L’abocador més gran de l’oceà està ple de vida

Es va arribar a dir que la «gran illa d’escombraries», com se la continua coneixent, era una superfície compacta i flotant. Que s’hi podia caminar a ella. Que es tractava d’un nou continent, el setè. Que es podia veure fins i tot des de l’espai. Res d’això és veritat. L’abocador és més aviat com una sopa en la qual pul·lulen microplàstics i objectes més grans: raspalls de dents, ampolles, joguines, bidons o enormes xarxes de pesca abandonades, que provoquen que peixos, tortugues i balenes quedin atrapats o acabin amb els seus estómacs contaminats, al confondre tot allò amb aliment. Però també, segons acaba de saber-se hi ha molt més. 

La vida bull allà dins, assegura una recent investigació, que ha conclòs que aquest abocador acull una de les concentracions més importants descobertes fins ara de neuston, el conjunt d’organismes de dimensions reduïdes, molt poc coneguts, que viuen en contacte amb la pel·lícula superficial de les aigües. Animals diminuts com caravel·les portugueses, velelles, meduses de botó blau o cargols marins violetes, que al seu torn serveixen de menjar a altres de més grans. Com més gran és la concentració de plàstic, més gran és la de neuston. 

«Hem de canviar, ser més cautelosos»

La troballa pot arribar a tenir enormes repercussions. Publicat l’abril passat a ‘bioRxiv’ i encara no revisat per parells, l’estudi, si es confirmen les seves conclusions, està cridat a alterar la forma en què fins ara s’enfocava el problema del plàstic a l’oceà, asseguren els seus responsables. 

«La nostra manera d’enfrontar-nos a la contaminació del plàstic a l’oceà ha de canviar. Hem de ser molt més cautelosos –explica a aquest diari una de les autores del treball, Rebecca Helm, professora de la Universitat de North Carolina, als EUA–. Solem pensar que aquests abocadors són àrees mancades de vida, on no hi ha res més que escombraries flotants. ¡No és veritat! També són hàbitats. Hi ha animals que viuen allà i que ja hi vivien abans de l’arribada del plàstic. Netejar la superfície de l’oceà no és tan senzill com passar un aspirador. Aturar el flux de plàstic a l’oceà és molt més efectiu». 

Helm i la seva tesi han generat una creixent disputa. A un costat, alguns científics com ella. A l’altre, organitzacions com l’Ocean Cleanup Foundation (OMC), l’objectiu de les quals, a través d’un sistema amb una enorme xarxa dissenyada especialment per a això, consisteix a aconseguir el 2040 la neteja del 90% del plàstic a l’oceà, responsable de la mort d’un milió d’aus marines i 100.000 mamífers a l’any, segons dades de la UNESCO.

És una meta encomiable, i l’OMC ha rebut pel seu treball nombrosos guardons durant l’última dècada (inclosa el de Campions de la Terra, que atorga l’ONU), però segons Helm aquí hi ha un aspecte que amb prou feines es té en compte: retirar el 90% del plàstic, afirma la biòloga, també implicaria desfer-se del 90% del neuston. 

La mida de la xarxa

Un portaveu d’OMC, mentrestant, rebutja de forma rotunda que una cosa així hagi de passar. Assenyala que la recent investigació «no és tan rellevant» i remarca que encara no ha sigut avaluada per altres experts. Insisteix que hi ha diversos treballs previs que no conclouen que hi hagi tant neuston a l’abocador de plàstic de l’oceà Pacífic. El portaveu no aporta cap d’aquestes investigacions, però sí que explica que «aviat» publicaran un estudi d’impacte ambiental que nega que la població de neuston s’hagi de veure afectada pels seus treballs de neteja i recollida de plàstic. «La mida de les nostres malles és massa gran com perquè aquests organismes hi quedin atrapats», diu. 

Notícies relacionades

La pandèmia duplica els residus plàstics al planeta

Les quatre conclusions de l’IPCC sobre l’impacte de la crisi climàtica

Helm i els seus col·laboradors mantenen el seu profund escepticisme. La biòloga ja va denunciar en el passat que els estudis ambientals d’OMC passaven per alt l’existència de neuston. «Fins i tot si només et preocupa el futur de les tortugues i els ocells, t’has de preocupar pel neuston, perquè aquests organismes són una part important de la seva dieta –conclou–. De fet, pot ser que aquí es trobi un dels motius pel qual les tortugues i els ocells marins es confonen en ocasions i acaben ingerint plàstic. La primera vegada que vaig veure un d’aquests petits animals, una velella, la vaig recollir i vaig pensar que es tractava d’un petit tros de plàstic. Tenia fins i tot la mateixa textura».