Un cluedo arqueològic
Rere el tresor del Garraf... últimes pistes
Més de 200 monedes de plata del califat de Damasc van creuar mig món fa 12 segles, es van ocultar al Garraf i fugaçment van ser vistes el 1954
barcelona/VILANOVA r.jpg
Del tresor del Garraf el primer que s’ha de remarcar és que no és una llegenda. Existeix. No és una incerta X en un mapa. Existeix i va ser minuciosament fotografiat i documentat el 1954 per un numismàtic, perquè el tresor consisteix, com a mínim, en 176 preciosos, valuosos i emocionants dírhams de plata dels segles VII i VIII. Els hi va portar un antiquari perquè els avalués. Va ser probablement un moment d’indescriptible emoció per a aquell expert en numismàtica. Aquest conjunt de monedes de plata, al voltant de l’any 750, havien creuat la meitat del món fins aleshores conegut per acabar amagades al massís del Garraf. Però després de disfrutar-ne breument a la taula del seu despatx, ¡puf!, es van esfumar sense deixar rastre. Fins avui, en què...
Les últimes pistes sobre aquest tresor, que n’hi ha, les deixem per després. Abans, el què, un possible retrat del tresor, un relat edificat amb la inestimable col·laboració de Jordi Gibert, acadèmicament professor de Ciències de l’Antiguitat i de l’Edat Mitjana a la Universitat Autònoma de Barcelona, però en aquesta aventura, l’arqueòleg entossudit en la recerca de les monedes.
Retrocedim. L’any 739, els berbers del Magrib s’alcen en armes contra el califat dels omeies. Les seves raons devien tenir. La insurgència dona peu a tres anys de xocs enverinats que el califat decideix desempatar amb l’enviament de 27.000 soldats de l’anomenada Gran Síria, una tropa moderna de la riba oriental del Mediterrani, homes molt professionals en això de matar l’enemic i, en conseqüència, ben remunerats.
Creuen el mar de llevant a ponent i, tot i que molt delmats després d’algunes lluites en què van combatre en brutal inferioritat numèrica, compleixen la seva missió, però l’interessant no és el resultat de la batalla, sinó els canvis que s’esdevenen en la metròpoli que van deixar enrere. El califat col·lapsa. Hi ha un canvi de dinastia. Fruit d’això, el califat de Còrdova s’independitzarà, com molt bé estudien els escolars a l’ESO en el capítol de la lliçó dedicada a l’al-Àndalus, però el crucial en aquest relat és que part d’aquella soldadesca, vista la situació política, mai tornarà a la seva terra natal. Molts d’ells creuen l’estret de Gibraltar i s’assenten al sud de la Península. Les proves d’això són diverses i irrefutables, i, entre d’altres, el fet que en època moderna s’han trobat en aquella mitja lluna del sud de l’actual Espanya sis tresors semblants al del Garraf, gerros o sacs de monedes ocults en aquells segles i mai recuperats pels seus amos. El de Baena n’és el més cèlebre.
¿En què consistien, aquests tresors? El que dèiem, en monedes, però no totes idèntiques. Per això són emocionants. Les que el numismàtic Felip Mateu Llopis va tenir breument entre les mans el 1954 havien sigut encunyades en una constel·lació de llunyanes seques, 21 a Damasc, una a Basora, vuit a Mary, tres a Ram-Hurmuz, dues a Bharatpur, i així fins a 21 antigues ciutats diferents de l’Orient Mitjà que avui queden repartides entre Síria, l’Iraq, Jordània, l’Iran, l’Índia... Només sis de les monedes eren de seques del sud de la Península.
La civilització islàmica va imitar el sistema monetari persa, cosa que és una enorme sort per a la investigació arqueològica moderna. A les peces s’imprimia la ciutat on va ser encunyada la moneda, l’any i, en absència d’imatges d’éssers vius, una cosa expressament prohibida per la religió, frases de l’Alcorà, una cosa que, per cert, no va agradar, pel que sembla, als alfaquins, els primmirats doctors de la llei islàmica, així que aquelles monedes van ser conegudes despectivament com les ‘makruha’, o sigui, les odiades.
Odiats o no, els dírhams de plata eren els bitllets de 500 euros de l’antiguitat. ¿Què es podia comprar amb un botí com el del Garraf?. «Un parell d’esclaus, per exemple», explica Gibert.
