El testimoni d’un informàtic rus refugiat a Barcelona: «He fugit de Moscou perquè soc incapaç de disparar contra la meva família»

D. V. accedeix a parlar amb EL PERIÓDICO al costat de la seva mare, O. B., una doctora que des de fa anys viu als Estats Units i que just abans de la pandèmia del coronavirus va comprar un apartament en un poble del Maresme. Tots dos demanen anonimat, atordits perquè la gent que han deixat a Moscou sigui purgada o que «algú» vingui a buscar-los i els faci tornar. «La nostra posició no és fàcil. Estem en contra de la guerra, a Ucraïna tenim tota la nostra família però som russos», diu la mare. «La paraula ‘guerra’ està prohibida a Rússia, és al·lucinant», interromp el fill. La història de la família s’entrellaça en el que avui són trinxeres, bombes i destrucció.

O. B. va néixer a Crimea, lloc al qual no ha pogut tornar des del 2014, quan Rússia es va annexionar aquesta península. La seva mare, la seva germana i els seus nebots han aconseguit fugir d’Ucraïna i ara estan fora de perill a Romania. També a Crimea va néixer el fill, D. V. «Als cinc anys vam anar a viure a Moscou i allà la meva infància va ser d’allò més normal. Tenia una bona vida», diu.

El noi va estudiar Enginyeria Física i va treballar d’informàtic en diverses multinacionals com Bayer i MSD i en un hospital governamental de Moscou. «Em vaig adonar que les coses no anaven bé fa tres o quatre anys, quan vaig començar a seguir el líder opositor Aleksei Navalni, que ara està a la presó», diu el noi. La mare el mira i assenteix. «Tot es va torçar amb l’annexió de Crimea. Hi anàvem cada estiu, però hi vam deixar d’anar, ja no es podia parlar», segueix la mare. A Rússia, ella sí que va anar a manifestacions opositores. «¿Saps el que és anar a una protesta i no saber si tornaràs a casa?». Unes protestes a les quals, després, es va unir el fill de forma molt puntual. «A Rússia si calles, si no participes de la política, pots viure bé. Recordo que quan treballava a l’hospital m’obligaven a anar a votar Putin i havia d’enviar-los una foto, ho feies i estaves tranquil», explica. L’esclat de la guerra, la invasió d’Ucraïna, ho va fer tot insuportable.

Detencions a la porta d’embarcament

«El 24 de febrer va ser una catàstrofe. Va ser veure les bombes, sentir el discurs de Putin i demanar a la meva família que se n’anessin. Al principi no van voler. Era com si m’agafessin per les dues mans i em trenquessin per la meitat. En una tenia el meu fill a Moscou, a l’altra, la meva mare i la resta de la meva família a Ucraïna», explica la mare. Aquella matinada, D. V. va buscar mitjans lliures de comunicació i va saber que Putin havia bombardejat tot Ucraïna, no només el Donbass. I que allò era una invasió en tota regla, res de desplegaments militars. «Vaig començar a sentir-me molt insegur, ara la policia pot fer el que vulgui contra tu. La gent que va protestar van acabar detinguts... En qualsevol moment podien tancar les fronteres i cridar-nos a files. Jo podria lluitar si ataquessin el meu país, però no vull disparar contra els meus cosins, la meva família, en una invasió de la qual estic en contra». Quan va parlar amb la seva mare, tots dos van acordar fugir al més aviat possible. «He tingut sort, vaig aconseguir sortir, però hi ha molta gent que no s’ho pot permetre o que just a la porta d’embarcament la policia l’interroga i no poden anar-se’n». «Ara sortir de Rússia és un delicte, et posen a la llista negra. Per això no he dit a ningú que me n’he anat, no vull que tinguin problemes», afegeix el noi.

Per poder sortir de Rússia, D. V. havia d’aconseguir un visat com a turista d’algun país europeu. A la fi va aconseguir l’italià a canvi d’una quantitat important de diners. Va volar fins a Abu Dhabi una setmana després de l’esclat de la guerra. «Era una bogeria, no només per la pressió, la propaganda i la persecució. Els preus van començar a pujar, anar al mercat era una loteria, cada dia hi havia preus diferents», descriu. D’Abu Dhabi va saltar a Milà com a turista i d’allà al Prat, Barcelona. «El primer que vaig fer va ser ficar-me en un caixer i treure tants diners com vaig poder. I sort que ho vaig fer, ara m’hauria quedat sense res».

Responsables de la guerra

Notícies relacionades

Dels ‘kikos’ als bunyols d’anís, els xefs catalans innoven amb nous ingredients pels torrons d’aquestes festes

La música com a llengua comuna

Mare i fill senten els bombardejos com a propis. Els suporten els seus familiars, que volen portar fins al Maresme al més aviat possible. Però alhora, se senten responsables del bombardeig. «És una sensació com la dels alemanys que van permetre a Hitler fer totes aquelles barbaritats. De sentir-te responsable perquè no has cridat suficient, perquè has callat i optat per la vida tranquil·la. I la bola s’ha fet tan gran que ja ens toca a nosaltres. Si no et manifestes en recolzament al Kremlin van contra tu. I potser sí que podríem haver fet més contra Putin», se sincera la mare.

El passat ja no es pot canviar. El futur és incert. «De moment continuo teletreballant, però el meu cap és l’únic que sap que me n’he anat del país i m’ha dit que si surto de Rússia haurà d’acomiadar-me», admet D. V. Però sobretot tem pels amics que ha deixat a casa. «Tenen diners per sobreviure, però amb la pujada de preus i la fugida massiva de multinacionals ¿què faran?», es pregunta. Se sent un privilegiat, però tampoc té la subsistència resolta. «La prioritat és retrobar-nos fora de perill amb tota la nostra família i que s’acabi la guerra d’una vegada», insisteix la mare. «Esperem el millor, però ens preparem per al pitjor». ¿Què és el pitjor? «No m’ho facis dir. Si ho dic es complirà».