«Sorprenc més per ser àvia que per ser militar»

«Allà crec que va començar tot», explica. 

Gairebé tres dècades més tard, Villamarín, una dona menuda i extravertida, és sotsoficial de l’Exèrcit espanyol i està especialitzada en sistemes de telecomunicació i electrònica d’helicòpters. La seva és una trajectòria inusual i per moments molt difícil, almenys vista des de fora, que l’ha portat a emigrar a Espanya sent mare soltera amb un nadó nounat, treballar d’assistenta domèstica tot just arribar aquí, deixar després la seva filla a cura dels seus pares durant diversos mesos per començar la seva formació com a soldat, ascendir a sotsoficial, desplaçar-se més tard a l’Iraq com a part de la missió espanyola en aquell país i ser, des de fa ja sis anys, una joveníssima àvia.  

Villamarín explica tot això com si es tractés només d’una divertida aventura, sense ombra de dramatisme, acabant cada frase amb un somriure. Està asseguda en una àmplia i lluminosa sala de reunions al Batalló del Quarter General de les Forces Aeromòbils de l’Exèrcit de Terra, a Colmenar Viejo (Madrid), on ha passat gairebé tots els seus dies durant les dues últimes dècades. Com a dona i com a immigrant, forma part de dues minories en l’àmbit militar, però insisteix que cap dels factors l’ha penalitzat.

«No he percebut cap racisme o xenofòbia aquí dins. Potser soc jo, que no ho noto, però de veritat que no ho he percebut. I com a dona tampoc he tingut cap problema. Cap tracte diferent, cap discriminació i tampoc favoritisme o voluntat de sobreprotecció per fer-me les coses més fàcils. I no pensis que dic això perquè aquí hi ha ara mateix més persones que m’estan escoltant», explica. Juntament amb Villamarín, a l’altre costat de l’enorme taula en la qual explica la seva història, hi ha dos superiors seguint la conversa. 

Una presència cada vegada més gran

La incorporació de la dona a les Forces Armades va començar el febrer del 1988. Des d’aleshores, tret d’un parèntesi de tres anys entre el 2009 i el 2011, coincidint amb el pitjor moment de l’anterior crisi econòmica, la seva presència no ha deixat d’augmentar. Ara són 16.022, un 12,9% del total, segons les últimes dades del Ministeri de Defensa. Entre els alts caps, no obstant, la xifra és molt menor. Se situa per sota de l’1%, amb només dues generals dones, Patricia Ortega i Begoña Aramendía, una cosa que el Govern sol justificar per una simple qüestió temporal, a l’haver tingut molts menys anys per ascendir que els seus companys homes.  

Alts caps immigrants, en canvi, no n’hi ha cap. La incorporació d’aquest col·lectiu, que ha pagat un alt preu pel seu rol en les Forces Armades (tres dels sis soldats morts en un atemptat al sud del Líban el 2007 eren colombians, per exemple), ha sigut també molt més recent. El 2002, per combatre l’escassetat de reclutes espanyols, Defensa va obrir les portes de les casernes als ciutadans provinents de Llatinoamèrica i Guinea Equatorial, que van ser gairebé 5.000 fa 15 anys, xifra que s’ha vist disminuïda fins a arribar ara mateix a només 100 (88 homes i 12 dones), en part per la crisi i en part perquè molts d’ells han adquirit des d’aleshores la nacionalitat espanyola. 

Villamarín va entrar a l’Exèrcit el 2005. Tretze anys més tard, el 2018, ja com a sotsoficial, va estar sis mesos en la base de Taji, al nord de Bagdad, unes instal·lacions que dos anys després patirien una sèrie d’atacs amb coets que van provocar 2 morts i 14 ferits, cap espanyol. Però ella diu que no va tenir «gaires ensurts» durant la seva estada allà. 

En aquell moment, amb 38 anys, ja era àvia. La seva filla havia tingut un nen molt jove, als 16, amb el qual Villamarín passa diverses tardes a la setmana, mentre la mare estudia Infermeria. «La gent se sol sorprendre molt més quan dic que soc àvia que quan els explico que soc militar –assenyala–. ¿Per què? Doncs perquè soc molt jove».

Notícies relacionades

Ucraïneses sota les bombes

Els pares de la Idoia, la primera militar morta a l’Afganistan: «No podem veure la tele»

I ara, al comprovar l’experiència durant tots aquests anys de la mare, la filla vol seguir els seus passos quan acabi la carrera, d’aquí dos anys, una cosa que podria donar lloc a situacions bastant curioses. Al comptar amb una llicenciatura, entraria directament com a oficial, un rang superior al de Villamarín, que és sotsoficial, i aquesta hauria de saludar-la cada vegada que s’hi creués a la caserna de Colmenar Viejo. 

«Aquí un ha de mostrar sempre respecte al seu superior, com és lògic –explica–. Ara bé, quan arribem a casa...». Villamarín estén el braç, fa el gest de mà dura i durant un moment es queda en silenci. Llavors torna a riure.