Un mes necessita Oriol Baró per convertir un tauló de freixe, fusta molt noble, dura però flexible, en un parell d’esquís artesanals d’alta gamma. Per si a algú quatre setmanes li semblen una molt llarga espera, és el temps que Sonny Chiba reclama a Uma Thurman per forjar la millor de les seves espases Hattori Hanzo. ‘Kill Bill, volum 1’. «Si en el teu viatge et trobes amb Déu, Déu en sortirà ferit». La cita, una tarantinada formidable, és aquí amb calçador per salpebrar periodísticament aquesta excursió a la Pobla de Lillet (Berguedà), i és perquè l’ocasió s’ho mereix, perquè lentament però gradualment la fabricació d’esquís està tornant al que durant milers d’anys va ser un treball de fusteria o, com es diu ara per a tantes i tantes coses, a un producte de proximitat, de quilòmetre zero.
Va ser el 2015 quan Baró, enginyer industrial de formació i ofici, va descobrir en una revista un article sobre els tallers d’esquís artesans als Estats Units. Va ser tota una sorpresa. Ell, que esquiava, no en sabia res, d’allò. En algun moment indeterminat de fa 50 anys, els esquís van deixar de ser de fusta. Almenys, en aparença. Les fibres plàstiques artificials van agafar el relleu de la fusta i ho van fer, això és el més pervers, amb un engany, amb un sobreentès que allò era un salt a un producte de més qualitat. Fals. En va abaratir els costos, és cert, va democratitzar la pràctica de l’esquí, això també, però, a més, va obrir la porta d’estampar al dors de les taules espurnejants colors i noms que, a la seva manera, gairebé obligaven a estar a la moda, a no esquiar amb versions passades d’una marca. A l’hora de la veritat, no obstant, el que els grans fabricants no remarcaven és que el cor dels seus esquís de més alta gamma era en realitat de fusta, un producte natural sense rival. Encara és així.
El retorn dels esquís íntegrament de fusta a les pistes (i, també, fora de pistes, perquè sembla que els emmotllaments per a neu verge el transformen a un en Amundsen contra Scott) és ja més que una excentricitat als Estats Units, Suïssa i Àustria, països punters en aquest retorn als orígens. A Espanya, els tallers es compten amb els dits d’una mà, o menys. Gurutz Coretti, tirolès establert a Sant Sebastià, és un referent internacional. Més a prop, Josep Arisa, fuster jubilat, els talla a Sort (Pallars Sobirà), però a Baró això l’agafa més jove i la seva marca, Liken, amb vuit versions diferents d’esquís al catàleg, ja ha rebut dos reconeixements oficials. El 26 de gener, la Generalitat li va concedir el Premi Nacional d’Artesania, el mateix guardó que, un mes abans, a finals del 2021, li va atorgar, en la categoria d’emprenedors, el Ministeri d’Indústria, Comerç i Turisme.
Explica Baró que ell utilitza el freixe per als seus esquís potser per la mateixa raó que aquesta és la fusta que es fa servir per tallar bats de beisbol i criquet i per encordar arcs per a fletxes; però, d’haver-n’hi, d’altres artesans, n’hi ha de pollancre i fins i tot de bambú. En el fons, aquesta és la qüestió, que els esquís se sumen, en certa manera, a aquest corrent d’allò fet a casa o fet a mà pel qual ja ha transitat, per buscar un equivalent, la cervesa artesana un altre producte amb més de 6.000 anys d’antiguitat, com l’esquí, i que va estar a punt també de desaparèixer esclafat per les grans indústries del sector.
Quines són les més ancianes restes arqueològiques de la pràctica de l’esquí és una qüestió d’encesa disputa. Hi ha els defensors de la tesi siberiana i, davant d’ells hi ha els que afirmen que l’esquí no només va néixer en les latituds més septentrionals de la península escandinava, sinó que, a més, va ser allà on, com una espècie animal més de les que habiten el planeta Terra, amb peus de fusta, va evolucionar darwinianament cap a noves formes. L’última ocasió va ser al voltant de 1868, quan el noruec Sondre Norheim va ser anar més enllà del simple ús dels esquís per a desplaçaments sobre planes nevades i va desenvolupar un conjunt de tècniques per descendir pendents de muntanyes.
A Catalunya, aquella novetat no va arribar fins entrat el segle XX. Es data en el 1908 i a Rasos de Peguera el naixement de la pràctica de l’esquí al sud del Pirineu i del seu arrelament, primer com una excentricitat de rics, en dona fe el fet que al cap d’uns anys sorgissin els primers tallers de fabricació, com el que va posar en marxa la família Poll Puig. Va batejar les seves taules amb el cognom familiar i avui són peces de col·leccionista molt buscades, per descomptat com a objecte de decoració, no per fer-los cants i baixar pistes.
Notícies relacionades¿Són cars uns esquís artesans? Depèn. El preu d’un parell supera els 1.000 euros segons la versió escollida, però són peces duradores, adaptables si és necessari, amb una esperança de vida més llarga que la dels esquís sortits de cadenes de producció.
Neva.
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.