La solidaritat té un preu: les dificultats dels ucraïnesos de Barcelona per ajudar els nouvinguts

Des del carrer es veu el cartell en què es pot llegir “Novovira: agencia de viages”; dins, el tragí de voluntaris i persones necessitades és constant. Aquest negoci, fundat fa 25 anys, es va especialitzar en viatges de turisme o d’empresa a països russoparlants. «Soc ucraïnesa però els vincles amb tots els països eslaus són molt forts», explica Gvozdeva. A causa de les restriccions de la pandèmia, l’empresària va haver de prescindir de personal. Encara queden 25 empleats en nòmina i els seus salaris es paguen amb un erto. «¡Però s’acaba aquest mes! Semblava que a la primavera la cosa es tornava animar, però ha sigut esclatar la guerra i tornar a les cancel·lacions. Espero que ens allarguin l’erto per força major, perquè, si no, no sé com ho farem», sospira. L’establiment estaria tancat si no fos per l’alternativa solidària que allotja.

Sense papers i acollint refugiats

Com ella, molts dels ucraïnesos que viuen a Catalunya pateixen estralls econòmics després de l’esclat del conflicte. No obstant això, fan un sobreesforç econòmic acollint familiars o amics que han fugit del país. És també el cas de Kicha. Va arribar a Catalunya des del Donbass el 2018, després de l’annexió de Crimea i l’escalada de les hostilitats a la regió més a l’est d’Ucraïna. «Vam demanar l’estatut de refugiats, però ens el van denegar... Estem sense papers; sobrevivim com podem», relata. Ella treballa de cambrera sense contracte. El seu marit està igual, com a obrer de la construcció. Fa dues setmanes va rebre a casa una antiga companya de feina i el seu fill, que quan van sentir les bombes van demanar a l’Alina si els podia acollir a Catalunya. «És la meva manera d’ajudar en la guerra... però puja la factura de la llum, el menjar... i ells tampoc no tenen diners per ajudar-nos en les despeses», explica.

Mitjançant les xarxes socials es van assabentar que l’agència de l’Eixample oferia roba, joguines, menjar i productes d’higiene. «Donem coses òbvies i necessàries, com ara bragues, tampons... Has de pensar que els refugiats arriben amb una o dues mudes de roba. I els que no són als hotels de la Creu Roja, sinó a casa de familiars, ho han de pagar ells mateixos; ningú els ho dona gratuïtament», explica Iuri Mikhailitxenko, un altre ucraïnès impulsor de la iniciativa. De fet, segons càlculs del Ministeri de l’Interior, més de la meitat dels refugiats que han arribat a Espanya estan vivint en cases de familiars o amics.

Tampons, bragues, bolquers i peluixos

«També sabem de moltes dones que fins i tot sent als hotels de la Creu Roja no tenen accés a roba. Potser tenen dues peces de roba íntima. I sobre els tampons o les compreses... és que és una cosa bàsica», prossegueix Mikhailitxenko. Un altre producte estrella són els bolquers per a nadons o els peluixos per als més petits. I les sabates. «Els refugiats venen amb roba d’hivern, surten d’Ucraïna amb –5 graus... però aquí estem a 20. Necessiten un altre tipus de roba i s’acosta l’estiu», afegeix Gvozdeva. Alguns dels productes els compren ells mateixos. D’altres els porten veïns del barri.

«Però, sisplau, que la roba que ens portin sigui nova. Aquesta gent ha passat per moltes desgràcies, tenien vides acomodades i d’un dia per l’altre s’han vist sense res. No els podem donar roba utilitzada o en mal estat», demana Livbov Starodubtsva, una altra de les impulsores del projecte mentre ordena pantalons i jaquetes en cistells. Ella fa ja dos mesos que no cobra cap salari. «Soc advocada especialitzada en dret de la propietat i treballava per a una empresa ucraïnesa malgrat que fa quatre anys que estic a Barcelona». Amb la guerra, la seva empresa va tancar a finals de febrer d’un dia per l’altre.

Tement el desnonament

Tement el desnonament«Només tinc diners per pagar el pròxim mes de lloguer. A l’abril no sé què faré», compta entre llàgrimes aquesta mare soltera establerta en el Poblenou. S’ha quedat sense feina i té el doble de despeses perquè ha aconseguit portar a casa els seus pares de 70 i 76 anys. «La setmana que ve aniré a demanar ajuda als serveis socials. Em fa temor que ens puguin desnonar», sanglota. De moment, els únics ingressos són els 180 euros de les pensions eslaves dels seus pares. Pel que ha vist aquests dies, sap que hi ha centenars de llars com la seva. I per això implora a les administracions que ajudin les famílies ucraïneses per afrontar les despeses dels mesos venidors. Una petició que la Creu Roja ja ha transmès a la Generalitat.

Dos mesos d’espera

Notícies relacionades

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

Dos milions de catalans es beneficiaran de la llei de salut bucodental

En cas de no produir-se, l’alternativa serà demanar que es posin a treballar els compatriotes. Iuri Mikhailitxenko sap que això no es produirà a curt termini. «Això de donar-los el permís de treball està molt bé, però a La Fira de Barcelona ja estan donant cites per al juny. ¿Què fan aquests dos mesos aquí?», es queixa. «Cal ser realistes; per poder treballar necessitaran parlar l’idioma, estar bé psicològicament... Tal com estan les coses, no s’aconseguirà en dos dies», assenyala.

De moment, Alina Kicha i els seus dos hostes surten de l’agència agraïts i amb les bosses plenes. El viatge des del Vallès ha valgut la pena. Mikhailitxenko espera que les cues no deixin de créixer. I té una idea per als pròxims refugiats: «Ens agradaria comprar xocolatines per als nens més petits. Petites coses que els facin somriure».