La verola del mico: relacionar el virus amb el ‘chemsex’ i la comunitat gai és «perjudicial per tothom»

Plataformes i associacions LGTBI han posat el crit al cel per una situació que a alguns els ha recordat el que es viure amb el VIH fa dècades. Va ser l’any 1971, quan un brot epidèmic en cinc homes gais va cridar l’atenció de les autoritats sanitàries. A partir d’aquí, les «informacions malintencionades» van generar llavors un estigma dirigit cap a les persones LGTB, com recorda Mario Blázquez, coordinador de Programes de Salut del Cogam, el Col·lectiu de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals de Madrid.

Contagis i accés a la sanitat

En aquell cas, com ara, es van contagiar també persones cis heterosexuals. Per això, associar el brot amb el col·lectiu «no té cap sentit». També Joaquim Roquetas, president de l’associació Gais Positius i membre de la Plataforma LGTBIcat, apunta que informar està bé, però sense alarmisme. El missatge per ell és explicar els perquès i la informació que serveixi per aturar el problema. «S’ha d’evitar que en el context actual es vinculin possibles missatges discriminatoris aprofitant aquesta situació», afirma.

Fins i tot ONUSIDA (el Programa Conjunt de les Nacions Unides sobre el VIH/Sida) ha hagut de pronunciar-se per demanar prudència. «L’experiència demostra que la retòrica estigmatitzadora pot desactivar ràpidament la resposta partint de proves científiques, fomentant els cicles de por, allunyant les persones dels serveis de salut, obstaculitzant els esforços per identificar els casos i fomentant mesures inefectives i punitives», va exposar Matthew Kavanagh, assessor especial d’aquest organisme, en al·lusió a què va passar amb el VIH.  

«Una càrrega més»

«Qui tingui la verola del mico i hagi llegit que és una cosa de gais i bisexuals que a sobre consumeixen substàncies, li farà angúnia anar al centre de salut, amb tots els problemes que això comporta», afegeix el portaveu del Cogam.

Perquè és el que té l’estigmatització, que empeny les persones cap als marges. Roberto Sanz, psicòleg i sexòleg de la Fundació Sexpol, explica que això és «un gra de sorra més» al que ja viuen: «Se’ls castiga, se’ls mira malament per tenir massa parelles sexuals, per expressar la seva sexualitat en públic... Si hi associem també una malaltia, com va passar amb el VIH, afegim una càrrega més. La por induïda en un col·lectiu és molt difícil de treure». 

Des d’un punt de vista psicològic, el sexòleg assenyala que pot implicar que molts amaguin la seva orientació, obligant-se a estudiar en quins contextos i amb quines persones es poden obrir o no. «També va aparellada la vergonya, però principalment hi ha por del rebuig social i la infecció», afirma.

La verola del mico es va identificar per primer cop el 1958. Va ser a l’Institut Serològic Estatal de Copenhaguen, en una població de simis. D’aquí el nom. En principi, es transmet per via sexual de la mateixa manera que per qualsevol activitat que impliqui contacte. N’hi hauria prou de compartir un jersei o la roba de llit. Tot i que ara experts europeus plantegen si podria haver desenvolupat «una nova habilitat per transmetre’s per l’aire». 

El primer brot a Espanya, en comptes de passar al vestidor d’un gimnàs, va ser en una sauna. No va tardar a saber-se el nom, a clausurar-se i explicar que els infectats havien tingut pràctiques sexuals entre ells. També es va arribar a informar que tots estaven consumint substàncies.

Però aquest virus no és com el VIH: és igual l’ús del preservatiu, el que importa és el contacte de pell amb pell. També els fluids corporals i les gotes d’alè. I és clar, en el sexe d’això hi ha bastant. 

Judicis moralitzants

«S’intenten remarcar connotacions que moralment són pejoratives, com accedir a espais de sexe públics i el consum de substàncies. Així poden continuar dient que els models de vida LGTB no són els adequats», segueix Blázquez. A això s’afegeix la malaltia i tens el discurs homofòbic perfecte.

Blázquez recorda que les pràctiques sexuals afegides al consum d’estupefaents no és una cosa que el col·lectiu de gais i bisexuals tinguin en exclusivitat, si bé és cert que el ‘chemsex’ (trobades sexuals en què prenen es drogues per desinhibir-se) és un problema de salut pública emergent. La seva pràctica ha augmentat els últims anys, sobretot arran de la pandèmia. 

‘Chemsex’: un problema de salut emergent

Notícies relacionades

La proposta econòmica de Bakú contra el caos climàtic indigna el sud global

Eva Tortajada: "En la seva primera etapa de vida, els fills necessiten sentir-se segurs"

Hi ha altres factors que influeixen en un consum més gran en el col·lectiu, el que derivarà en nous problemes de salut. «I de tot el que comporta el ‘chemsex’: soledat, baixa autoestima...», diu. Apunta que són problemes que no transcendiran fora de la comunitat, però que s’han de parar ja, entre tots. 

Segons el seu parer, les autoritats sanitàries i les competents en matèria de consum no estan fent tot el necessari per abordar-ho. O més aviat «ho obvien». Organitzacions com aquestes continuaran informant el col·lectiu amb les bateries de reducció de riscos i danys perquè assumeixin els mínims riscos possibles i defensant que cadascú, amb la seva vida, pot fer el que vulgui sense que ningú el moralitzi.