EL 8-M
Llaç del Dia de la Dona: color, significat i origen
Aquesta peça s'ha convertit en tot un símbol de la lluita feminista
lazo-lila-mujer
Avui dia resulta impossible veure un llaç lila i no pensar en la lluita pels drets i la igualtat de les dones. Després de moltes vagues, reivindicacions i heroïnes que han deixat la pell per millorar la situació de totes, el llaç lila s’ha consolidat com a símbol de la lluita feminista.
Lluny queda aquell 2003 en què, per primera vegada, l’Ajuntament de Barcelona va penjar al balcó de la plaça de Sant Jaume el característic llaç. Llavors la gent es confonia: ¿què significa? ¿és en record de Floquet de Neu, que s’acaba de morir? Així ho recorda Carme Vidal, que en aquell moment treballava a la regidoria de dones i drets civils i actualment és tècnica de planificació de l’associació Tamaia, de dones contra la violència familiar. I és que fa 17 anys la immensa majoria de la població desconeixia què es pretenia reivindicar amb un llaç d’aquest color. Ara pocs ho ignoren, tot i que molts desconeguin d’on procedeix.
Els orígens
Ja el 1908, el lila va ser adoptat per les sufragistes angleses, amb el color blanc (que simbolitzava la puresa de la seva lluita) i el verd (que transmetia l’esperança de veure complertes les reivindicacions). L’elecció del lila s’inspirava en la noblesa anglesa. Més endavant, en la dècada de 1960, les dones socialistes van alçar la veu i van exigir els mateixos drets i oportunitats que els homes i, per fer-ho, van escollir el lila com a símbol del moviment feminista.
Seguint amb l’exemple, les sufragistes nord-americanes també van fer seu aquest color, i fins i tot el van utilitzar per a l’uniforme que van lluir en la marxa realitzada el 1978 a Washington en favor de l’aprovació de l’esmena per la igualtat de drets.
Una versió més poètica
Una altra versió de l’origen del llaç lila, una mica més poètica, és que el llaç i el seu color representen aquelles dones de principis del segle XX que van morir cremades a la fàbrica tèxtil Cotton New York, on treballaven, en un incendi provocat per l’amo de la companyia. Eren 129 dones costureres que s’havien declarat en vaga i es van veure atrapades pel foc. La llegenda diu que el fum que sortia de la fàbrica en flames era de color lila –per les teles amb què treballaven– i que podia apreciar-se des de quilòmetres de distància.
El 1975, l’ONU va declarar el 8 de març Dia Internacional de les Dones. Llavors, amb tot el que havia representat el llaç lila al llarg de la història feminista, es va acollir com a símbol de les dones i de la seva lluita diària per aconseguir el que els pertany.
Eina de visibilització
A més de ser un símbol inconfusible, la majoria dels ciutadans són conscients de la importància del llaç lila. «És molt necessari. No deixa de ser una eina de visibilització de la situació de les dones, de reivindicar el feminisme», comenta Andrea Caba, una estudiant a la porta de la seva facultat. «Els homes encara tenim tractes de favor i s’han d’acabar», afirma Roger Martí. «Portar-lo i que la gent el vegi demostra que continua existint una situació de desigualtat i que hem de lluitar perquè desaparegui», afegeix aquest jove.
Notícies relacionadesUn altre estudiant, Miquel Muñoz, defensa que «el llaç és necessari en l’actualitat. És un símbol, i com a tal té la funció d’ajuntar aquelles persones amb un sentit identitari i una ideologia similar». Segons la seva opinió, no obstant, a la llarga hauria de deixar d’existir, ja que això suposaria «que el feminisme deixaria de ser una lluita per convertir-se en una realitat».
Malgrat la importància del llaç, hi ha gent que pensa que s’està desaprofitant la seva força. Així ho manifesta Andrea Caba: «Hem d’anar més enllà, no mostrar-lo només una vegada a l’any, que és el que fa la majoria de la gent: se’l posa a la jaqueta o bossa, apareix a la televisió o se’l posa un dia com a foto de perfil del Whatsapp. El llaç s’hauria de reivindicar cada dia de l’any».