La pista més antiga d’aquella sobre aquell tresor desaparegut és en un text que l’expert, Llopis Mateu, va publicar aquest mateix 1954 en una revista especialitzada sota el títol ‘Troballes numismàtiques musulmanes’. Hi referenciava el nom de l’antiquari, Antonio Villoldo Roca, i va transcriure el que li va explicar. «El descobridor va ser un pagès dels voltants del Garraf que al fer unes tasques agrícoles va trobar el tresoret, del qual no va donar més detalls, i s’ignora el nombre total de peces, però per les informacions recollides pel senyor Villoldo degueren ser bastantes les vistes, almenys unes 200».
La resta del text era una molt professional descripció de cada una de les peces i, en l’últim paràgraf, una especulació final, que era la constatació «del pas dels seguidors musulmans a la Narbonesa i, possiblement, la utilització d’aquestes accidentades costes com a llocs d’embarcament i ocultacions ocasionals». Per la data d’encunyació més tardana de les monedes, any 745, 127 al calendari musulmà, aquest episodi coincideix plenament amb els 82 anys en què Barcelona va ser musulmana, una circumstància que s’ha de tenir en compte.
Ni els descendents del numismàtic ni els de l’antiquari han pogut aportar a Gibert fils per estirar, així que la tercera opció, potser la millor, sigui anar a la recerca del misteriós pagès, però ¿on?
És en aquest moment en què apareixen en escena l’excepcional jaciment arqueològic de Can Sadurní, al municipi de Begues, administrativament Baix Llobregat, però topogràficament ja del Garraf. Can Sadurní és una cova on Manel Edo, notable especialista en prehistòria i història antiga, treballa com a arqueòleg des de fa 44 anys, cosa que l’ha convertit (esperem que ens disculpi) en una mena de Doctor Who de l’arqueologia. El protagonista de la icònica sèrie de televisió que la BBC va començar a emetre el 1963 viatja en el temps a bord de la seva nau ‘Tardis’ i Edo ho fa cada vegada que entra a la cova o treballa als seus voltants. Les evidències de presència humana en aquest privilegiat mirador es remunten a fa 11.000 anys. En temps de l’edat de bronze la cova va ser utilitzada per a rituals d’inhumació. Però els dos ‘hits’ més coneguts dels treballs portats allà a terme per Edo i el seu equip són, sens dubte, la certificació que fa 6.000 anys hi havia cervesa en aquesta cova (la més antiga d’Europa) i, després, la troballa d’un ídol de tot just vuit centímetres d’altura, d’uns 6.500 anys d’antiguitat, l’anomenat ‘Encantat de Begues’. A aquestes dues excepcionals troballes pot ser que s’hi hagi d’afegir, vet aquí la novetat, el tresor del Garraf.
Notícies relacionades¿Per què? Fa un any, confirma Edo, va aparèixer entre les terres d’accés a la cova una moneda islàmica contemporània d’aquelles que va censar el 1954 Mateu Llopis. Va ser una sorpresa fins que, com explica Gibert, un es va adonar que dos museus pròxims, a Vilanova i Gavè, tenen a les seves col·leccions dues monedes similars més i descobertes també als accessos a la cova. En cas així, és aconsellable recórrer a la navalla d’Okham, principi metodològic que sosté davant dues hipòtesis que la més senzilla sol ser la correcta. ¿Què és més raonable, que hi hagués dos solitaris i excepcionals tresors de monedes islàmiques al Garraf, una autèntica raresa, o que senzillament siguin el mateix?
De la cova de Can Sadurní se’n sap que durant la postguerra, en una de les seves múltiples reencarnacions (cementiri, cerveseria prehistòrica, establa neolítica de bestiar...) va ser durant la postguerra un lloc on es van plantar xampinyons. Va poder ser llavors, durant la preparació del terreny, abans que es descobrís el valor arqueològic d’aquell lloc, quan va aparèixer aquell botí que algú, fa uns 1.277 anys, no va poder recollir. Que l’antiquari Villoldo li expliqués al numismàtic Mateu Llopis que el tresor eren més de 200 monedes i no les 176 que li va portar al seu despatx indica, aquesta és la sospita, que algunes van ser repartides entre aquest, aquest i aquell de Begues. És per aquesta raó que dies enrere Gibert va pronunciar una documentadíssima conferència precisament allà, un poble plàcid, de poc més de 7.300 veïns, per compartir la seva investigació i, posats a fer, per recollir respostes o qualsevol indici que condueixi fins a noves pistes sobre el tresor del Garraf.
