Salut mental: sis claus d’una crisi sanitària amb arrels en el capitalisme

Quan Davies va començar a treballar com a psicoterapeuta, es va adonar que la immensa majoria de les persones ateses als serveis de salut mental, on se’ls havia fet un diagnòstic i on se’ls havia receptat medicament psiquiàtric, no patien cap malaltia o disfunció en un sentit biològic. Més aviat eren víctimes de les conseqüències humanes «inevitablement doloroses» derivades d’una allau de dificultats vitals. «No pretenc infravalorar aquest sofriment ni negar que són persones que mereixen ser ateses. Però la reclassificació del sofriment humà com una patologia mental manca de validesa científica», critica Davies.

‘Sedados’ enumera diversos estudis científics, com el de Martin Harrow i Robert Whitaker, que han demostrat que el consum prolongat de psicofàrmacs per tractar problemes greus està empitjorant la vida de molts pacients. Succeeix amb l’esquizofrènia (és un mite pensar que tots els que la pateixen han d’estar medicats de per vida) i amb altres trastorns més comuns, com l’ansietat o la depressió. A tots els països estudiats per Davies —des del Regne Unit fins als EUA o Suècia—, les taxes de discapacitat laboral per problemes de salut mental han augmentat exponencialment des de la dècada dels vuitanta. L’any passat, el servei nacional de salut britànic va receptar antidepressius a 7,4 milions de persones adultes, però només un milió van ser derivades a psicoteràpia, a la qual es dedica menys de l’1% del pressupost sanitari global. «Els fàrmacs s’han convertit en la intervenció aclaparadorament predominant, no pel seu grau elevat de seguretat i eficàcia, sinó a causa de l’infrafinançament crònic de les alternatives disponibles segures i eficaces, com la psicoteràpia», conclou Davies. No obstant, l’autor recalca que les teràpies psicològiques exigeixen molt esforç i molta implicació. Un factor determinant per a la recuperació de la persona és «l’establiment d’una relació de confiança i facilitadora» entre el pacient i el terapeuta, que és, precisament, «el que falta als serveis públics de salut mental».

Des de la dècada dels setanta, els nivells d’insatisfacció laboral han crescut progressivament. Cofundador del Consell de Psiquiatria Basada en l’Evidència, Davies mostra estadístiques que revelen que el 55% dels britànics se senten excessivament pressionats, esgotats o deprimits al seu lloc de treball. A partir de l’any 2000, nombroses consultories psicològiques van començar a desenvolupar, oferir i vendre programes de benestar laboral en empreses i oficines. Els «socorristes sanitaris» no tenien per objectiu empoderar els treballadors i lluitar contra la càrrega laboral, l’estrès i l’esgotament, sinó «manipular la gent perquè acudeixi a un servei de salut mental». D’aquesta manera, s’acaba «medicalitzant el malestar» i tractant-lo com un problema que té el seu origen en la persona i no en l’entorn. «Retirar del debat públic les experiències laborals difícils per traslladar-les a l’àmbit privat dels consultoris permet despolititzar i desactivar els efectes negatius de la feina moderna», alerta el divulgador.

El 1986 la Dama de Ferro «va retallar trosset a trosset» l’estat del benestar i va endurir les condicions per accedir al subsidi de l’atur. La conseqüència directa va ser l’estigmatització dels aturats, una angoixa que no va parar de créixer amb David Cameron, un altre primer ministre que «va contribuir a escanyar les ajudes socials». El 2012, per guanyar el subsidi, els aturats havien, no només de demostrar que estaven buscant feina, sinó exercir un ofici no remunerat: treballar per un subsidi, cosa que les empreses van acabar aprofitant per explotar mà d’obra gratuïta. Davies destaca que l’individualisme d’aquella època ha derivat en el capitalisme de nou encuny: menys intervenció de l’Estat i menys serveis socials. El resultat és que la gent «ha de buscar en la seva pròpia persona les causes de les seves dificultats i les possibles solucions: força de voluntat, autoajuda i consum».

Per modificar la conducta dels aturats, Davies denuncia que l’entramat polític i econòmic opta per una mena de «coerció psicològica», una mal anomenada i gens científica psicologia positiva, que et diu que res és impossible, que has de somriure a la vida i que si no ets capaç de trobar feina és per culpa de la teva actitud mental. Aquesta mateixa psicologia, no obstant, no et diu res sobre si ets una mare soltera al límit de les teves forces, un home de 50 anys acomiadat per un ero o una noia jove a qui ningú contracta. Professor d’Antropologia Social i Psicoteràpia, Davies aclareix que la «coerció psicològica» converteix en una patologia una cosa tan senzilla com estar a l’atur, despolititza les coses de l’atur i ho fa ressuscitant el mite inicial de Tatcher: no tenir feina es redueix a una «deficiència del caràcter».

A partir del 2010, el servei de salut britànic va introduir qüestionaris estàndards dirigits a pacients de salut mental, un instrument per classificar ràpidament, per exemple, la depressió. El Regne Unit ha registrat un dels increments més espectaculars en la prescripció d’antidepressius dins del món desenvolupat, des de les 25 milions de receptes anuals el 2002 fins a gairebé 75 milions el 2020. L’autor de ‘Sedados’ revela que els qüestionaris van ser creats per Pfizer, laboratori que fabrica, precisament, dos dels antidepressius i ansiolítics més receptats al país.