Crim del Pakistan: el pla català contra els casaments forçosos no arrenca

El 2 de març del 2020, dues setmanes abans que esclatés la pandèmia del coronavirus, la Generalitat va presentar el primer protocol per abordar i detectar els matrimonis forçats a Catalunya. La idea era utilitzar la xarxa existent que treballa contra l’ablació de les nenes per incloure també els matrimonis forçosos, i ampliar-la en altres municipis. «Tenen coses en comú, però en la mutilació genital femenina treballem amb edats molt concretes, els matrimonis forçosos són molt més complexos: ens podem trobar des d’adolescents nascudes aquí fins a dones adultes i amb fills que són casades al seu país però quan són reagrupades a Catalunya continuen amb aquest maltractament perquè el matrimoni no és consentit», explica Parella.

Des d’aquesta presentació, Parella i el seu equip han fet més de 40 formacions a diferents treballadors de l’Administració. Cursos a totes les comarques catalanes on han participat treballadors dels serveis socials, escoles, metges i tècnics de joventut, entre altres. «És molt important tenir petits radars que puguin detectar els casos: saber en què consisteix, signes d’alarma...», prossegueix. «El que passa és que no n’hi ha prou, s’ha de treballar amb les diferents comunitats de migrants i aconseguir recursos i finançament», avisa Parella.

Moltes tasques pendents

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

En aquest sentit, insisteix en la necessitat d’ampliar aquesta formació i sensibilització entre totes les comunitats de migrants, especialment de països on els matrimonis per força continuen estant plenament normalitzats. «No es tracta d’estigmatitzar, a Espanya fa relativament poc això també passava. Però és necessari anar trencant falsos mites i creences perquè siguin les comunitats les que aturin aquestes pràctiques i puguin activar també les alarmes. I només ho farem si ens hi acostem», assenyala.

Dos anys després de la posada en marxa del programa, l’experta demana aplicar la segona i tercera fase del protocol. Entre aquestes, destaca l’acompanyament a les víctimes i el treball per a la seva recuperació. «Les noies que volen aturar aquestes pràctiques estan en una situació molt complicada: han de trencar amb la família, els seus vincles, la seva comunitat. En definitiva, perden la seva identitat i necessiten estar acompanyades en aquest procés». I aquí és on es fa més que evident la falta de fons. «El protocol pot estar molt bé però si no es finança... es quedarà en un paper mullat», diu. Alhora, Parella apunta que la falta de mitjans per a les noies que pateixen matrimonis forçosos també és aplicable a les víctimes de la violència masclista: la falta de vivendes per a la seva reinserció, les llargues cues d’espera per accedir a les cases d’acollida o les dificultats que tenen les entitats per aconseguir vivenda.