van bé i una altra per als que no, perquè els que van bé ho faran bé en qualsevol lloc. La pregunta clau que a mi m’interessaria com a pare o mare és ¿aprenen? ¿hi ha divorci entre ells i l’escola? A batxillerat, ja pots veure el grau d’implicació que tenen amb les matèries o els exàmens. No podem seguir igual. Són joves que intel·lectualment poden ser potentíssims i ens limitem que memoritzin continguts per superar un examen i ja està.

Ara que venen les preinscripcions, ¿aquella família que tingui un fill poc motivat per estudiar faria bé a triar un centre alternatiu?

És clar. I ja ho fan. Les famílies, quan veuen que el seu fill pot tenir risc de fracàs en un centre tradicional, ràpidament busquen un centre on el fill tingui expectatives d’èxit. Les escoles innovadores, al ser més obertes, ofereixen unes expectatives d’èxit que les altres no donen. Si no aproves els exàmens, quatre suspensos i a repetir. En les innovadores, no és que no hi hagi exàmens, però hi ha altres maneres d’avaluar, veuen el procés, detecten les necessitats i busquen com suplir-les. Fan un seguiment molt més exhaustiu de l’aprenentatge dels alumnes. Hi ha molts alumnes que podrien tenir èxit amb un canvi d’enfocament. Per aquí tirem.

Defensa que el professor és central per a l’èxit del model competencial. ¿Està preparat per a aquest model?

Tenim un professorat bo i ben preparat. Molt preparat per al que fins ara se li ha demanat. Ara, amb els canvis socials dels últims 30 anys, se li demana més, un valor afegit, i que canviï la manera de transmetre l’aprenentatge.

¿Com s’han de preparar?

En primer lloc, no tenir pressa. Els canvis en educació no són d’un dia per l’altre. Es tracta d’obrir la teva assignatura a la realitat. El professor ha de veure com pot introduir situacions de l’entorn en la matèria, ampliant progressivament l’àmbit de la seva docència, no centrar-se només en la seva assignatura sinó en situacions reals de l’entorn i abordar continguts que li no són propis. Aquí és on la formació inicial hauria d’incidir més. I la formació continuada ha d’anar per aquí si volem que el model tingui èxit.

Però la formació que funciona de veritat és la que es fa al mateix centre. Quan el centre detecta les necessitats que té, es parla, es debat i es treballa entre docents. Una cosa és la formació individual que li interessi al professor, que en general és de continguts i metodologia. I una altra és la formació del centre, quan utilitza els docents per resoldre problemàtiques concretes del centre i avançar. Aquesta depèn dels equips directius i els claustres. Si els centres són capaços d’aprendre aquesta manera de funcionar, aniran avançant.

Parla de la importància de la formació no reglada (les extraescolars) com a complement a l’escola.

Hauríem de ser capaços com a societat d’articular aquest espai de manera que complementés el que s’aprèn a l’escola. Perquè l’aprenentatge és el que s’aprèn al llarg de la vida, però també a l’ample. I de manera articulada amb els centres, entitats de l’entorn i ajuntaments. I fer una oferta prou atractiva perquè la majoria de l’alumnat pugui implicar-s’hi. És veritat que pot ser que hi hagi alumnes que no vulguin, però és important que hi hagi oferta variada i flexible.

¿Si no hi ha diners per a la inclusiva com ho faran perquè n’hi hagi per a extraescolars per a tots?

Haurem de veure com s’ha de fer, amb entitats del tercer sector, ajuntaments. Arribar al màxim.

Els sectors crítics reclamen més recursos i menys ràtios.

Hi estic d’acord. Però ¿per fer què? ¿Per continuar fent el mateix? ¿Menys alumnes perquè el professor expliqui igual? Racionalitzem quin model volem i després destinem-hi recursos.

¿Quina previsió fa d’implantació del model competencial?

És difícil de quantificar. Els centres avançats s’hi sentiran còmodes. I una bona part de centres identificaran les oportunitats del sistema i voldran un acompanyament per fer el canvi. Allà haurà d’estar Educació. I hi haurà altres centres que no ho tindran clar.

Això no serà equitatiu pel que fa a l’alumnat, perquè en funció del tipus d’escola tindran unes oportunitats o unes altres.

Però això ja depèn dels centres, no del currículum. La pressió social, el mateix departament i la Inspecció han d’ajudar aquests centres a avançar. Dic ajudar, no supervisar. Els centres poden avançar si tenen els recursos per fer-ho i entenen el que se’ls demana. El que hem de fer ara és explicar bé el decret i acompanyar bé els centres. És possible que hi hagi centres reticents. Haurem d’incidir-hi.

¿Eliminaria les notes tradicionals?

L’aprenentatge no depèn de les notes, depèn de l’avaluació. Depèn de l’acompanyament que fa el docent, que és capaç d’identificar els aprenentatges, les dificultats i les necessitats d’un alumne i proporcionar-li estímuls i recursos perquè aprengui. Això és avaluació. I això no depèn d’una nota. La nota és un requeriment administratiu que ens obliguen a posar perquè l’alumne passi de curs o per certificar que ha passat una etapa. Però les notes no van lligades a l’aprenentatge. Nosaltres hem après coses després de l’escola i ningú ens les ha quantificat amb una nota. Per tant, les notes s’han de posar perquè l’Administració ho demana. En tot cas, hauríem de mesurar el grau d’aprenentatge que s’ha aconseguit amb aquest acompanyament. El sistema està molt impregnat de les notes. El que volem dir és que més enllà de la nota, el que és important és l’avaluació per a la millora dels aprenentatges.

Notícies relacionades

El nou currículum de secundària impulsa la formació professional bàsica

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

¿L’educació s’enfonsa?

¡I ara! L’educació té futur. Hem de ser optimistes i crec que ho aconseguirem.