Les entitats socials desmenteixen el Govern i eleven més d’un milió de catalans sense vivenda digna

«És un problema de la vivenda és estructural, fa massa anys que no s’han pres mesures que ho resolguin, per la qual cosa cada vegada la situació és més difícil», s’ha queixat Míriam Feu, responsable de l’observatori de la realitat social de Càritas, en la roda de premsa. Com a mínim, la impossibilitat d’accedir a un sostre per les famílies vulnerables va esclatar amb tota la seva cruesa amb l’onada de desnonaments que predir la crisi financera del 2008. Però el drama de la situació ha arribat a límits insospitables. Ho demostra el cas d’Anamelba Alvarado, una dona nascuda al Perú que fa tres anys va arribar a Barcelona esperant un sou que permetés finançar un tractament per als seus pares malalts a Llatinoamèrica. Ara està ocupant un pis amb una dona i els seus dos fills a Barcelona.

Deixar de menjar per pagar un sostre

Amb sort, ella i el seu marit aconsegueixen reunir 500 euros al mes. Ella treballant com a netejadora domèstica i ell en reformes. «Treballem per hores i sense contracte, tot en negre perquè no tenim papers», explica. Fa un any pagaven 350 euros al mes per viure en una habitació d’un pis que, després, va resultar estar ocupat. ¿Com viu una parella amb 150 euros al mes? «Deixant de menjar», respon sense embuts. «Abans dinava al migdia, ara ja no. Per esmorzar mengem llet amb pa i per sopar pasta amb tonyina, cosa que ens donen les entitats socials», prossegueix. Fa cosa d’un any, quan els van desnonar de l’habitació, va decidir ocupar en un pis propietat del banc Santander, amb una mare soltera amb dos nens. «Mai vam pensar a fer això, però és impossible per a nosaltres llogar una vivenda: et demanen sous de 2.000 euros i a més nosaltres no estem legalitzats a Espanya», afirma la dona.

El cas d’Anamelba es pot considerar com a vivenda insegura, ja que està sota l’amenaça d’un desnonament. El banc ja els ha denunciat, però ella implora un lloguer social. Com ella, es calcula que a Catalunya hi ha 915.000 persones en la mateixa situació segons l’informe presentat avui, una xifra que s’ha triplicat en menys de quatre anys. Després hi ha les persones que viuen en cases inadequades, amuntegats en pisos, barraques, naus o oficines abandonades. Són 1,3 milions de persones. A aquestes xifres s’hi ha d’afegir les 18.000 persones que dormen al carrer, en pensions o albergs municipals. Si se sumen totes les dades presentades avui, l’exclusió residencial i Catalunya supera els dos milions d’afectats, tot i que les entitats socials alerten que alguns casos poden estar duplicats, com és el cas d’Anamelba, que va passar de viure en una habitació dins d’un pis atapeït, a fer-ho en una vivenda a punt del desnonament.

Aquestes dades entren en col·lisió amb les que va presentar el Govern fa tot just un mes. Ho va fer la consellera Violant Cervera, que per primera vegada establia una memòria econòmica per abordar la situació de les persones sense llar. La conselleria el 2021 va destinar 140,57 milions en ajudes per mantenir la vivenda i espera que l’Estat decideixi les assignacions dels fons europeus. «El problema és que les mesures que es prenen són totalment insuficients, hi ha centenars de persones a les quals no arriben», ha insistit Busquets.

L’accés a altres drets

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

«La vivenda digna és un dret fonamental. Sense ella, és impossible accedir a la resta de drets bàsics com la salut física, mental i l’accés a una feina digna», ha lamentat Sílvia Laporta, responsable de gènere de la fundació Prohabitatge. Un cas que afecta també la peruana, ja que amb prou feines tenen recursos per finançar la medicació que necessita per una infecció al ronyó, i menys encara el tractament mèdic per una ruptura de turmell o la pòlio, la malaltia crònica que l’afecta.

Les oenagés alerten que estan desconcertades davant la necessitat que detecten. El 97% de les persones ateses per una entitat no poden permetre’s un sostre, i més de la meitat de casos, el 54%, queda desatès pel col·lapse al tercer sector. «Els donem ajuts econòmics perquè puguin pagar una habitació, però no podem més, no podem assumir tota aquesta situació», ha assegurat Feu. Per això Anamelba va decidir ocupar una vivenda, impulsada pel Grup d’Habitatge dels Tres Turons, perquè ni les administracions ni les entitats socials li han pogut oferir un sostre. «Sisplau, que algú ens ajudi, tenim bona intenció i molta voluntat de poder pagar un lloguer. És humà», diu.