Nens ucraïnesos a Catalunya: el primer dia de col·le sense la guerra

«Li acabo de dir al conserge que tanqui la porta i que no deixi entrar més famílies», diu amb els ulls vidriosos Svetlana Xkolna, la directora de l’escola ucraïnesa de Barcelona. El centre està homologat pel Ministeri d’Educació d’Ucraïna i cada dissabte imparteix classes a nens de 4 a 16 anys tal com es fa al país eslau. Utilitzen les instal·lacions de l’institut Salvador Seguí, al districte de Sant Martí de la capital catalana, i fins a l’esclat de la guerra eren uns 200 nens els que estaven escolaritzats cada dissabte. Avui són més de 400, segons els càlculs de Xkolna. «No podem fer més, ens venen les famílies refugiades plorant demanant d’entrar però no tenim més espai», explica. De moment els nens més petits, de 4 a 6 anys, s’han traslladat a un altre equipament per poder atendre els altres alumnes. Però en menys de dues hores els forats s’han tornat a omplir.

Mares a l’espera

Ho demostra la filera de mares que esperen ser ateses per la secretària de l’escola. Entre aquests hi ha Alina Panlitxenkova i la seva filla Maria, de 8 anys. La família va arribar a Barcelona fa tot just una setmana i van comentar la seva experiència, pors i somnis a EL PERIÓDICO des de l’espai improvisat de la Creu Roja. Ara viuen en un hotel de Comarruga (Tarragona) amb l’ajuda de l’entitat humanitària. La nena ha estat un mes sense anar a l’escola a causa dels bombardejos. Anava a la classe de segon, diu amb dos dits de la mà. «Fa dos dies que ha anat a una escola en català, però sé que aquí es pot trobar com a casa», reconeix la mare. No és estrany. Els llibres, les explicacions dels professors i el safareig dels companys són tots en la seva llengua.

Abraçades de benvinguda

Dues hores després de fer cua, la petita obre la porta de la seva nova classe dels dissabtes. Ho fa agafada de la mà de la professora. Els altres nens de l’aula se li tiren a sobre per donar-li la benvinguda amb una forta abraçada. Un ritual que fa que la Maria torni a somriure. «Abans de la guerra érem 9 nens a la classe, ara som 19», explica el Volodímir, un dels alumnes. Es nota qui són els nous perquè porten material escolar deixat. No hi ha purpurina, ni dibuixos animats. Només un bolígraf i una llibreta. Tampoc hi ha llibres de text per ells, ja que s’imprimeixen a Ucraïna i de moment no arriba ni una de les comandes.

La Iustina és de les menys vergonyoses de l’aula, i en menys de dos minuts comença a parlar amb la Maria. «Els nens que venen de la guerra estan molt tristos, per això els fem abraçades i juguem sempre amb ells», explica. Després abaixa la mirada a terra. «Però altres nens de la classe també ho estem. Hi ha un nen que ha perdut el seu pare a la guerra. I el meu oncle també s’ha mort per les bombes», diu amb tota sinceritat.

L’estat emocional dels nens d’aquesta escola penja d’un fil. «Especialment els més petits, que quan senten una sirena s’espanten, tornen al bombardeig. Per això no dubtem ni un segon a acollir gratuïtament els nens refugiats. Necessiten tornar a la normalitat i anar a l’escola com abans els ajuda», insisteix la directora. També se n’ha adonat la Snizhana, professora de primària cada dissabte i recepcionista d’hotel entre setmana perquè encara no ha pogut homologar el seu títol de docent a Espanya. La seva aula també s’ha duplicat. «Els nens refugiats viuen al seu món, molt tancats i nerviosos. Han patit moltíssim i els costa tornar a estar còmodes», descriu. A poc a poc veu com van canviant. «Hi ha nens que ja porten tres setmanes i notes com es van acostumant, els agrada més venir aquí que a l’escola en català perquè ho entenen tot», prossegueix.

Recolzament entre adolescents

Notícies relacionades

Resistir a la indiferència

¿Qui ha de pagar la factura del caos climàtic?

La classe de quart d’ESO és una de les que més ha crescut. De 8 alumnes ha passat a 25. A migdia toca trigonometria. «En aquesta edat són els que estan més nerviosos. Perquè com que fan la selectivitat d’aquí, els condicionarà molt el futur», explica la directora, que és qui imparteix la classe. A molts els costa centrar-se en el full de càlcul que els entrega la professora. Per exemple, la Marta i la Maixa, dues noies de 16 anys que han viscut els bombardejos a Kíiv i Khàrkiv. «Si em preguntes si m’agrada ser aquí, et dic que no, no m’agrada. Vull ser a la meva escola, amb els meus amics... La meva vida estava bé. Però aquesta escola m’agrada, els professors són bons i els companys també», diu la Marta. Els alumnes ja s’han intercanviat els mòbils i queden entre setmana per animar-se uns als altres. «Jo perquè soc a classe i no puc acompanyar-los però els dic llocs macos per anar a Barcelona, per conèixer la ciutat...», comenta la Diana, una de les barcelonines.

A les quatre de la tarda sona el timbre. Final de les classes i tornada a la rutina. Per uns, la rutina. Per altres, la nova rutina. La d’anar a l’hotel, netejar la poca roba que tenen a l’aixeta del lavabo i viure en un país on pràcticament no entenen ni mitja paraula de la seva llengua. Però la Maria està contenta. I també la seva mare. «Té tantes ganes de tornar la setmana que ve... crec que és com tenir un trosset del que era la seva vida abans», comenta després de recollir-la.